La violació com a arma de guerra. La violació d’Amèrica.

https://www.eltemps.cat/article/5205/la-violacio-damerica/

SILENCI NEGRE

La violació d’Amèrica

Les colonitzacions s’han caracteritzat per l’ús massiu de les  violacions. En especial passà així en la conquesta d’Amèrica per 
Espanya, fins al punt que es creà un nou tipus de societat, la mestissa.

Per Miquel Payeras

Publicat el 8 d'octubre de 2018 Núm. 1791

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 27 de setembre passat es presentava a París Sexe, raça i colònies, un llibre elaborat per 97 historiadors de diferents països en el qual,
segons titulava fa dues setmanes Le Nouvel Observateur, s’explica “una violació que ha durat sis segles”: els abusos i les violacions massives que han estat part intrínseca del colonialisme europeu: “imperis del vici”. Un fenomen poc estudiat i que costa d’acceptar als països protagonistes.

L’ús de la violència sexual contra les dones és una arma que han usat molts exèrcits, tant en guerres com en processos colonials. Els belgues violaren desenes o centenars de milers de dones al Congo, quan se’l feren seu per la força, entre 1908 i 1960, i gairebé ningú al país que alberga la seu de la Unió Europea en vol parlar. A Gran Bretanya són molts els que no s’acaben de creure que el seu exèrcit colonial abusés de milions de dones a les seves possessions d’ultramar i que fins i tot en dates relativament recents, durant la guerra del Mau-Mau, entre 1952 i 1961, a la colònia de Kenya, usés la violència sexual massiva com a arma bèl·lica contra les activistes i simpatitzants de la rebel·lió. Violades una vegada rere una altra. A Rússia és un delicte parlar de l’estratègia soviètica de violar massivament alemanyes quan l’Exèrcit Roig envaí Alemanya (1945): unes 240.000 dones foren vexades i aproximadament un 10% de les quals, a més, assassinades. Bona part de la societat japonesa no creu que el seu exèrcit violés centenars de milers de xineses —amb un nombre d’assassinades impossible de conèixer, però que foren desenes de milers, com a mínim— obligant-les a servir sexualment els soldats durant l’ocupació de la Xina, entre 1937 i 1945. 

A Espanya encara ara costa d’acceptar entre molta gent l’existència de lesviolacions massives com a tàctica de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil —sobretot a càrrec dels moros enquadrats en els regiments de regulars— amb l’objectiu d’insuflar el terror entre la població civil de les zones republicanes. No s’accepta perquè s’ignoren volgudament les paraules del famós general revoltat Gonzalo Queipo de Llano: “Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser un home de veritat i de passada també a les seves dones. Això està totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran què són els homes de veritat i no milicians marietes. No se n’alliberaran [de les violacions] per molt que xiclin i espeterneguin”...

En realitat, a tota guerra la violència sexual contra les dones civils és part de l’estratègia militar, per molt que no es vulgui reconèixer. I totes les aventures colonialistes són guerres, amb més o menys intensitat. Inclosa la conquesta d’Amèrica, l’inici de la qual aquesta setmana es commemora a Espanya. Una conquesta que tingué en el sexe forçat un element tan important com ara que alguns historiadors el situen com un objectiu al mateix nivell que els desitjats tresors que perseguien els conqueridors.

L’“altre or” de la conquesta d’Amèrica

El professor de la Universitat de Nariño (Colòmbia) Gerardo León Guerrero Vinueza és un historiador especialitzat en la conquesta
espanyola d’Amèrica. No dubta a qualificar de “l’altre or” el sexe que forçaven els conqueridors espanyols. “Or, plata, perles, fortuna i dones foren els atractius de la conquesta”, escriu a l’obra L’altre ‘or’ en la conquesta d’Amèrica: les dones índies, el sorgiment del mestissatge. 

“Totes les classes socials d’Espanya, inclosos els eclesiàstics, aviat saberen d’aquesta atracció”, diu l’autor, que manlleva l’expressió “l’or
secret” de l’escriptor, diplomàtic i acadèmic argentí Abel Posse, que ha batejat així el massiu sexe forçat que practicaren els espanyols amb les indígenes.

Representació d'una massacre d'indígenes durant la conquesta d'Amèrica

Explica Guerrero que, si bé la immensa majoria de “les cròniques han callat deliberadament el tema de les violacions”, aquesta pràctica està prou documentada. I no es tractava de simples excessos individuals. Era un ús comú entre els espanyols, fossin homes d’armes o no. Les víctimes sempre eren les mateixes. Les dones indígenes. Diu l’autor que els espanyols “arribaven d’una Espanya de frustració i repressió sexual” fruit del poder catòlic que tot ho envaïa, i que, en arribar a Amèrica i veure’s lliures de qualsevol llei, prenien el que volien, i les dones eren un objectiu preferent. I tan preferent que eren, assevera el ja citat argentí Posse: “Més que conquesta, va ser una violació” d’Amèrica.

Diu Guerrero que “la índia serví a l’invasor de pell blanca com a goig nocturn”. I sovint no era un passatemps només per a la nit: “quan ell 
s’aixecava [de dormir], començava ella el seu llarg treball fisiològic”, escriu el polític, diplomàtic i escriptor equatorià Benjamín Carrión 
(1897-1979) en “El mestissatge i el mestís”, article publicat a Amèrica Llatina en les seves idees (1981).

Guerrero Vinueza continua contant que “les cartes que des de les terres caribenyes envià Michele da Cuneo, un italià (1448-1503), amic de Cristòfor Colom, genovès com ell, a qui acompanyà en el segon viatge a Amèrica, que narrà les aventures de Colom”, són molt significatives: "relatà les violacions i els maltractaments quan es resistien les dones, els escarnis de què eren objecte, la impudícia i el desenfrè amb què els violadors realitzaven l’acte sexual, la brutalitat, l’abús i la degradació d’aquells que segons la història rosa foren els missatgers de Déu i els portadors de la modernitat a Amèrica".

Hi ha nombrosa documentació coetània de la conquesta inicial i dels segles XVII i XVIII que dona testimoni dels abusos i les violacions com a norma. Escrivia el crioll Luis Joseph Peguero en el segle XVIII —segons cita Guerrero— en la seva obra Història de la conquesta de l’Illa de l’Espanyola que els espanyols vivien “sense regla ni disciplina, destruint els indis, llevant-los l’or i menjant tot el que
tenien... [practicant] la seva lascívia i abusos” sobre les dones. Ja a la primera meitat del segle XVI, just començada la conquesta, el
cronista espanyol Pedro de Mártir de Anglería va escriure el 1530 que “la gent que va seguir a l’almirall [Colom] era la majoria indòmita, mandrosa i sense valor, no volia més que llibertat per fer el que fos, no podia abstenir-se d’atropellar, de cometre raptes de dones insulars a la vista dels seus pares, germans i esposos, eren molt donats a abusos [sexuals] i rapinyes...”.

No era una conseqüència de la conquesta. És que la conquesta tenia per objectiu caçar dones al mateix nivell que robar or i riqueses diverses. Conta Guerrero que el més preuat “a més dels tresors, eren les dones” que atrapaven i, tot seguit, “les distribuïen entre els soldats, després de seleccionar les més belles” que anaven “per al capità o el dirigent” del grup, i per això “sovint un conqueridor [soldat o oficial] podia tenir fàcilment dues, tres o més dones de la seva propietat”.

Representació de l'actitud espanyola cap els indids a Amèrica 

Silenci negre

Guerrero fa referència irònica a l’ús per part de molt historiadors espanyols de la “llegenda negra” rere de la qual es volen silenciar els grans abusos dels conqueridors: “reprenent el que diu el pare fra Bartolomé de las Casas, a pesar de córrer així els risc que l’assenyalin com a seguidor de la ‘llegenda negra’, no podem continuar amb ‘silenci negre’, hem de descobrir el coneixement no descobert”. Cita las Casas, autor de la famosa Brevíssima relació de la destrucció de les Índies(1542), quan narra que a Panamà va veure ell mateix com “vuitanta verges i dones” van ser agafades per soldats i que “molts d’indis anaren rere els cristians” per intentar alliberar-les, de manera que, quan els espanyolsveren que no podrien endur-se-les, “no volgueren deixar les dones sinó que ficaren les espases per les panxes de les noies i dones, i no en deixaren de les vuitanta ni una viva”. Era una reacció habitual. O seves o de ningú.

D’exemples de salvatgisme semblant, n’hi ha olts, assevera Guerrero, que escriu que “els turments, amputacions d’orelles, nas, dits, mans... i les violacions, tot estava autoritzat (...) per l’actitud del conqueridor, qui actuava ‘sense Déu i sense llei’”.
Una de les ocupacions dels conqueridors consistia a “organitzar caceres d’índies per esclavitzar-les i vendre-les després de violentar els seus cossos i menysprear la seva ànima”. Cita l’exemple del mateix almirall, Colom: “Capturà [en el segon viatge] vint mosses, lamentant no trobar-ne més”. L’índia esdevenia no sols un instrument de carn per al plaer sexual del conqueridor, sinó sovint una font de riquesa, tenia un valor de canvi: la venien com a esclava sexual a altres espanyols que no n’havien pogut caçar. Tornant a fra Bartolomé de las Casas, Guerrero refereix que l’home d’església conta la història d’un home que es vantava davant d’un religiós que feia tot el podia per prenyar totes les dones índies que li passaven per davant “perquè, un pic prenyades, per esclaves li donaven més preu de diners per elles”.

A pesar, en fi, de la nombrosa documentació que prova l’existència d’un massiu abús sexual de la dona indígena americana, convertida pels
espanyols conqueridors no només en objecte sexual d’ús sinó també de canvi, la “llegenda negra” continua essent l’explicació de molts 
historiadors espanyolistes per tapar els abusos i mantenir el “silenci negre”.

Mestissatge

La conseqüència de les violacions massives fou la creació d’una nova societat. La mestissa. L’historiador canari Mariano Hernández Sánchez Barba, seguint les dades aportades pel filòleg i americanista Ángel Rosenblat (1902-1984), que va escriure diversos llibres sobre demografia a l’Amèrica colonial i el fenomen del mestissatge, assegura —en Historia de América (1981)— que durant el segle XVII el percentatge mitjà d’indis sobre la població total era del 81%, mentre que els mestissoses quedaven en el 5,8%; i un segle després, al llarg del XVIII, els indis baixaren fins al 46% a la vegada que els mestissos pujaren fins al 26%.Unes dades que deixen en evidència la magnitud dels abusos sexuals contra les indígenes. Perquè la majoria dels nadons nascuts d’espanyol i d’índia era producte d’una violació. Per descomptat, recorda Guerrero, hi havia indígenes que de grat tenien relacions sexuals amb els espanyols, i quan es permeté el matrimoni algunes fins i tot es casaren amb els conqueridors, però uns i altres casos “foren l’excepció”.

Les espanyoles no pogueren anar a les Índies Occidentals fins a mitjan 1511, quan se’ls aixecà la prohibició. La norma, des d’aleshores i durant moltes dècades, segles de fet, fou que “les dones blanques que arribaven al Nou Món fossin per a l’elit dels conqueridors, de manera que els soldats seguiren acudint cap a les impotents índies (...) Fou d’aquest contacte carnal que va néixer un poble nou, mestís, bastard i amb estil propi”, analitza Guerrero.

És cert, reconeix l’historiador colombià, que des de 1514 la corona espanyola donà permís als espanyols a Amèrica per casar-se amb indígenes, cosa que ha estat usat pels defensors de la “llegenda negra” com a prova de càrrega per discutir els abusos i donar per fet que el mestissatge era la conseqüència de l’amor volgut per les dues parts. “El casament legal del blanc amb una dona de color [índia] era socialment considerat un deshonor”, diu Guerrero. Si bé se celebraren alguns matrimonis així, solien ser per assolir un bon dot, en el cas de princeses indígenes, però, així i tot, “es tractava només d’excepcions”. La norma era la contrària. “La majoria de mestissos provenia de les relacions extramatrimonials, foren fills de la il·legalitat, del concubinat, la poligàmia, la violació”.

L’historiador sevillà Esteban Mira Caballos, especialitzat en història de la colonització americana i autor de nombroses obres sobre el tema, escriu en Terror, violación y pederastia en la conquista de América: el caso de Láznaro Fonte que “s’ha parlat molt de la conquesta eròtica de les Índies, és a dir, que moltes indígenes s’uniren voluntàriament amb l’espanyol; sovint se’ns presenta les dones com a enamorades dels europeus. Cosa que ha generat una literatura clàssica que ha elogiat el caràcter espanyol perquè no rebutjà la dona índia i la feu mare, una relació de la qual sorgí” la societat mestissa. “És cert”, afegeix, “que hi hagué dones que voluntàriament s’ajuntaren amb espanyols, però, això sí, la majoria com a concubines i molt poques com a esposes legítimes”. Però no s’ha de perdre de vista que “matrimoni i concubinats voluntaris foren minoritaris en comparació de la violació” massiva com a forma d’engendrar els futurs mestissos.

El testimoni més clar sobre la consideració que mereixien per als conqueridors espanyols les dones índies el dona Michele da Cuneo, l’amic de Colom ja citat, quan va escriure que “el senyor Almirall em regalà una cambala [índia] bellíssima, i tenint-la nua en la meva cambra, em vingué el desig de jaure amb ella, i en voler posar en obra el meu desig, ella, resistint-se, em rapinyà (...) vaig agafar una corretja i li vaig donar una bona tanda d’assots, de manera que pegava crits inaudits (...) a la fi ens posàrem d’acord de manera que us puc dir que de fet semblava ensinistrada a l’escola de bagasses”.