https://www.nuvol.com/llibres/memories-dun-esperantista-394125
L’Associació Catalana d’Esperanto rescata a 'Home en ruïnes' els escrits del poeta i esperantista Jaume Grau Casas als camps de concentració francesos.
A finals del 1940 el pintor Ubaldo Izquierdo Carvajal demana al model que reposi la mà esquerra sobre un llibre, i que no es mogui. Té una postura a la manera de El pensador de Rodin, que en un principi s’havia de dir El poeta, i representaria a Dante meditant sobre la seva gran obra. El pintor acaba el retrat, es titula «El memorialista». En Jaume Grau Casas (1896-1950) no pot detestar més la sentència: ell és un escriptor, no un mer cronista o una càmera que s’arrossega pels balcons on viatja. Però no són a un taller de pintura, són en una de les tantes barraques malmeses en el municipi francès de Bram. Aquí no hi ha res a fer, esperen, mentre es dissolen. La fam els ofega, les rates roben el pa, els morts s’acumulen en el cementeri, la tuberculosi fa el seu camí i tots van caient un a sobre l’altre, en un carro que no funciona. Són a un camp de concentració, on el futur és el més incert.
Decret llei del 12 de novembre de 1938: arran de la Guerra Civil Espanyola, els refugiats que travessin la frontera seran deportats a «unes noves zones de no-dret». En Jaume Grau Casas, catalanista, republicà, d’esquerres i sobretot esperantista, no té més remei que assumir la derrota, amb esperança. Del camp de Bram passa al de Montoliu, després torna al de Bram i després al d’Argelers, i així fins a nou trasllats durant sis anys d’infern continu. El febrer del 1940 pateix una insuficiència cardíaca, i com no pot treballar com la resta l’envien a la unitat d’invàlids, o com ell diu, «l’escòria». I encara i així no pot evitar l’impuls d’escriure, i aprofita el temps retratant els personatges que l’envolten. «He hagut d’estar molt atent perquè d’algunes pàgines no em regalimés el pus, la sang ni la merda», però per fi el tenim, després de tants anys i una feina ingent tenim el recull Home en ruïnes, editat per l’Associació Catalana d’Esperanto.
Aquest llibre és el resultat de moltes mans alhora, dels esforços de la Marie-Hèlène Meléndez, del net Jordi Grau Gatell i d’en Carles Biosca, que ha traduït els papers que estaven escrits en castellà per evitar la censura. Inclou els poemes Ulisses sobre el fang, la versió lírica de la prosa, motiu de més per demostrar que era un escriptor malgrat que la seva tasca de testimoni ho trepitgi: hi ha un buit cultural sobre els camps de concentració francesos que ell pot combatre. Les seves memòries són una baula d’or per aprofundir en el tema, el seu nom quedarà al costat d’en Joan Cid i Mulet, Lluís Ferran de Pol o Ferran Planes. Noms que encara no ressonen prou, que venen d’un silenci molt llarg i que necessiten —una altra vegada— d’un impuls editorial perquè arribin finalment a les nostres prestatgeries.
Grau Casas mai deixa de ser conscient del que l’envolta i, tanmateix, més que ràbia hi ha tristesa. I sense tenir pietat, l’odi queda en segon lloc.
Sense voler et trenca els esquemes. Escriu amb humor, amb signes d’exclamació imprevisibles, amb jocs de paraules ara completament desfasats. Amb extractes de poemes i proverbis —fins i tot cançons— que li ofereix la seva extraordinària memòria. És la «psicosi del camp de concentració», un home que ha viscut sis anys de confinament i que, de fet, ja havia sigut empresonat en el Bienni Negre. És una figura misteriosa, de la qual encara no hi ha una biografia amb cara i ulls.
«Hom agafa afecte als camps de concentració… en abandonar-los», i no hi ha res més contradictori, perquè ell és un home en ruïnes que busca la pau, que no dona la llibertat per perduda, tot i perdre-la. Es troba amb molts catalans, com també russos, espanyols, alemanys que fugen d’Alemanya i jueus de tota Europa. Es troba amb nens geperuts, mutilats de guerra i esperantistes, i els dibuixa en microrelats com herois que encara no han perdut les ganes de riure. En algunes barraques imparteix cursos i conferències, aprèn idiomes o escolta cantar, i a la nit els companys moren del fred o els maten. Escolta els insults, s’adona de les traïcions, de la corrupció i el mercat negre. Mai deixa de ser conscient del que l’envolta i, tanmateix, més que ràbia hi ha tristesa. I sense tenir pietat, l’odi queda en segon lloc.
Rere la feblesa, hi ha la postura d’un home amb dignitat, que no desaprofita l’ocasió per denunciar el que succeeix, i fer la broma: «els falta consciència de ser homes i consciència de ser francesos».
Podeu comprar Home en ruïnes de Jaume Grau Casas al web esperanto.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada