https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/66009/pepica-celda-soler-una-vida-sense-el-pare
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
La 126 (1940) és la fossa més gran del cementeri de Paterna, el clot excavat per a fer desaparéixer els cadàvers dels republicans assassinats en acabar la guerra; la primera que, set dècades després, es va reobrir en aquella gran necròpoli de la repressió franquista. A la Generalitat governava la dreta i al País Valencià no hi havia cultura de memòria democràtica com ocorria a Andalusia o Catalunya, on els treballs de recuperació ja s'executaven des de feia temps. La primera obertura de la 126 es va fer l'any 2013 gràcies a la constància de ma tia Pepica Celda, la seua filla Júlia Piquer i l'ajuda inestimable de Matías Alonso, coordinador del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del País Valencià. I no va resultar gens fàcil, va costar huit anys de tràmits en els quals desapareixien contínuament les reclamacions en el registre oficial de l'Ajuntament de Paterna. Tot això, mentre la responsable de la Conselleria de Cultura pretenia efectuar l'exhumació com si es tractara d'una excavació arqueològica per a trobar dinosaures. Els més vells de l'Ateneu Republicà de Paterna advertien la família, amb la millor voluntat del món, que reobrir la fossa era una tasca monumental impossible, un viatge «vernià» al centre de la Terra.
Va resultar un procés llarg i complex que convindria ara traure a la llum amb tota classe de detalls. Vam obrir la fossa legalment gràcies entre altres al torrentí Fernando Granell que, en un principi, es va mostrar radicalment en contra i, poc després, ens va ajudar a resoldre tota la complicada enginyeria burocràtica forense. Granell té colgats a la fossa res més que un avi i tres oncles. Concha Gómez, que també té son pare a la 126, contrària des de sempre a les exhumacions de Paterna, amb la seua inestimable abstenció, ens va facilitar a posteriori les tasques d'exhumació. Una volta el paleontòleg forense Manuel Polo i el seu equip de Paleolab van obrir superficialment el vas mortuori, la majoria dels represaliats allà soterrats no es van poder identificar i van ser dipositats de nou, per segona vegada, al mateix clot funerari. Quina mort més indigna la d'aquests jornalers i manobres que, com a únic pecat existencial, els constava només la seua afiliació a la moderada Izquierda Republicana de Manuel Azaña! Els tècnics, a penes van excavar la part superior com s'havia acordat, i tot l'enorme ossari inferior va quedar intacte. Algunes de les restes dels afusellats com les de Manuel Gimeno Ballester, nascut a Massalfassar, podria novament ser soterrat a la fossa, ara que es reobri de nou la 126, si no es troba cap persona, entitat o administració pública que en l'actualitat el reclame. Seria la tercera vegada que Ballester torna al mateix carner. Quatre cossos van ser identificats en aquella primera obertura de l'ossari: José Celda Beneyto, Francisco Fenollosa, Ramón Gandia Belda i l'esmentat Manuel Gimeno Ballester.
La 126 es va obrir a Brussel·les
L'última volta que Pepica, amb només huit anys, va veure son pare va ser a través d'uns barrots de ferro de la presó de València. Al sendemà, a José l'afusellaren, teòricament «en temps de pau», mentre la dona estava tancada al convent de Santa Clara amb monges guàrdia. Als sis mesos, un costum mortificador que es repetia sovint, va arribar el seu indult oficial.
La primera vegada que Pepica va eixir de València va ser per a fer un viatge a Brussel·les amb ma mare, Amparo Devís Soler, la seua cosina germana amb la qual s'havia criat. Venia per a passar dues setmanes a ma casa de Brussel·les on jo treballava de corresponsal de RTVV. Pepica sempre havia somiat en eixir d'una Espanya en blanc i negre que havia dut son pare a la mort i havia empresonat la mare. I estigué a punt d'anar-se'n a Alemanya quan es va fer gran... per fugir d'un règim que havia convertit José, un llaurador honest, en un delinqüent oficial.
Les dues cosines, les dues al voltant dels 80 anys, però amb una vitalitat que només tenen les dones que han patit en la vida, venien amb dues maletes cada una. Pepica portava un pollastre de corral mort i pelat en la maleta com si a Flandes no hi haguera més que vaques.
Asseguts a taula, al segon pis de la rue John Waterloo Wilson, 76, al costat de Square Ambiorix, en el barri europeu, entre Schaarbeek i Saint-Josse, Pepica ens va explicar una història familiar que era tabú des de sempre. Una història que, quan es contava, sempre es feia a mitges paraules i s'interrompia, cada vegada, que algú s'acostava a la taula, a les ties, a Pepica i a la seua germana Carmen, les filles de José Celda Beneyto i Manuela Soler Barral.
Havia finalitzat la guerra i Manuela, Manola, esperava José per a dinar i no arribava. Passaren les hores... i no arribava. Manuela va agafar les dues filles de les mans i s'enfilà arrossegant-les al vol cap al camí de la mar de Massamagrell. Al costat de les vies i enfront d'un om monumental tenia el camp el seu marit José, que era llaurador. I, en arribar, de costat sobre una mata, van veure la seua bicicleta i, a mitjan marge, una aixada. José havia desaparegut!
Desesperada, sense aire als pulmons, va córrer amb les filles cap al poble, Manuela va arribar a la plaça i en l'Ajuntament l'advertiren de males maneres que marxara, que el seu marit estava detingut als calabossos. I no el va tornar a veure fins que la van detindre a ella mateixa uns dies més tard. Manuela era comunista i José, més moderat, pertanyia a Izquierda Republicana. La parella va ser traslladada a unes naus que hi havia a l'entrada de Sagunt venint de València, els homes en un magatzem i les dones en un altre. Allí va passar dues nits Pepica amb la mare, mentre les rates saltaven per damunt de les preses.
A Manuela la van traslladar al convent de monges de Santa Clara a València, i a José, a dues passes, a la presó Model. Ja no es vorien mai més!
José va ser jutjar en 20 segons en un consell de guerra en el qual els presos estaven en fila esperant un judici i una sentència exprés. Va estar en presó gairebé un any, nit rere nit, esperant la «saca» que li havia de prendre la vida. Tot estava ben organitzat, hi havia tota una indústria de la mort ben programada de principi a final.
Pepica i Carmen van visitar la mare a santa Clara dies abans que assassinaren el pare. Les monges havien vestit de dol la «viuda» abans que el marit fora afusellat. De dol de dalt a baix, mocador al cap, mentre José encara estava ple de vida. I de Santa Clara, les xiquetes, acompanyades d'una familiar, visitaren el pare en la presó Model de València.
Dues reixes els separaven, no es podien tocar. Els guàrdies advertiren als visitants que no havien d'acostar-se als barrots o portarien una culatada de fusell. «Davant del pare, no ploreu, no ploreu que vos ha de vore tranquil·les i despertes». I, en vida, no ploraren mai més!
Al sendemà, un nebot de Celda, des de dalt d'una garrofera, va vore la imatge tràgica de com mataven l'oncle José i dues dotzenes més de presos joves en el mur del Terrer. La metralla es va deixar oir fins a les fàbriques de jute de Vinalesa i Foios, on treballava tota la jovenalla de l'horta.
La família, germans i cunyats, s'encarregaren de Pepica i Carmen. Es criaren amb les cosines de Massalfassar, d'on era originària Manuela. Les dues germanes acabaren «en amo» a València on van servir de criades. En eixir de Santa Clara, Manuela va ser amenaçada pels mateixos que havien denunciat falsament al seu marit i va fugir amb les filles a casa d'un avi a València.
José Celda era de Massamagrell, per aquell temps un poble de 3.000 habitants. Una població on van ser assassinats en la guerra i la postguerra uns cinquanta joves, tota una generació perduda.
Pepica i Carmen van prendre la comunió al poble i, com a filles de «roig» les van obligar a portar un vestit en blanc i negre en la processó dels combregants. Per distingir-les i humiliar-les.
El retorn de José
Per a treure a José de la fossa, ens vam dirigir diverses vegades a l'Ajuntament de Paterna i ho vam fer de manera oficial a través del registre. Els expedients per a obrir l'ossari van desaparéixer una vegada i una altra. Finalment, vam registrar la demanda i encetàrem un llarg i tortuós camí que es perllongaria durant huit anys. La publicació i denúncia dels fets en la premsa estatal va exercir una pressió sobre les administracions implicades que convertia en irreversible el procés.
Alguns familiars dels afusellats de la 126 i d'altres fosses adjacents, una minoria, tampoc desitjaven remoure la història, com si obrir la fossa de forma científica alterara i posara en perill l'ordre i l'estructura dels enterraments dels republicans assassinats en massa. La seua actitud, vista en perspectiva, era absolutament comprensible. Però ens va fer patir moltíssim.
La família vam haver de signar un document notarial en què ens comprometíem a no tocar més enllà de la part superior del vas mortuori, la que afectava els 15 de Massamagrell, soterrats amb taüt i una botelleta de vidre al bescoll amb el nom escrit a dintre. Una botella i el nom com un crit al futur, com una mà alçada reclamant la tornada a casa. Un gest que assenyalava la voluntat de les víctimes de ser recuperades d'eixa argamassa d'ossos i calç. «Tragueu-nos d'ací, tragueu-nos d'aquest forat. Porteu-nos a casa!». Almenys això pensava Pepica quan ho contava.
Les resolucions de la conselleria de Cultura eren cada vegada més descoratjadores: els ossos de José i els dels seus companys eren tractats legalment com a material arqueològic. El colp arribava a Pepica Celda com una nova massada: «Vull morir-me i, ans de fer-ho, vull trobar a mon pare. I soterrar-lo a Massalfassar amb ma mare». Amb moltes veus discordants que havien sigut alimentades interessadament, la família va aconseguir obrir la fossa 126 i traure els tretze de Massamagrell, un clot immens amb vora dos-cents cossos d'afusellats. Tretze i no quinze perquè dos dels cadàvers havien sigut soterrats a banda quan van ser assassinats.
Els esquelets de les víctimes enterrades amb taüt estaven pitjor conservats que els que estaven dipositats directament en terra. La fusta s'havia podrit i havia esclafat part de les estructures òssies. Els que estaven en la terra directa, en desaparéixer la carn, en compactar l'argila, la terra havia actuat com un suau cotó-en-pèl protector en reomplir espais.
Es confirmava l'oralitat de pares a fills que s'arrossegava durant tants anys. L'enterrador, Leoncio Badia, els havia col·locat en taüts de fusta, amb una botelleta de vidre sota el cap amb el nom de cadascun d'ells a dintre. I tot estava com ens ho havien contat!
Els tretze taüts van ser traslladats a l'Ajuntament de Massamagrell, d'on van eixir el 1939 violentament i a la força. Uns, els que van reclamar les famílies van ser recuperats i soterrats en el seu poble d'origen. Les proves d'ADN confirmaren la identitat de José Celda, Francisco Fenollosa i Ramon Gandía Belda. També va ser identificat Manuel Ballester Gimeno, el cos del qual cap persona ha reclamat fins ara. La resta van ser de nou inhumats en la part superior del fossar.
La història de tots ells és dura i trista, com la de Ramón Gandia Belda que tenia 23 anys quan el van matar. Casat i amb dos fills petits. Un d'ells va morir uns mesos abans que afusellaren el pare. Després de l'execució faltà de meningitis el segon. Amparo, l'esposa, morí uns anys més tard en ser atropellada per un tramvia davant de les Torres dels Serrans.
José, a casa
Pepica es va endur a casa la caixa amb les restes de son pare un 12 d'abril del 2013 i va passar dos dies i dues nits amb el petit taüt a l'habitació del seu pis de Puçol. El 14 d'abril, dos dies més tard, amb la germana Carmen, les filles, els nets i besnets, en un dia tan assenyalat, vam celebrar un funeral laic al cementeri de Massalfassar. Damunt de la caixa, la Constitució republicana, una bandera de la II República i una Senyera. I dins, un saquet de tela amb terra del seu camp de Massamagrell d'on va ser segrestat. El simbolisme com el sofre tancava totes les ferides dels presents.
Sense rancúnia, amb la cara ben alta, Pepica va soterrar José. Els seus ossos abracen per sempre els de la seua companya Manuela. Més de huitanta anys des del seu afusellament, un 14 de setembre del 1940. Pepica en té ara huitanta-nou i vol que, en morir, la soterren amb son pare per recuperar el temps perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada