Francesc Jover i Domínguez 
Un comentari
(6 vots)
Els documents que han quedat als pobles de l'època de postguerra ens situa perfectament en aquell moment i, amb un poc d'imaginació que posem, podem entendre el que pretenia de nosaltres el nou règim. No se si fou una planificació prevista i estudiada dirigida per psicòlegs afectes al règim, però, de qualsevol manera, va obtindre un èxit total com si haguera estat feta per especialistes competents. Reconstruir una societat cansada de la guerra, famolenca, farta de situacions tenses i d'enfrontaments polítics i religiosos entre famílies i entre veïnat, podria tindre les seues dificultats, però el règim franquista les va abordar intel·ligentment i va sortir airós. Tot i així, l'èxit del règim va suposar, per bona part de la societat, assumir mancances de llibertats, ja fóra de bona, de regular o de mala gana; a més, d'anar assumint noves maneres de pensar i de viure, especialment el sotmetiment general i incondicional a la nova ideologia que s'imposava. Calia sobreviure.
Entre centenars de bans que he pogut escorcollar n'hi ha dos que, tot i no tindre data ni segell, formen part dels primers moments del franquisme. El fet de no tindre segell pot ser causa d'haver-lo fet precipitadament i de no existir encara segells falangistes. La manca de data és prou corrent als bans perquè són molts el que no hi consta. Concretament en aquests sembla que podria ser del 29 o 30 de març de 1939, perquè anunciava que l'entrada al poble de les forces ‘nacionals’ era imminent. Tot fa suposar que el cos receptiu de la Quinta Columna estava organitzada i disposada per encetar la nova etapa (Imatges 1 i 2).
Entre centenars de bans que he pogut escorcollar n'hi ha dos que, tot i no tindre data ni segell, formen part dels primers moments del franquisme. El fet de no tindre segell pot ser causa d'haver-lo fet precipitadament i de no existir encara segells falangistes. La manca de data és prou corrent als bans perquè són molts el que no hi consta. Concretament en aquests sembla que podria ser del 29 o 30 de març de 1939, perquè anunciava que l'entrada al poble de les forces ‘nacionals’ era imminent. Tot fa suposar que el cos receptiu de la Quinta Columna estava organitzada i disposada per encetar la nova etapa (Imatges 1 i 2).
(Imatges 1 i 2)
Des del primer moment, 10/04/1939, hi ha testimoni documental d'un pregó on es pot llegir –tot i que amb dificultats– com anaven anar les coses; pot entendre’s com una declaració de principis. Als primers deu dies ja s'havia organitzat la depuració de funcionaris, el lliure escorcoll de les cases, la nova i repressiva moral i la prohibició de totes les activitats polítiques menys les de Falange, entre altres coses. (Imatge 3). El que avisa no és traïdor: “el incompliment seria castigat amb tot rigor”
(Imatge 3)
Per fer-se una idea de com anava a ser aquella etapa puc aportar el meu testimoni per si ajuda a entendre-ho. Recorde –malgrat la meua curta edat– quan un mati de 1939 ma mare venia del forn amb el primer pa negre que donaven per la cartilla de racionament. Mai no se m'ha esborrat del cap les paraules que ma mare em va dir, afegint un llenguatge no verbal intentant vendre'm les bondats d'aquell pa integral: «mira que pa més boniquet porta hui la mare!» Quan vaig tenir ús de raó vaig deduir que no era a mi qui volia convèncer ma mare. Sols tenia set anys i suposem que per a mi aquell nou pa m'era indiferent; s'ho deia a ella mateix, sense cap altra explicació o intenció que la ferma voluntat de sobreviure. El gènere humà té una immensa capacitat per sobreviure i d'afrontar les dificultats més adverses. Allò era el ‘pan nacional’ que s'havia d'acceptar sí o sí; un pa que ara el tenim com saludable, però aleshores sembla que els adults el consideraven denigrant i el relacionaven amb el nou règim. D'aquella època és el text que he seleccionat, en dues versions de la mateixa data, d'un ban públic que, per ordre de l'alcalde, transmetia el pregoner al poble (imatge 4 i 5).
(imatge 4 i 5)
En aquell moment l'economia majoritària a Cocentaina era l'agrícola, un sector que controlava perfectament l'administració falangista que és qui decidia les quantitats d'oli que necessitava cada família, com i on havien de vendre els altres productes agrícoles, etc. Cal destacar que a Cocentaina, com en qualsevol poble rural del País Valencià, era costum tindre una gerra en el rebost, generalment de 12 arroves –encara que no estigués plena– per dipositar l'oli de l'any pel consum diari. A part, els colliters –que n'eren molts– tenien emmagatzemades altres gerres al seller per a la venda al veïnat que no tenia terres. Imagineu-vos l'efecte que farien els inspectors en casa sentenciant l'oli que deixaven i el que s'enduien (Imatge 6).
(Imatge 6)
L'aparell falangista va fundar el 1936 a la zona ‘nacional’ l'Auxili Social dirigida per la viuda d’Onesimo Redondo, Mercedes Sanz-Bachiller. Només acabar la guerra, es va implantar per tot el territori espanyol com aparell de propaganda i de fer proselitisme (imatge 7). Sí que sé que solament eren beneficiats d’aquest organisme els qui eren afectes al règim. A ma casa mai vam rebre cap ració de llet, pa o ‘merienda’, malgrat la manca de queviures que hi havia en aquella època.
Quant a la militarització del règim falangista cal insistir perquè no hi hagen dubtes. Hi han uns bans on es manifesta l'obligació de tots els joves del poble a afiliar-se a Falange amb els diferents grups d'edat: Pelayos, Flechas i Cadetes (Imatges 8, 9 i 10). Tant el lèxic com el contingut és inconfusiblement militar.
(Imatges 8, 9 i 10)
Sempre s'ha comentat, com a fenomen social, la multitudinària afluència en aquell moment d'infants, adolescents i joves que van acudir als ‘quartels’ per afiliar-se a Falange. Per suposat també adults. Ningú s'ha cregut mai que anaren moguts –necessàriament– per conviccions ideològiques. També cal dir amb total seguretat, que no tots anaren a afiliar-se a la Falange, malgrat la pressió autoritària que hi havia. Afegir també que no tots els qui s'afiliaven responien –necessàriament– a la ideologia feixista. Una cosa em sembla certa: calia sobreviure i cadascú ho feia a la seua manera.
També dir que als infants ens causava impacte veure les comitives de Cadetes, Flechas i Pelaios –en aquest ordre– desfilant a ritme militar pels carrers acompanyades d'una banda de cornetes i tambors. Desprès, vaig entendre la poca gràcia que els faria als familiars, amics i veïns d'aquells que havien assassinat, empresonat o estaven a l'exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada