http://www.enciclopedia.cat/EC-HP-0921201.xml?inf_contact_key=8f86f61a169dcdcd24b3f4ca69afbc3d6d7272836ae097341f4ca7921ce31a32
Taula de continguts
Articles relacionats
Arbre del coneixement
La radicalització de les dretes va agreujar-se després del febrer del 1936. La victòria electoral del Front Popular va fer minvar el prestigi de la política parlamentària de Gil-Robles, potenciant l’opció totalitària de José Calvo Sotelo. Nombrosos conservadors giraren els ulls cap a l’Exèrcit mentre l’extrema dreta incrementava la seva activitat.
Al final del 1932 alguns oficials antirepublicans crearen la Unión Militar Española (UME), destinada a preparar un aixecament, la qual va portar una vida llangorosa fins el 1936. Aquell any, la formació del govern Azaña impulsà un confús moviment de generals, encapçalats per Ángel Rodríguez del Barrio, Manuel Goded i José Enrique Varela, que el 8 de març van celebrar una primera reunió i improvisaren un cop d’estat per al 20 d’abril. El govern, però, va desbaratar-lo, i va fer cessar Rodríguez del Barrio i empresonà Varela.
L’excitació va provocar incidents el 14 de abril, aniversari de la proclamació de la República. A Alcalá de Henares, uns oficials toparen amb paisans. A Madrid, una bomba esclatà al lloc de la desfilada i matà l’alferes Anastasio de los Reyes López, de la Guàrdia Civil. El seu enterrament va servir de pretext per a diversos aldarulls, provocats per militars, falangistes i carlins, que van ser reprimits per forces de la Guàrdia d’Assalt, dirigides pel tinent Castillo, un conegut oficial socialista.
Conspiració militar i trama civil
Comprovada la inoperància de la conjura, el general Emilio Mola la va prendre al seu càrrec. Així, connectà primer amb l’UME i després amb la Comunión Tradicionalista, Falange Española y de las JONS, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), Renovación Española i Acción Española. El 25 d’abril, amb el pseudònim d’El Director, coordinà els diversos conspiradors a través de la Instrucción Reservada núm. 1, que referia la necessitat de crear dues organitzacions: l’una militar i l’altra civil. Però els militars no van acceptar cap altra direcció política que no fos la dels generals, i la trama civil quedà limitada a un paper auxiliar, sense poder imposar un projecte polític diferent de la dictadura que propugnava Mola. La Comunión Tradicionalista i la Falange oferiren collaboració armada; Renovación Española i la CEDA prometeren ajut econòmic.
En començar el mes de juny, el pla per a la revolta pretenia substituir el comandant militar de Catalunya, el general Francisco Llano de la Encomienda, per Manuel González Carrasco. d’altra banda, Goded, cap militar de les Balears, havia de revoltar les Illes i després volar cap a València per desplaçar el general Fernando Martínez-Monje. Planificació que fou invertida el 23 de juny, en què Goded fou designat per a revoltar Barcelona i González Carrasco, València.
Diversos oficials de la guarnició de Barcelona van dirigir una conspiració que influí arreu dels Països Catalans. Donaven suport al capità Luis López Varela, fundador de l’UME a la ciutat, al tinent coronel Francisco Isarre i al comandant Francisco Mut, enllaç amb l’UME de Palma. A l’abril, el general Antonio Queipo de Llano va captar els dos coronels dels regiments de cavalleria i, pel juny, l’UME ja constava d’un comitè executiu per a Catalunya, una junta amb representants de tots els cossos i, a més, estava implantada a les set guarnicions principals. El coronel Manuel Moxó Marcaida, cap de l’Estat Major, també n’era membre, i el capità Ramón Mola servia d’enllaç amb el seu germà general. Els contactes amb les dretes civils foren profitosos: els carlins van oferir 700 homes a Barcelona i 15 000 arreu de Catalunya. Renovación Española i Falange no pogueren seguirlos per la seva insignificança quantitativa, tot i que, en una finca que tenia a Argentona l’exalcalde de Barcelona, el baró de Viver, hi van celebrar una important reunió. Amb la Lliga, que consideraven antiespanyola, no hi volgueren tractes. Coordinava els grups civils Juan Aguasca, i la junta de l’UME es reunia al domicili d’Antonio Llopis, expresident del Foment del Treball Nacional, que recaptava diners per a l’organització.
A València l’UME estava dirigida pel coronel José Fernández Cabello, i a Alacant n’eren membres el comandant Antonio Sintes Pellicer i el capità José Meca Romero, pertanyents a l’Estat Major del governador militar, general José García-Aldave Mancebo, també simpatitzant. Però la situació general era confusa; la Dreta Regional Valenciana (DRV) vacil·lava, Mola rebia missatges de l’UME anunciant la possibilitat d’un moviment independent de la conspiració organitzada i, l’11 de juliol, alguns falangistes ocupaven Unión Radio Valencia per anunciar la revolució nacional-sindicalista.
A Mallorca, la sòlida UME de Palma, que donava suport a Goded, estava dirigida pel comandant Mateu Torres Bestard, amb contactes amb els militars de Menorca i molt lligada a l’extrema dreta.
A Barcelona, quan la Generalitat recuperà les competències d’ordre públic, el conseller Josep Maria Espanya va nomenar comissari general el capità Frederic Escofet i cap de serveis, el comandant Vicenç Guarner. Ambdós encetaren la vigilància dels conspiradors, fins que un registre policial del domicili del capità Pedro Valdés permeté capturar els documents fonamentals de l’aixecament militar.
La insurrecció militar
Malgrat els rumors de revolta militar, la Generalitat es va negar a lliurar armes al poble, refiada de les forces d’ordre públic sota el seu comandament i tement el poder dels anarquistes, si aquests s’armaven.
Des de la perifèria, les columnes de tropes revoltades marxaren cap als principals edificis polítics i militars del centre de Barcelona; els acompanyaven grups civils poc nombrosos, ja que la majoria dels compromesos no s’havia presentat. Mentrestant, Escofet situava la policia a les rutes que segurament seguirien els rebels, i la CNT avisava els seus militants fent sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells del port.
Actituds dels principals caps militars el 18 i 19 de juliol de 1936.
Els revoltats pensaven repetir, a grans trets, l’ocupació de Barcelona del Sis d’octubre de 1934. Però van xocar, en primer lloc, amb els guàrdies d’assalt d’Escofet i, després, amb els obrers que van poder armar-se. Els combats principals tingueren lloc a les cruïlles Diagonal-passeig de Gràcia i Balmes-Diagonal, la plaça de Catalunya, la bretxa de Sant Pau (carrer de Sant Pau-avinguda del Paral·lel) i a l’avinguda d’Icària. A mig matí, les columnes estaven aturades i grups de militars es defensaven al convent carmelità de Diagonal-Llúria, l’hotel Ritz, l’avinguda Icària, el Paral·lel, i a les places de la Universitat i de Catalunya. Fidel a la República, el tinent coronel Felipe Díaz Sandino, cap de l’aeròdrom del Prat, envià alguns avions Breguet-XIX contra les casernes de Sant Andreu i de les Drassanes, mentre Ràdio Barcelona i Associació Ràdio emetien continus missatges i comunicats encoratjant la resistència dels republicans contra els aixecats.
Al migdia arribaren al port quatre hidroavions que venien de Mallorca amb el general Goded, que, en arribar a l’antic edifici de capitania general del passeig de Colom, va arrestar Llano de la Encomienda, i seguidament telefonà al general José Aranguren, de la Guàrdia Civil, convidant-lo a afegir-se a la revolta.
Tanmateix, la Guàrdia Civil va obeir les ordres de Frederic Escofet, i constituí una columna amb 400 guàrdies i 80 soldats d’intendència, sota el comandament del coronel de la Guàrdia Civil Antonio Escobar, el qual, a les cinc de la tarda obligà els rebels, que resistien a les places de Catalunya i de la Universitat, a lliurar-se. Més tard, l’edifici de capitania fou assetjat per una multitud armada fins que el general Goded va rendir-se, en compredre que la situació no oferia sortides. Després acceptà el suggeriment de Companys de parlar per la ràdio, anunciant la desfeta i demanant als seus subordinats d’abandonar la lluita.
La notícia enfonsà la moral dels revoltats, precipitant la fallida de l’aixecament als Països Catalans, excepte a Mallorca i Eivissa. Al Principat, totes les resistències acabaren el dia 20. Mentrestant, una multitud assaltà l’abandonat parc d’artilleria de Sant Andreu de Palomar i s’apoderà d’uns 30 000 fusells, a més de força material de guerra. Aquesta massa armada, molt més nombrosa que les forces d’ordre de la Generalitat, es va constituir com l’únic poder als carrers.
A les Illes, el governador civil Antonio Espina, inquiet per les notícies, va consultar Goded, el 18 de juliol, el qual li donà paraula de respectar la legalitat; això no obstant, a primera hora del dia 19, el general va telefonar a Barcelona per comprovar la bona marxa de la revolta. Goded interpretà amb optimisme la situació i va proclamar l’estat de guerra, i el general José Bosch Atienza, comandant militar de Menorca, i la petita guarnició d’Eivissa, el van seguir. Després d’ocupar Palma de Mallorca, el general Goded detingué les autoritats civils i les substituí per militars, i emprengué el vol cap a Barcelona, amb una petita esquadra d’hidroavions, arribada de Maó.
Quan, el dia 20, va saber-se la fallida de Barcelona, els mallorquins partidaris del govern s’aixecaren a Pollença, Manacor, Sóller, Binissalem, sa Pobla i Esporles, però fracassaren. A Menorca els republicans eren nombrosos entre una població que, a més a més, mantenia forts lligams amb Barcelona. Amb el suport de les esquerres locals i encoratjats per les ràdios barcelonines, els sergents del regiment d’infanteria pressionaren els oficials revoltats fins que el general Bosch lliurà el càrrec al brigada Pere Marqués; mentrestant, l’oficial auxiliar de marina Nicasio Fernández prengué el comandament de la base naval.
També per al 19 de juliol estava planejat l’aixecament de la III Divisió Orgànica, del País Valencià, Albacete i Múrcia. A tal fi, el dia 18, arribaren a València el general González Carrasco i el comandant Bartolomé Barba, cap de l’UME. A mig matí del 19, prop de l’edifici de la divisió, uns cinquanta militars conspiradors i civils militants de partits de dreta els esperaven per destituir el general en cap, Martínez-Monje. Però González Carrasco i Barba, sabent-se perseguits per la policia des que arribaren a la ciutat, no gosaren presentar-se, mentre que Lluís Lucia, líder de la Dreta Regional Valenciana, va proclamarse contrari a la rebel·lió.
El general de la divisió, Martínez-Monje, mantingué una actitud ambivalent: proclamà la fidelitat a la República i ordenà que les tropes s’aquarteressin. Els coronels dels diversos regiments l’obeïren, excepte Juan Muñoz García, del regiment de cavalleria Lusitania núm. 7, i Leopoldo Gómez de Nicolás, del d’infanteria Guadalajara núm. 13, que restaren, amb les unitats aquarterades, a mig camí de la revolta. De sotamà, els oficials de l’UME treballaren per convertir l’aquarterament en revolta, i els de l’UMRA, per col·lapsar llurs intencions, sobretot el comandant Jesús Pérez Salas i els capitans Antonio Sierra Granche i Manuel Uribarry Barutell.
La vaga general, proclamada el dia 19, s’havia estès, i la ciutat caminava cap a una situació revolucionària. El 22, el comitè de vaga va crear un Comitè Executiu Popular, i el govern de Madrid, a fi d’intentar controlar València, va ordenar a Diego Martínez Barrio la formació d’una junta delegada, i li va encarregar de connectar amb el general Martínez-Monje a fi de contenir simultàniament la revolució obrera i la insurrecció militar.
El general d’Alacant, José García-Aldave, malgrat que s’havia compromès amb la conspiració, ordenà l’aquarterament en espera dels resultats de València. El governador civil i els oficials de l’UMRA prengueren la iniciativa i detingueren els principals militars de l’UME: Sintes, Ojeda, Joaquín Luciáñez i Adolfo Posada. En no aixecar-se els militars, els falangistes conjurats quedaren desbaratats, i un dels seus grups que marxava cap a la ciutat, des de Callosa de Segura i altres pobles, fou interceptat per la guàrdia d’assalt, que en matà alguns i detingué la resta. l’arribada del vaixell destructor José Luis Díez i la desfilada de la marineria republicana pels carrers van decidir la situació. El dia 23 García-Aldave fou substituït i els milicians entraren a les casernes.
A Alcoi, les maniobres conspiratòries de l’UME foren afavorides per la passivitat del coronel Santiago Pérez Frau, fins que aquest fou substituït pel coronel Arturo Giral, el qual obrí les portes als milicians, que detingueren els oficials partidaris de la revolta. A Castelló, el comandant Primitivo Peire, cap del batalló de metralladores número 1, va mantenir-se fidel al Govern. A Paterna, alguns oficials preparaven tropes per marxar cap a València; tot i això, el dia 29 foren aturats pel sergent Fabra, capdavanter d’un grup de caporals i paisans.
González Carrasco i Barba ja havien fugit de València. El dia 30, Martínez-Monje féu pública la seva fidelitat a la República i manà aixecar l’aquarterament. Els regiments d’infanteria i cavalleria no l’obeïren, i el primer d’agost nombrosos milicians es concentraren al voltant de les dues casernes fins que esclatà un tiroteig que durà hores. Durant la nit, les casernes van ser assaltades i ocupades per milicians i guàrdies, ajudats per alguns vehicles blindats improvisats, construïts a la Unión Naval de Levante.
La rebel·lió militar es consolidà, doncs, en un ampli espai geogràfic. Els rebels, després de la primera setmana, controlaven uns 10 500 000 h i 230 000 km2. Havien fracassat a les grans ciutats i la seva economia es basava en l’agricultura del nord de la Meseta, Galícia, part d’Andalusia, i també en la pesca gallega.
La zona republicana la poblaven uns 14 milions de persones, repartides en 270 000 km2, amb les regions industrials més importants, l’agricultura mediterrània i la de Castella la Nova, i les reserves d’or i plata del Banc d’Espanya. Malgrat tot, al govern li mancava de força; el cop havia enderrocat les institucions i els esforços de les autoritats per a recuperar el poder eran malmesos pel clima de desordre i d’efervescència popular.
Així mateix, de les cinquanta-una guarnicions d’efectius iguals o superiors a un regiment que existien abans de la revolta, se’n van revoltar quarantaquatre. d’aquesta manera, el govern republicà va disposar de forces militars molt minses, i la meitat de les d’ordre públic. La situació va agreujar-se quan el govern va decretar la dissolució dels regiments revoltats; els soldats desertaren dels cossos de fidelitat incerta mentre l’engrescament revolucionari destruïa la disciplina i les poques tropes que podien combatre es desbarataven.
Les dues terceres parts de l’aviació restaren fidels a la República, i es rebellaren la majoria dels oficials de la marina de guerra. En molts casos, els mariners van detenir-los hores després. Així, el govern va poder disposar de molts avions, antiquats i quasi inútils, i la major part dels vaixells, mancats d’oficialitat i amb les tripulacions indisciplinades, encara que republicanes.
La IV Divisió Orgànica, del Principat, desaparegué pràcticament a conseqüència de la revolta, i les forces d’ordre públic foren sobrepassades per les masses armades. La III Divisió Orgànica, desplegada al País Valencià, Albacete i Múrcia, i també les forces d’ordre locals, resultaren minvades i desorganitzades, malgrat que conservaren una certa força. La guarnició de Menorca, amb un regiment d’infanteria i un altre de molt potent d’artilleria, restà gairebé intacta, però sense oficials.
En canvi, la força militar de Mallorca va romandre completa al bàndol revoltat. Malgrat tot, dos submarins i un hidroavió desertaren per incorporarse als republicans de Maó. Els partits de dreta organitzaren milícies, sobretot la Falange i en menor mesura els requetès, Juventudes de Acción Popular, Acción Popular i Renovación Española, els quals col·laboraren amb la Guàrdia Civil. Més endavant va crearse l’anomenada Legión de Jaime I, i molts soldats llicenciats van ser cridats a files.
El general Goded el 19 de juliol
El general Manuel Goded Llopis (1882-1936) havia sostingut inicialment la Dictadura de Primo de Rivera, però després hi havia conspirat en contra. En proclamar-se la República, Azaña el va nomenar cap de l’Estat Major Central pels seus mèrits professionals i per haver estat sancionat per la Dictadura, però va ser cessat d’aquest càrrec arran d’un incident amb el coronel Mangada. Va participar en diferents conjuracions contra la República. El 1936 era comandant general de les Balears. En la conspiració organitzada per Mola, Goded havia d’encapçalar la revolta a València, però a darrera hora li van assignar Barcelona. El 19 de juliol, després d’emparar-se de Mallorca pràcticament sense resistència, va volar en un hidroavió a Barcelona, però quan hi va arribar la situació dels insurrectes era pèssima. La revolta havia estat planejada sense intervenció de l’Estat Major per uns oficials que, enlluernats per l’èxit fàcil del Sis d’Octubre, pensaven que a les primeres canonades tothom fugiria. Les diferents columnes dels rebels, que des de les casernes de la perifèria havien de convergir cap als edificis oficials i els punts neuràlgics del centre, havien estat aturades a mig camí i es trobaven a la defensiva. Des de Capitania, Goded va intentar un pla més seriós, amb una columna d’infanteria protegida amb artilleria que ocupés la Conselleria de Governació, i va estar a punt de capgirar la situació, però era massa tard. Es va haver de lliurar i, a prec de Companys, va dir per ràdio: “La suerte me ha sido adversa y he caído prisionero”, paraules que van fer que es rendissin tots els nuclis de Barcelona i comarques que encara resistien. Condemnat a mort l’11 d’agost, va ser afusellat l’endemà a Montjuïc.
Del pronunciamiento a la Guerra Civil. Les primeres accions militars
Els plans de la revolta establien que la guarnició de Madrid restés aquarterada mentre esperava les columnes de Mola que havien d’arribar de Castella la Nova; tots junts havien de dominar la capital, i una junta de generals havia de substituir el govern de la República. Però el Pronunciamiento va fracassar com a cop d’estat, tot i que els rebels tenien el control d’importants recursos. També fracassà el govern republicà, que no pogué mantenir la disciplina de l’exèrcit i els cossos policials, ni reduir els focus insurgents. d’aquest doble fracàs va derivar-se una situació d’empat, que va evolucionar cap a la guerra civil.
Els primers dies, tots dos bàndols van organitzar columnes amb les forces militars i d’ordre públic disponibles, i també amb voluntaris armats. Pretenien avançar-se al contrari en l’ocupació de nuclis de població i punts estratègics del territori. Les mancances d’equip militar eren grans, i als Països Catalans el problema era molt greu, sense fàbriques militars ni prou indústria pesant. Els milicians, armats de qualsevol manera, afermaren el poder dels partits i els sindicats, convertits en úniques institucions de reclutament, però fou impossible orientar aquest poder popular cap a operacions tàctiques coordinades.
Madrid resultà el principal objectiu dels dos bàndols: els revoltats per ocupar-lo i els republicans per defensar-lo. Alguns oficials republicans de Madrid van dirigir grups de soldats, guàrdies i milicians als ports de la serra de Guadarrama, que eren el pas obligat de les tropes rebels en marxa cap a la capital. En intentar travessar el serrat, els homes de Mola toparen amb els republicans que els esperaven; cap dels dos bàndols no va resultar triomfador, però els rebels van quedar aturats i el front va estabilitzar-se al nord de Madrid.
A Catalunya, el govern de la Generalitat havia vençut la revolta militar, però també havia perdut el poder. El 20 de juliol, Companys va convocar els partits del Front d’Esquerres, i també la CNT i la FAI, per buscar una solució a la governabilitat. El resultat d’això fou la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format per representants de la CNT, la FAI, la UGT, ERC, USC, Acció Catalana Republicana, la Unió de Rabassaires i el POUM. El cenatista Garcia Oliver, que era l’autor del projecte, aconseguí controlar el Comitè Central, i la posterior creació de comitès locals va establir una xarxa de poder paral·lel a la Generalitat i als ajuntaments.
Els revolucionaris triomfants a Catalunya pretenien exportar la revolució a Aragó, Mallorca i Eivissa. En canvi, el País Valencià, on la major part de les tropes no s’havien revoltat, constituïa la gran reserva militar de la República, malgrat que molts oficials eren sospitosos i que les unitats estaven incompletes i desordenades.
La desorganització derivada de l’aixecament va impedir actuar segons l’organització pròpia de l’Exèrcit de la República i va forçar la creació de columnes semblants a les de les guerres colonials.
La primera columna valenciana, formada a Alacant i Alcoi, va marxar per la carretera de Villena-Almansa-Chinchi-Ua contra la guarnició revoltada d’Albacete, que es va rendir el dia 25. Els republicans vencedors van integrar una nova columna sota el comandament del general José Miaja, amb ordres d’arribar a Còrdova i tallar la carretera de Sevilla a Madrid. La força era integrada per guàrdies civils, d’assalt, carrabiners, milicians, mariners i soldats procedents d’Albacete, Cartagena i Múrcia, i diverses tropes i grups valencians: milicians i un batalló d’Alacant, el batalló de Castelló, un grup d’artilleria de València i diverses companyies d’infanteria d’Alcoi.
El dia 20 va arribar a València el general Castelló, ministre de la Guerra, que envià cap a Madrid diverses columnes de tropa, comandades per coronels, com Hilario Pérez, que va prendre la ruta de Terol, o Joaquín Tirado, que va marxar cap a Madrid.
Al front de Terol actuaren altres quatre columnes valencianes: la de Ferro, anarquista, la d’Acer, l’Eixea-Uribe, formada per marxistes, i la Torres-Benedito, valencianista; cap d’aquestes no va obtenir èxits significatius. També el capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarry Barutell, en tornar de l’expedició a les Balears, va marxar cap a Madrid, encapçalant la Columna Fantasma, integrada per milicians i guàrdies civils.
Les columnes catalanes cap a Aragó
Les columnes de milicians catalans al front d’Aragó. Juliol-setembre del 1936.
El 19 de juliol, el Ministeri de la Guerra va transmetre telegràficament el decret que llicenciava els soldats de les unitats revoltades i, un cop vençuda la revolta, va intentar rectificar la situació a Catalunya, decretant la substitució del general Llano de la Encomienda per Aranguren. Però la rv Divisió Orgànica ja havia desaparegut, sense possibilitat de recuperar les tropes ni les armes, ni tampoc de disposar d’un simple taller de cartutxeria, al territori del Principat. El 21 de juliol, la Generalitat va intentar formar un exèrcit català mitjançant tres decrets que nomenaven Lluís Prunés comissari de Defensa, i creaven unes milícies ciutadanes a les ordres del comandant Pérez Farràs.
Els anarquistes reaccionaren immediatament i el Comitè de Milícies, com a alternativa, començà a formar una columna de milícies i obrí centres de reclutament a l’Escola del Mar, al passeig de Gràcia i a la Rambla, destinats a nodrir noves columnes, que s’organitzarien en centúries, amb un comandament polític i un altre de militar, anomenat tècnic. La crida per a anar contra els feixistes d’Aragó despertà un gran entusiasme entre els líiilicians, refiats per la derrota dels militars als carrers de Barcelona. La preponderància anarquista i l’esclat revolucionari els feien creure que començava una nova època i no una guerra civil. La realitat era ben diferent, i a l’Aragó esperava la V Divisió Orgànica, sense cap desgast i reforçada per 2 500 voluntaris, falangistes, guàrdies i més de 1 500 requetès enviats per Mola.
Diverses columnes començaren a sortir de Barcelona el 24 de juliol, esglaonant la partida segons les possibilitats i les iniciatives dels diversos partits. La primera, d’uns 3 000 milicians, 500 soldats del regiment d’Àlcántara i una companyia de voluntaris de les JSU era liderada per Buenaventura Durruti, que portava com a responsable militar el comandant Enric Pérez i Farràs, si bé Durruti va assumir tot el poder i, pensant a arribar a Saragossa, va establir-se a Bujaraloz. Altres columnes anarquistes sortiren en dates diferents. La d’Antoni Ortiz i el comandant Fernando Salavedra Camps, amb uns 2 000 milicians, va dirigir-se a Casp i Alcanyís. Tres més van anar a Osca: la Columna Ascaso, dirigida per Cristóbal Aldabaldetreco, Gregori Jover i el capità Eduardo Medrano, que integrava un grup del POUM; la Roja i Negra de Merino i del capità Luis Jiménez Pajarero, i la deLos Aguiluchos de la FAI de Garcia Oliver.
Al cap d’unes hores de la marxa de la primera columna anarquista va sortir la columna de Jordi Arquer i Manuel Grossi, del POUM, no vinculats al Comitè de Milícies. Se’ls afegiren militants de Lleida i després el grup de Josep Rovira de Barcelona. Van arribar a Leciñena i després marxaren cap a Osca.
El 25 de juliol sortí la Carles Marx, de Lluís del Barrio i Ángel Estivill, amb 600 milicians de la UGT i del PSUC, fundat dos dies abans. Aquesta força, poc vinculada al Comitè de Milícies, prengué el camí de Saragossa i, desviant-se cap a Lleida per la carretera de Montsó, s’establí a Tardienta.
Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català formaren la Columna Macià-Companys, del comandant Jesús Pérez Salas, amb uns l 500 militants que marxaren cap a Terol.
Les guarnicions no revoltades van enviar altres columnes. El coronel José Villalba, amb la meitat de la brigada de muntanya de Barbastre, es dirigí a Osca. El tinent coronel Evaristo Peñalver, de Tarragona, va marxar cap a Alcanyís amb una columna mixta de soldats i milicians. Forces de la Seu d’Urgell van anar cap a Osca. El comandant Hilari Zamora va portar tropes de Lleida cap a Casp.
També intervingué l’aviació del Prat, que va bombardejar una caserna revoltada d’Osca, el 21 de juliol. El 22, una patrulla de Breguet-XIX es desplaçà a un camp provisional de Lleida, anomenat els Magraners. Traslladada després a Sarinyena, constituí el nucli de l’esquadrilla Ales Rojes, que portava faixes vermelles pintades al fusellatge i a les ales. S’hi integraren pilots i avions militars i civils, amb tanta diversitat que els milicians la denominaren “la Balumba”. Com que el material de vol era escàs, es van convertir avions civils de transport en bombarders rudimentaris, adaptants’hi metralladores i llançabombes. La nit del 2 al 3 d’agost un Fokker F-VII va llançar sobre Saragossa bombes sobrants de la Gran Guerra. S’hi incorporaren dos pilots francesos voluntaris i els aparells anglesos de transport De Havilland Dragon DH-84, convertits en bombarders per modificacions fetes al camp de Sarinyena. A mitjan agost arribaren tres Breguet-XDC de Getafe, destinats a prendre part en les futures operacions sobre Osca. Fins el final de l’any 1936 no van arribar els primers Policarpov 1-15 soviètics, que la gent anomenava “Xatos”.
Les columnes catalanes sumaven entre 15 000 i 20 000 combatents, però els faltava disciplina, organització, armes i municions; malgrat alguns èxits locals no pogueren avançar i formaren un front estabilitzat. No fou possible coordinar-les i no foren obeïts ni la Direcció Superior del front d’Aragó ni l’Estat Major tècnic, establerts a Sarinyena. Mentrestant, les batalles de Madrid i del Nord centraven tot l’interès de la guerra. De l’armament soviètic que arribava, al front de l’Aragó no se’n rebia.
El cronista gràfic Agustí Centelles
L’expedició a Mallorca
L’expedició republicana a Mallorca del 3 d’agost al 4 de setembre de 1936.
Per tal de reclamar la rendició de Mallorca, la Generalitat comissionà el tinent de navili Carlos Soto, amb el torpediner T-17, que va arribar a Pollença el 21 de juliol. El comandant militar de Mallorca, tinent coronel Aurelio Díaz de Freijó, va rebre correctament Soto, però el governador civil, tinent coronel García Ruiz, va empresonar-lo malgrat que era un parlamentari. Vist el resultat, a partir del 23 de juliol els hidroavions republicans començaren a llançar fulls de propaganda i bombes sobre Palma, amb més impacte psicològic que no pas destructiu.
Mentrestant, el capità d’aviació Alberto Bayo va presentar un pla per a conquerir les Balears, ben considerat per Lluís Companys i Joan Casanovas, que el nomenaren delegat del govern de la República i de la Generalitat. Després, Bayo, malgrat l’enemistat de Garcia Oliver, va aconseguir l’aprovació del Comitè de Milícies. Sense relació amb aquest projecte, l’1 d’agost una barcassa amb tropes i dos submarins de Menorca conqueriren Cabrera i en capturaren la petita guarnició.
A partir del 3 d’agost, els vaixells de l’expedició Bayo salparen esglaonadament de Barcelona cap a Maó. Mentrestant, el destructor Almirante Miranda, amb Bayo i un miler de milicians, va fer proa a València per recollir l’expedició del capità Manuel Uribarry amb 290 milicians, alguns guàrdies i el destructor Almirante Antequera. Tots dos destructors i un mercant arribaren el 7 d’agost a Formentera, que tenia una guarnició d’una trentena de soldats i guàrdies, que no van oferir resistència. Els conqueridors enviaren un telegrama comminatori al comandant militar d’Eivissa, que disposava d’un centenar de soldats i guàrdies i uns 200 paisans armats. Eivissa va ser ocupada al cap de dos dies i Uribarry va col·locar la senyera valenciana al castell, envià un telegrama a les autoritats valencianes i nomenà un comandant militar. Així despertà les desavinences amb Bayo, sempre reticent als anarquistes. El 10 d’agost, Uribarry, intitulant-se únic autoritzat pel govern de la República, va enviar diversos telegrames a personalitats del govern de Madrid acusant Bayo de voler incorporar les Illes a l’Estatut de Catalunya. Finalment, Uribarry i els seus abandonaren l’expedició, i retornaren a València amb l’Almirante Antequera i el mercant. Bayo va dirigir-se des d’Eivissa a Maó, on hi havia concentrades unes 8 000 persones, majoritàriament milicians del PSUC i la resta de la CNT, Estat Català, ERC, Acció Catalana, el POUM, guàrdies civils, d’assalt, carrabiners i mariners de l’Aeronàutica Naval. Amb ells, hi prenien part també un grup d’esportistes estrangers de l’Olimpíada Popular i unes 400 dones entre milicianes, infermeres i encarregades de serveis. A Maó, s’afegiren alguns milicians i tropes de la guarnició.
El desembarcament es presentava massa arriscat per a portar-lo a terme de forma improvisada i amb milicians sense disciplina ni entrenament. Tot i això, el 13 d’agost la Generalitat i el Comitè de Milícies, cansats de les exigències de Bayo des de Maó, van ordenar-li que marxés sobre Mallorca i que desembarqués abans de dos dies, o bé que retornés a Barcelona. Mentrestant, el creuer Libertad va bombardejar el port de Sóller. A les 4’30 del 16 d’agost, a cala Anguila, a prop de Portocristo, saltaren a terra 2 400 republicans de Bayo sense trobar resistència. A la platja es produí un gran desordre i, al migdia, els mallorquins contraatacaren. Els milicians van desbandar-se sota el foc d’artilleria i perderen terreny, dos canons, un hidroavió, municions i armament. Els 3 000 desembarcats a les cales Morlada, Morela i Mosca, al sud de Punta Amer, tingueren millor fortuna i avançaren sense resistència, protegits pels bombardeigs dels hidroavions i els vaixells. Després d’avançar cap a Son Carrió i Son Cervera, Bayo no va arriscarse a operacions compromeses, malgrat que disposava d’uns 8 000 homes enfront dels 3 400 que l’enemic va situar en línia.
La indisciplina i les deficiències de la intendència i la sanitat provocaven greus dificultats als republicans. El desembarcament, executat massa lluny de Palma, va embussar-se sense aprofundir cap a l’interior de l’illa i la situació va produir els primers senyals de desmoralització.
Mallorca salvada, N. Bray, Palma de Mallorca, 1937.
COL·L. R. SURROCA / G.S.
Els mallorquins de dretes també es desmoralitzaren quan els republicans van prendre Son Carrió el 26 d’agost, mentre continuaven els bombardeigs des dels vaixells i els avions. El cap d’operacions, Ramos Unamuno, installat a Manacor, no fou capaç de comandar amb fermesa les seves tropes, que tingueren força morts i ferits. La situació inquietà els mallorquins compromesos amb l’aixecament, que temien una desfeta. Destacats militars i falangistes enviaven contínues crides d’ajut als feixisties italians, i Joan March finançà la compra de material de guerra. Els seus esforços van tenir un primer fruit el 17 d’agost quan arribaren a Pollença tres hidroavions S-55, que bombardejaren les tropes de Bayo. El 20 i el 21 l’aviació republicana contraatacà i destruí un dels aparells italians. Els altres dos, sense munició per a continuar combatent, van tornar al seu país.
El 27 d’agost arribà a Palma el vaixell italià Morandi amb tres caces Fiat CR-32, tres hidroavions Macchi M-41, metralladores antiaèries Breda de 20 mil·límetres, municions, benzina, assessors, tripulants i mecànics. l’endemà, els aparells italians van eliminar els vells hidroavions de Bayo i van bombardejar els vaixells republicans. El dia 30 van aterrar tres trimotors Savoia S-81. Els sis avions italians dominaven l’espai aeri mallorquí i, a més, arribaren diversos vaixells de guerra italians, el comandant d’Estat Major Carlos Marín de Bernardo, enviat personal del general Franco, i un excèntric aventurer feixista, conegut amb el nom de conde Rossi, comissionat pel govern de Roma, que va fer-se cap de les milícies de Falange i organitzà una cinquantena de falangistes, Los Dragones de la Muerte, especialitzats en la propaganda feixista i la repressió de rereguarda.
Mallorca… Por què fuimos y por qué la abandonamos, F.de F.Soria, Barcelona, s.d.
COL·L. R. SURROCA / G.S.
Malgrat tot, com que no millorava la situació del front, falangistes i italians van pressionar el comandant militar, Díaz de Freijó, fins que aquest va substituir el cap d’operacions, el tinent coronel Emilio Ramos Unamuno, pel seu col·lega García Ruiz, aleshores governador civil. Aquest va planejar una acció enèrgica a fi d’aturar els republicans, que feien perillar Artà. A primera hora del 3 de setembre, amb un atac per sorpresa, ocuparen les posicions republicanes de Son Corb, però a les acaballes de l’operació aparegueren els dos potents vaixells republicans, el cuirassat Jaime I i el creuer Libertad, que bombardejaren Son Corb i Son Cervera. Més tard, circularen nombrosos rumors d’una ofensiva republicana o d’un atac contra Palma. Les autoritats franquistes perderen moral i, durant la tarda i la nit del 3 d’agost, van arribar al quarter general de García Ruiz notícies d’un gran moviment a la mar i a la platja que va ser interpretat com la preparació d’una contraofensiva.
La realitat era diferent. Bayo s’havia barallat amb el govern de la Generalitat i amb el Comitè de Milícies, Indalecio Prieto s’oposava públicament a l’expedició i el govern central, presidit per José Giral, havia ordenat abandonar l’operació de Mallorca. El 4 de setembre, quan les tropes de García Ruiz van dur a terme un petit atac, les trinxeres de l’enemic eren buides. Els republicans eren a bord dels vaixells i a terra només quedaven alguns ferits, dos centenars de desapareguts i un abundant material de guerra. Els avions italians no van aprofitar l’ocasió i van deixar navegar tranquils els indefensos vaixells republicans.
Bonaventura Durruti
Bonaventura Durruti Dumange (Lleó 1896-Madrid 1936), fou tal vegada el dirigent anarcosindicalista que assolí més notorietat durant la Guerra Civil. De família obrera, arribà a Barcelona el 1920 i de seguida es vinculà als sectors de la CNT defensors de la violència revolucionària. Amb Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso formà el grup d’acció Los Solidarios. El 1931 s’integrà al grup Nosotros, que representava el sector de la FAI més oposat a consolidar el règim republicà. Tingué una àmplia activitat insurreccional, raó per la qual fou detingut diverses vegades (gener del 1932, gener del 1933 i octubre del 1934). De tota manera, davant les eleccions del febrer del 1936 recomanà implícitament el vot per al Front d’Esquerres. El 19 de juliol de 1936 fou un dels dirigents de l’oposició als rebels i un membre destacat del Comitè de Milícies Antifeixistes en representació de la CNT. Dirigí la columna de milicians més nombrosa que marxà cap a Saragossa —coneguda aviat per Columna Durruti—, la qual implantà les col·lectivitzacions a les terres ocupades i creà el Consell d’Aragó. Marxà a defensar Madrid comandant una columna de 3 500 milicians cenatistes catalans. El 20 de novembre de 1936 morí, sembla que de manera accidental, al front de la ciutat universitària madrilenya. El seu espectacular enterrament a Barcelona constituí una de les manifestacions més multitudinàries de la força de la CNT.
La il·lusió d’un exèrcit de Catalunya
Després del 20 de juliol, la CNT, virtual vencedora de la revolta, s’oposava a un exèrcit regular, uniformat i obligatori, i propugnava el poble en armes com a garantia de la llibertat.
El govern de la Generalitat, sense forces armades pròpies, el 21 i el 22 de juliol va publicar tres decrets en què nomenava Lluís Prunés comissari de Defensa i creava unes Milícies Ciutadanes comandades per Enric Pérez i Farràs. Els anarquistes desmuntaren l’intent, en substituir el reclutament per milicians i fer sortir cap a Aragó les primeres columnes, en les quals la primacia corresponia a la CNT.
El 30 de juliol, d’acord amb les disposicions del govern de la República, la Generalitat, amb la intenció de constituir una força militar, va cridar els reemplaçaments del 1933, el 1934 i el 1935, que sumaven uns 10 000 homes. Els anarquistes també s’hi oposaren, la CNT publicà un manifest i organitzà un míting al Teatre Olimpia per a impedir que els soldats s’incorporessin a files. El Comitè de Milícies va anunciar que els cridats s’incorporarien i que prendrien el comandament de les casernes, i també dels oficials, que hom anomenava tècnics, que haguessin estat depurats per les organitzacions obreres o partits integrats al Comitè. Gairebé ningú no va presentar-se.
Vista la situació, Companys insistí a formar una força pròpia, i, el 31 de juliol, va delegar la presidència a Joan Casanovas. El nou govern intentà aglutinar totes les forces del Front d’Esquerres i va augmentar la representació del PSUC. Per tal d’assolir el control de l’exèrcit a Catalunya, creà una Conselleria de Defensa i nomenà conseller el tinent coronel Díaz Sandino, amb l’esperança que pogués aglutinar els militars professionals i les forces militars disperses pel territori català. Els anarquistes s’hi van oposar una altra vegada i obligaren el govern a dimitir.
Casanovas va formar un altre govern el 7 d’agost, amb consellers d’ERC, Acció Catalana, Unió de Rabassaires, i Díaz Sandino com a conseller de Defensa, que fou mediatitzat pel Comitè de Milícies.
En no poder crear una força armada de la Generalitat, Companys va patrocinar la formació de milícies del seu partit o d’ideologia semblant. Així, el 28 d’agost va començar l’organització de les columnes catalanistes i de les Milícies Alpines. Les dues primeres columnes foren la Francesc Macià i la Lluís Companys, i després de partir de Barcelona el 9 de setembre, s’unificaren amb el nom Macià-Companys als fronts d’Aragó i, més tard, parcialment, als del País Valencià. Les Milícies Alpines, que s’estructuraren militarment a l’octubre, tenien la mateixa finalitat política i les formaven generalment joves universitaris i excursionistes addictes al catalanisme.
El 27 de setembre, en constituir-se el govern Tarradellas amb la participació de totes les forces antifeixistes, Díaz Sandino va continuar com a tècnic militar amb un programa que pretenia el comandament únic, la coordinació d’unitats, les milícies obligatòries i el reforçament de la disciplina. El 28 de setembre foren mobilitzats tots els ciutadans amb les categories de sergent, brigada o sotsoficial d’actiu o de complement, per tal de constituir els quadres d’instructors, i el 29 van ser mobilitzats els ajustadors i artificiers menors de quaranta anys. També va crear-se l’Escola de Pilots Militars de la Generalitat, que mobilitzà el personal de l’aviació civil català o resident a Catalunya, entre el qual hi havia dues noies, l’alferes pilot Dolors Vives i Rodon i la pilot Maria Josepa Colomer i Luque.
El Comitè de Milícies s’autodissolgué el 2 d’octubre i, l’endemà, es va intentar crear l’exèrcit al front d’Aragó, sota les ordres del departament de Defensa de la Generalitat, regit pel tinent coronel Felipe Díaz Sandino, i amb Garcia Oliver com a secretari general. Aquell mes va graduar-se la primera promoció de l’Escola de Pilots Aviadors Militars de la Generalitat de Catalunya i fou ordenada la mobilització dels reemplaçaments dels anys 1932, 1933, 1934 i 1935. La resistència a una força armada apolítica va frustrar l’operació.
Per tal de garantir la seguretat de la rereguarda, es crearen el Departament de Seguretat Interior i la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, de la qual fou secretari general l’anarquista Aurelio Fernández. Tarradellas va pressionar per tal d’aconseguir la incorporació de personal mobilitzable i demanà inútilment el lliurament de totes les armes llargues en poder de particulars. Però, de fet, tant Defensa com Interior van continuar sota el control dels anarquistes.
L’1 de novembre totes les milícies catalanes del front d’Aragó quedaren sotmeses al codi de justícia militar anterior a la guerra i, per contrarestar Garcia Oliver, partidari de donar un caràcter només tècnic als comandaments, el 8 de novembre la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) va aconsellar als estudiants que ingressessin a l’Escola Popular de Guerra.
El dia 29, Garcia Oliver renuncià el càrrec de secretari general del Departament de Defensa de la Generalitat, per passar a ser ministre de Justícia de la República. No per això els anarquistes perderen el control de Defensa. Al contrari, quan el 17 de desembre Díaz Sandino fou cessat, amb motiu d’una crisi de govern, el substituí el també anarquista Francesc Isgleas.
La Generalitat va insistir en els intents de disposar d’un exèrcit propi. El 8 de desembre de 1936 un decret del govern creà l’Exèrcit Nacional de Catalunya i, l’11 de febrer de 1937, s’acordà la immediata incorporació dels reemplaçaments del 1934 i el 1935, i la implantació del comandament únic, coordinat amb l’Estat Major Central del govern de la República. Però aquestes mesures també fracassaren.
Un altre problema greu era la manca d’armes i de municions. La Generalitat va sol·licitar el trasllat a Barcelona de la Fábrica Nacional de Cartuchería de Toledo, però el govern central s’hi va negar, i finalment la va traslladar al País Valencià. El 7 d’agost, el govern de la Generalitat creà la Comissió d’Indústries de Guerra amb la finalitat de coordinar diferents empreses metal·lúrgiques, químiques i mecàniques (Cros, Fabricació Nacional de Colorants i Explosius, La Maquinista Terrestre i Marítima, La Hispano Suïssa, Material de Ferrocarrils i Construccions, Pirelli, Rivière, Elizalde, Metalls i Platería Ribera, Francisco Lacambra, G. de Andreis Matalgraf). La formaven representants obrers, majoritàriament de la CNT; tècnics, sobretot militars, i càrrecs polítics representants del govern. Va actuar com a òrgan rector del sector nacionalitzat per la Generalitat, dividida en tres seccions: siderometal·lúrgica, química i aviació. La Generalitat va intervenir empreses, fàbriques, tallers, laboratoris i centres de mobilització industrial i experimentació tècnica de l’armament i el material de guerra.
Al setembre del 1936, aquesta comissió intervenia 24 fàbriques. Un mes després, en controlava 500 amb 50 000 treballadors, més uns altres 30 000 d’indústries auxiliars. Privada Catalunya de mercats, de recursos i, sobretot, d’energia, des del setembre del 1936 fins a l’octubre del 1937 la seva indústria només havia assolit entre el 55% i el 66% del nivell de producció del gener del 1936. Malgrat tot, el sector metallúrgic va créixer fins que, a l’abril del 1937, va assolir un nivell superior al 13% del gener anterior. També a Alacant i a València s’inicià la producció d’armament, i la demanda militar va mitigar la manca de mercats per a la indústria metal·lúrgica valenciana, que s’adaptà a la producció de guerra. A Alcoi, on hi havia tallers per a la construcció de maquinària d’elaboració d’oli i de vi, el 17 agost es va crear una Comissió Tècnica de Control del Sindicat de la Metal·lúrgia CNT, que convocà els principals industrials de la localitat per trobar sortida a la crisi del metall. Decidiren adaptar la indústria a la construcció de material bèl·lic i, assabentat el Ministeri de la Guerra, va enviar-hi una comissió. El 31 d’agost van néixer les Indústries Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades (IMAS), dedicades a la producció d’armes. També s’adaptaren les indústries metal·lúrgiques d’Elda, dedicades a construir maquinària per a la sabateria, i la indústria de joguines d’Ibi i Dénia, que va fabricar bales de fusell.
Les “Milícies Pirinenques”
Joan Sales en les seves cartes a Màrius Torres, i Raimon Galí en les seves memòries, han deixat testimoni de l’ideal que els va moure, juntament amb una colla d’universitaris, a incorporar-se a l’Escola de Guerra de Sarrià, per a fornir els quadres d’un exèrcit de Catalunya, a les ordres de la Generalitat. Nombrosos joves d’entitats esportives i nacionalistes (Boy Scouts de Catalunya, Unió Excursionista de Catalunya, Palestra, FNEC, CADCI, Ateneu Enciclopèdic Popular i alguns elements d’Estat Català i de Nosaltres Sols) formaren, a l’inici de la guerra, unes Milícies Alpines que es van posar a les ordres del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Les manaven l’oficial de complement Josep Maria Benet i de Caparà, assimilat a comandant, i el capità Carles Balaguer. Van actuar eficaçment en el sector muntanyós del nord del front d’Aragó, però van fracassar en l’intent d’alliberar Bellver de Cerdanya de la tirania del “Cojo de Màlaga”. Pel setembre del 1936 van adoptar l’estructura habitual de l’exèrcit espanyol i van esdevenir el Regiment Pirinenc Núm. 1 de Catalunya, però, pel seu origen i pel sector on actuaven, se’n deia popularment “Milícies Pirinenques”. Després dels fets de Maig del 1937 van ser incorporades a l’Exèrcit Popular, per formar la Divisió 43. Entre el març i el juny del 1938 aquesta unitat va quedar acorralada contra la frontera, però a través de França es va reincorporar a l’exèrcit republicà.
La indústria de guerra
Vehicle blindat, Badalona, octubre del 1936.
El dibuix reprodueix un camió protegit amb planxes, arranjat segons, Joan Villarroya, per la Concentració de la Indústria Metal·lúrgica de Badalona el 17 d’octubre del 1936. A Catalunya es va haver d’improvisar una indústria de guerra per tal de proveir les necessitats de l’exèrcit. El 24 d’octubre de 1936, la Generalitat havia aprovat un Decret de col·lectivitzacions, i el 28 de novembre següent una Ordre de concentració d’empreses, i l’agrupament de la metal·lúrgia estava primordialment orientat a la fabricació de material de guerra. No tota la producció de guerra era com aquest pintoresc vehicle, fruit més de l’entusiasme combatiu que de l’enginyeria militar, sinó que aviat es va organitzar sobretot la confecció de cartutxos de fuselleria i de granades, que era el que més urgentment calia per a la prossecució de la guerra.
Text:
Gabriel Cardona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada