dissabte, 27 de febrer de 2016

La Memòria Històrica als documents (I).


http://opinions.laveupv.com/francesc-jover-i-dominguez/blog/6352/la-memoria-historica-als-documents-i


Dimarts, 29.12.2015 00h00



Comentaris Comenta-ho     
      
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)




Prendre's seriosament el que va suposar l'adveniment de la Segona República, la Guerra Civil i el que després va ser la repressió franquista per als valencians, havia de ser prioritari, si més no, per haver-se ajornat massa. El coneixement de la totalitat del que va passar les tres darreres dècades de la meitat del segle XX no podem ajornar-ho per més temps. A més, s'ha de fer sense cap tipus de morbositat ni rancor. No solament per higiene intel·lectual de conèixer la història, també per admetre públicament que fou una repressió desorbitada. Una bona part de la societat, les víctimes que queden, i la memòria dels que se n'han anat, estan demanant-ho per la mort de Déu. És un deute pendent que tenim els valencians i les seves institucions. Pels anys quaranta del segle passat, durant els pocs anys que vaig anar a escola, no hi havia als llibres d'història cap menció a la República. Això va continuar pels anys cinquanta i seixanta. Hem entrat a la segona dècada del segle XXI i les coses no han canviat massa. El més greu és que no es va fer amb la intenció d'oblidar-ho, que això podria ser discutible, ho feren intencionadament per amagar-ho, perquè la societat no coneguera els errors que va cometre l'administració antidemocràtica, autoritària i militar. Dic errors sense fer ús de cap qualificatiu. Per altre costat, el règim feixista es va emborratxar de sadisme i de xovinisme arribant a extrems esperpèntics.

Avui intentaré demostrar com era la vida quotidiana als pobles dirigida amb disciplina militar per l'aparat falangista a partir del 30 de març de 1939. Ho faré amb llenguatge de l'època mitjançant textos que hem pogut recuperar de l'Arxiu Municipal de Cocentaina, principalment amb textos de bans públics que feia el pregoner en llocs concrets als carrers. Els que com jo som octogenaris recordem perfectament com pels anys quaranta els pregoners transmetien al poble un missatge de sotmetiment ideològic perfectament planificat i estructurat. En sentir els tres tocs del pregoner que anunciava les ordres de l'alcalde, els adults que anaven pel carrer s'aturaven i les dones sortien de les cases per escoltar-ho atentament. Es feia al voltant del pregoner un silenci sepulcral, i els infants que armàvem gresca jugant al carrer (amb certes limitacions) ens feien callar per escoltar atentament les noves instruccions de comportament. Calia quadrar-se militarment braç en alt davant de símbols i autoritats franquistes (imatge 1). Les ordres de l'alcalde eren sagrades i havien d'estar tots a l'aguait si no volien patir les conseqüències repressives(imatge 2). Llegint els textos d'aquells bans hom se n'adona del règim militar i de terror que es va crear tot just acabar-se la guerra. Els darrers mesos de guerra la ciutadania estava atemorida per l'amenaça de l'aviació italiana feixista que ocupava l'espai aeri de Cocentaina per bombardejar la ciutat d'Alcoi. En aparèixer els avions que anaven a Alcoi i sonar l'alarma, tothom corria espantat als refugis que hi havia habilitats. Mai no van tirar bombes a Cocentaina.
 

(imatge 1)


(imatge 2)

Però, a partir d'abril del 1939, s'implantà per tot arreu un règim, més que de por, terrorífic. Interrogar adolescents de 14 anys per persones uniformades amb distintius militars intimidant-les per informar i denunciar les vivències que hi havien tingut durant el període revolucionari, fou un crim de lesa majestat del qual ben aviat havien d'haver demanat perdó. Encara no ho han fet; i no sé qui és més responsable, el que no ho va fer o el que ara calla i ho deixa córrer com si no haguera passat res.

Per a qui no ho sàpiga, o no se'n recorda, o vulga encara amagar-ho, cal destacar que a partir del 30 de març del 1939 hi havia una oficina d'informació i investigació pels pobles que era gestionada per una colla de falangistes capitanejada per un “jefe”. Tothom fou cridat obligatòriament, a partir de 14 anys, a presentar-se i sotmetre's als oportuns interrogatoris. Era la manera del nou règim d'esbrinar i depurar responsabilitats. El pregoner s'encarregava, per ordre de l'alcalde, de transmetre a tots els veïns, carrer per carrer, quan i on havien d'anar a declarar. Mireu dos textos de dos bans públics que, tot i que algun no té data, és de les primeres setmanes de la “liberación” (imatges 1, 3 i 4). Un primer ban commina tothom perquè passe per l'oficina. Potser van considerar que no va haver-hi una resposta adequada, perquè a continuació n'hi ha un altre –també carrer per carrer– on s'amenaça si no es presenten en 48 hores, amb una multa de 25 pessetes.
 

(imatge 3)


(imatge 4)

Això era el primer pas que omplia d'angoixa bona part de la població, no solament els que havien participat en alguna agressió a persones a la seu de partits de dreta o de l'Església, si no també anguniava els que havien tingut càrrecs públics en l'administració local, els que s'havien manifestat públicament a favor de la República o els que havien sigut simplement simpatitzants. 

El segon pas era anar la força pública anpels denunciats i dur-los detinguts davant del jutjat militar ambulant que hi havia instal·lat en cada poble, on s'iniciaven unes instruccions militars carregades de venjança. La imatge 5 ens demostra que el jutjat militar tenia dues màquines d'escriure que al mes de desembre van necessitar una bona netejada a fons. També confirma l'existència de forces militars per l'enfrontament esportiu de futbol de les forces falangistes contra les militars de la localitat (Imatge 6)
 

(imatge 5)


(imatge 6)

Les imatges 7 i 7 Bis són textos de diferents bans públics en diferents dates que confirmen l'exhaustiu control que l'administració falangista militar tenia sobre la societat. Tots els homes que havien anat de soldat a la guerra havien d'anar a declarar a l'Ajuntament. En aquest cas criden les quintes de 1915 fins al 1920, però en altres bans està la totalitat de les quintes. I no solament els que havien fet de soldat a l'exèrcit “roig”, també els de l'exèrcit “nacional” que, per haver-se’n passat al bàndol contrari, tenien algunes possibles coses a dir. A banda, aquestes persones gaudirien de privilegis. A les pedanies i partides de fora vila, hi ha un ban amb un dia i una hora concreta per a totes les quintes (imatge 8).
 

(imatge 7)
 

(imatge 7 bis)


(imatge 8)

Una altra demostració d'un domini i rigorós control de la situació és la imatge 9 on són cridats els familiars de tots aquells joves que aleshores estaven fent de soldat. El règim ho tenia tot ben lligat; el mateix que també vol saber qui són les persones que durant la guerra van arribar evacuats a Cocentaina (imatge 10).
 

(imatge 9)
 

(imatge 10)

Continuarem donant pèls i senyals, a traves de documents, de com era la vida de postguerra als pobles i ciutats, encara que siga per informar el president del govern espanyol que diu no estar assabentat de res.