dissabte, 27 de febrer de 2016

Memòria de cinc represaliats.


http://opinions.laveupv.com/francesc-jover-i-dominguez/blog/memoria-de-cinc-represaliats

Francesc Jover i Domínguez logo rss

Dimarts, 16.2.2016 00h00



Comentaris Un comentari     
      
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)




Els documents ens donen pèls i senyals d'episodis de la història, alguns dramàtics, on queden retratats els patiments d'individus, de famílies i de pobles sencers. La reproducció de documents originals en imatges són testimoni de fets i poden complementar a entendre millor el relat. Si damunt el document gràfic és una fotografia, es capaç de parlar-nos; almenys, això és el que pensa Alfons Llorens quan diu que, “antropològicament, ho diu tot”. També ho diu aquella frase feta de “val més una imatge que mil paraules”. No sé si una foto ho diu tot o la meitat, però, potser que quan hom no té una narrativa transparent que siga capaç d'involucrar emotivament el lector, la fotografia és de gran ajuda.

Hui incloc una imatge que he triat del meu arxiu fotogràfic que parla per ella mateixa. Són de cinc interns del penal del Dueso, Santoña (Santander). Són represaliats republicans tots ells de Cocentaina que foren traslladats al penal del Dueso des de la presó d'Alacant el 1940, quan les presons valencianes estaven totalment congestionades. Dissortadament avui dia, per causa de la manca de sensibilitat de l'Administració de l'Estat, encara no hi ha una xifra aproximadament exacta d'empresonats franquistes d'aquell moment. El ben cert és que el macro penal del Dueso en aquella data estava sobrecarregat; hi havia entre 5 i 7 individus en cada cel·la pensada per una sola persona.
 

Penal del Dueso, Santoña (Santander)

De manera molt esquemàtica faré unes pinzellades de cada individu d'aquesta foto, si més no perquè encara està per reconèixer el trauma físic i psicològic que van patir. Comence d'esquerra a dreta amb:
Juan Agulló Sorianoel Noi, de 34 anys. Fou secretari local del sindicat anarquista de la pell. Jutjat a Alcoi pel sumari 828/39 condemnat a 30 anys de presó. Abans, el 1934 també va estar empresonat per motius sindicals. Cal dir que tenia tres germans més republicans a la presó i un altre que va morir a Barcelona la nit del 18 al 19 de juliol en un enfrontament amb militars rebel·lats.

A continuació, l'home de la crossa és:
Juan Seguí MoltóCaganxo, de 27 anys, sindicalista de la CNT, d'ofici sabater, també condemnat a 30 anys en el sumari 3024/39. Solament va complir 1.000 dies deixant-lo en llibertat condicional el 19-2-1942. En contra d'altres casos, es va mobilitzar localment molta gent de totes classes socials, inclús falangistes, demanant la condicional. Potser fóra perquè tenien mala consciència en aquest cas, ja que amb motiu d'una vaga l'estiu del 1932, va ser ferit en una cama per un tret de la Guàrdia Civil i li van haver d'amputar la cama.
 

Juan Seguí, "Caganxo"  amb una protesis.

El segueix:
Manuel Briva Agulló, sabater de 34 anys, fou tresorer del Sindicat local de la Pell. Jutjat per un tribunal militar pel sumari d'urgència 829/39 i condemnat a la pena de mort que fou computada per 30 anys. Després del Dueso va anar a la presó de Santa Rita de Madrid fins a complir 1.570 dies de presó, quedant en llibertat condicional i desterrat a 100 quilòmetres del domicili. El vaig visitar en València en diferents ocasions al barri de Tendetes on vivia.

Seguidament:
Alberto Rafael Moltó Brotons, de 43 anys, mestre d'escola, polític perseverant des de 30-9-1923 que fou nomenat alcalde provisional. Destituït en pocs mesos, milità en IR i el PSOE. Concorregué a les eleccions de 1931 i fou un dels quatre alcaldes socialistes que aconseguí el PSOE a la província. Continuà d'alcalde amb el Front Popular, i quan arribà la revolució, després de juliol del 36, facilità que ocuparen l'Ajuntament al Comitè Revolucionari de Defensa. Jutjat a Alcoi pel sumari col·lectiu 828, fou condemnat a 30 anys, complint un total de 2.730 dies de presó. Destacar que en El Dueso va fer una gran tasca com a mestre. Va sol·licitar la condicional que estigueren a punt de donar-li-la, però informes negatius de les forces vives de Cocentaina ho impediren. En aconseguir la condicional va estar molts anys desterrat a la ciutat de València, i quan va tornar a casa molt major i encorbat, encara el mormolaven alguns quan passejava tot sol per la perifèria del poble.
 

Finalment, a l'extrem dret de la foto:
Rafael Guillén Sanjuán, de 29 anys, paperer, militant de la UGT i PSOE. Durant els moviments sociopolítics de 1934, va encapçalar algunes vagues i va ser empresonat durant 8 mesos. Fou capità a la guerra, i el 23-8-1938 va caure presoner a Vilalba dels Arcs junt amb dos mil companys més. A les seves memòries inèdites diu: «Calcule que seriem un 60 oficials entre els presoners. Dos hores més tard, 33 oficials foren afusellats sobre un marge. Entre altres hi havia 3 caps de Brigada, 3 Comissaris, uns quants comandants i alguns capitans, etc. Eixa era la justícia dels nacionals davant dels presoners. Els restants oficials ens vam salvar perquè anàvem sense jaqueta pel calor que feia i ningú ens va delatar»
 

 
Desprès de passar diferents camps de Concentració el van dur a Alcoi on va ser Jutjat. Estant a una presó de Càceres va saber que s'havia acabat la guerra. Fou sentenciat pel sumari 92 a la pena de mort, commutant-la primer per 30 anys i després per 20. Fou posat en llibertat condicional després de 2.555 dies. La pitjor etapa i on més malament ho va passar fou en estar presoner a Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut oficial militar.
 

Els cinc de Dueso
 
Són cinc històries que potser no siguen les més dures; però vull aprofitar per recordar la història de centenars de milers d’individus que sobrevisqueren a les presons franquistes. També aquells altres que no ho pogueren resistir i moriren a la presó de fam, per tortures o malalts. Vaja per davant tot el nostre reconeixement i el nostre penediment per haver-los ignorat. El més cruel de tot és que tots han desaparegut, i a poc a poc desapareixen els fills sense veure’s recompensats els patiments dels pares ni tan sols amb un encaixament de mans del govern valencià acompanyat d’un amable somriure ple d’estima.