La reedició d’una selecció significativa de les memòries, traduïdes al català, de Joan Garcia Oliver, amb molt encertades notes de context del professor Xavier Diez, ens porten a una lectura interessantíssima i profundament incòmoda.
Joan Garcia Oliver deu ser un dels polítics més oblidats, menyspreats i desconeguts de la història de Catalunya del segle XX. El reusenc Joan Garcia Oliver és un dels exemples –un entre molts– del que fou el pistolerisme anarquista del primer terç del segle XX, emperò també un magnífic exemple del que fou una part de l’anarcosindicalisme català. La figura és incòmoda, les memòries són summament curioses. A remarcar que Josep Pla dedicà un homenot a Andreu Nin, certament superficial, però mai se li acudí de dedicar una sola plana a Joan Garcia Oliver. Tanmateix, les seues memòries són de les que et fan rumiar, i no pas en els termes habituals.
Al meu entendre, la perspectiva del professor Xavier Diez col·loca el llibre en el seu esdevenir històric –els contextos canviants– de tal manera que hauríem d’acceptar que convoca una comprensió del personatge més que no pas exactament una justificació. La seua vida és, vista de lluny, apassionant. Revela una notable capacitat d’adaptar-se a moltes diverses circumstàncies i una notable intel·ligència malgrat que la seua formació intel·lectual i acadèmica sigui nul·la.
escrites per estímul i instigació de l’editor d'El Ruedo Ibèrico, com vostés saben una llibreria i editorial d’esquerra no comunista, dirigida per un valencià anomenat José Martínez Gerricabeitia
Òbviament, les seus memòries, escrites per estímul i instigació de l’editor d'El Ruedo Ibèrico, com vostés saben una llibreria i editorial d’esquerra no comunista, dirigida per un valencià anomenat José Martínez Gerricabeitia, són escrites a Mèxic quan l’autor té de més setanta anys, quan ha perdut un fill en un accident de cotxe i ell mateix es troba afectat d’un accident (se li va tirar una motocicleta al damunt) que l’afectà greument.
A Espanya, mort el dictador, sembla que les memòries dels exiliats interessin la joventut que vol saber què fou la revolució del 36, perfectament amagada, emperò Joan Garcia Oliver, portat per una tossuda voluntat d’expressar la seua veritat, escriu un volum llarguíssim, i quan el publica ja ha passat el momentum: el context espanyol ja ha canviat irremissiblement. El seu llibre no té la influència que ell esperava. Les memòries de Garcia Oliver no intervenen en el debat polític de la transició i de les noves (o velles) estructures de l’estat del 78. El eco de los pasos, que així s’anomenà el volum, queda com un illot enmig de l’oceà, carn d’erudició per als historiadors.
Ara és un llibre d’història del proletariat català anarquista. Podríem a efectes pràctics convidar el possible lector del llibre anomenat Els sense nom, al·ludint a un famós discurs de Garcia Oliver (l’anarquisme català té en els discursos una autèntica font d’ideologia cristal·lina) en què perspicaçment ell havia observat l’escàs paper que tenia el proletariat en la vida pública catalana, tant poc paper que no tenien ni nom.
per entendre les reaccions del personatge ens cal observar en un zoom ample tant les pèssimes condicions laborals i sanitàries dels treballadors de la indústria com la reacció de les classes altes
De seguida la paraula ressentiment acut a la boca. En efecte, per entendre les reaccions del personatge ens cal observar en un zoom ample tant les pèssimes condicions laborals i sanitàries dels treballadors de la indústria com la reacció de les classes altes (burgesia, govern i estaments militars i policíacs) a llur reclamacions laborals durant les tres primeres dècades del segle XX. La lectura de la biografia recent d’Andreu Nin, feta per Andreu Navarra, complementen el panorama.
El lector hi trobarà en les memòries de Garcia Oliver una magnífica explicació dels efectes de la guerra de l’Àfrica en el proletariat català, una notícia exacta del que fou el pistolerisme a Barcelona i, també, el paper de les presons (sovint l’única resposta a les demandes laborals) com a universitat dels pistolers anarquistes. La cultura per als anarquistes és la pràctica i la teoria de la revolució, resultat evident de la incapacitat de les classes dominants de cedir i d’establir alguna mena de pacte. Exèrcit i anarquisme s’enfronten més o menys obertament. Ara interpretem que l’Estat Espanyol en la seua incapacitat endèmica de fer reformes polítiques aboca el proletariat a l’enfrontament armat.
Aquest és el nus essencial de la primera part, fins a la revolució i la guerra civil, que el lector curiós trobarà substanciosament en aquest volum.
Probablement, hi ha un segon nus molt interessant, curiós i poc explicat que correspon a l’època mexicana, l’exili, de Joan Garcia Oliver on el lector observarà que el pistoler anarquista ara treballa com a representant d’una notable empresa química, cosa que el farà ingressar en una classe mitjana amb un cert benestar material. Sagaçment, per a Xavier Diez aquesta és la raó mai dita que fa que Garcia Oliver mai no s’entengui amb la CNT clandestina de l’interior d’Espanya, formada per proletaris pobríssims.
Les memòries no expliquen ni la vida íntima amorosa ni tampoc tots els detalls i matisos exactes de les accions i atemptats de tota mena que planejà i practicà Joan Garcia Oliver, fins i tot sembla que contra el General Franco, però estem en el terreny de les suposicions o els indicis.
Si s’hagués atrevit a entrar en el camp de la intimitat amorosa i les accions directes tindríem unes memòries estupendes, ara en tenim unes de formidables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada