dimarts, 23 de febrer de 2016

Església i Memòria Històrica.

http://opinions.laveupv.com/francesc-jover-i-dominguez/blog/6478/esglesia-i-memoria-historica


Dimarts, 26.1.2016 00h00








El maridatge de l'Església i l'Estat ha sigut un fet que ve arrossegant-se   d'antic, més per interessos i conveniències polítiques que pastorals. Però, podem dir que fou durant el franquisme quan es va accentuar i estructurar mitjançant allò que ha vingut dient-se el nacionalcatolicisme; un maridatge que no se sap molt bé quan acaben els interessos d'una institució i comencen els de l'altra. Les dues institucions van fer pinya per frenar les aspiracions alliberadores de bona part de la societat dels anys trenta. El pitjor és que ho feren per la força de les armes sense raonar ni convèncer ningú.

La vida quotidiana als pobles durant la Segona República fou relativament normal, tot i que sovint era alterada per enfrontaments polítics al voltant dels períodes electorals, atiats per partits i sindicats d'esquerra i de dreta. Per si açò no era prou, va prendre part en aquesta confrontació l'Església que va optar per donar suport moral a les opcions conservadores, la qual cosa va posar més llenya del que calia al foc. És el que havia fet sempre, tot i que en aquell moment l'Església posà particularment més èmfasi perquè la classe treballadora tenia ànsies de llibertat, al temps que la monarquia estava desprestigiada. L'Església predicava la resignació i mai no havia qüestionat les desigualtats socials, però ara s'afegia la preocupació en veure que podien minvar els seus privilegis i predomini moral en la gent. No ho feu quan els partits d'esquerra i la societat es va radicalitzar a partir de febrer de 1936, i més concretament a partir del colp d'Estat del 18 de juliol; ho va fer quan els canvis eren prop, quan de manera ingènua i pacífica la societat optava per un sistema republicà. És aleshores quan més interès va posar per convèncer als fidels que el règim republicà era perniciós per a la societat.

L'Església va veure amenaçades les seues prerrogatives i no va ser capaç d'acceptar la República per la qual havia optat la societat. Aleshores, en compte de prendre una actitud conciliadora al mig d'una societat dividida, va fer tot el contrari, és va aliar amb el caciquisme noucentista i es va reafirmar recomanant resignació a les classes populars. És de veres que la República va entrar amb unes pretensions dures per a la societat d'aquell moment (imatge 1). Tanmateix, no podem negar que al mateix temps es va crear lleis per protegir les llibertats i drets d'aquells que fins aleshores els havien tingut molt limitats. Al mateix temps, protegia els sectors més vulnerables com són infants, dones, etc. (imatge 2).
 

(imatge 1)
 

(imatge 2)

Tot i així, en aquesta etapa d'enfrontaments polítics i religiosos va haver-hi un testimoni excepcional que es va desmarcar de l'aparell de l'Església. El cardenal i arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, un dels bisbes amb més autoritat i prestigi que hi havia aleshores, el qual va intentar obrir un espai a l'Església dintre d'aquella societat laica. És per això que durant els primers anys de la república, sovintejava les visites a despatxos ministerials de Madrid amb el propòsit de negociar una convivència entre Església i Estat. Pareix ser que el cardenal Vidal i Barraquer estava convençut que l'activitat de l'Església catòlica podia ser compatible amb un règim republicà i laic. Segons han afirmat els biògrafs del cardenal, va intentar negociar de debò la presencia religiosa en la nova societat, i pareix ser que les negociacions estaven prou avançades. Possiblement no arribaren a completar-s'hi per falta de convicció de la resta de bisbes –generalment reaccionaris– i el soroll de sabres que hi havia a les casernes, que al remat va desembocar en una revolta militar.

Finalment, en els moments més radicals de la revolució, Vidal i Barraquer va haver de fugir protegit per republicans catalans, passant la resta de Guerra Civil exiliat, tot i que mai més va voler tornar a Tarragona. S'ha dit que no va tornar perquè no estava d'acord en la dictadura del general Franco. Potser també podria no estar d'acord amb el nacionalcatolicisme que iniciaren els seus col·legues en aquella Carta Pastoral Col·lectiva publicada –contra la seua opinió– el 1937, en la qual quasi tots els bisbes s'adherien i donaren suport institucional a la revolta feixista.

En ser derrotada la República per l'exèrcit facciós, l'Església va fer seua la victòria i va reafirmar el seu poder amb l'ajuda de les institucions de l'Estat. És quan va tindre el suport del règim per imposar a la societat la seua prepotència moral. És el moment quan –entre altres coses– s'obligà un determinat sector de dones a netejar les esglésies i reposar amb tota solemnitat de nou la presencia de símbols religiosos a les escoles i fer misses de campanya al mig de places i carrers (Imatges 3 i 4).
 

(Imatges 3 i 4)


Per altra banda, he pogut comprovar al Registre Civil que l'Estat tornava a intervindre en els batejos, matrimonis, etc., fent-los obligatoris a tothom i retornant als actes socials que la República havia secularitzat, caràcter sacramental. Si abans de la República les actes de matrimoni eren avalades a les esglésies corresponents per un funcionari del Registre Civil que anava al temple i feia de fedatari, a partir d'abril de 1939, desprès de la interrupció del període republicà, tornaria a ser necessari el testimoni del mateix funcionari perquè tinguera validesa el contracte matrimonial. No sols això, a partir d'abril de 1939, tots els matrimonis civils que s'havien fet, així com els divorcis, quedarien anul·lats (Imatge 5). S'imposava així a l'Espanya vençuda una ordre del general Franco des de Burgos amb caràcter retroactiu. Cal dir, que l'acta de matrimoni canònic era imprescindible (entre altres coses) per obtindre la cartilla de racionament i els ‘punts’, una compensació complementaria del salari que tenien els marits per la muller que no treballava i els fills. Un càstig totalment descarat, per tot aquell que volia ser coherent en el concepte laic de la vida.
 

(Imatge 5)

La reincorporació en l'ensenyament reglat de la religió, juntament als himnes feixistes, fou imposat a l'escola com un ferm objectiu del règim.