https://www.diarilaveu.com/milicians-valencians-assassinats-a-traicio-la-tragica-historia-de-la-columna-casas-sala
28 juliol 2019 06:00h
Ells, milicians de Castelló i València, foren els primers a marxar cap al front. A la capital de la Plana el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 fou sufocat de seguida per l’acció combinada de les autoritats republicanes i l’empeny popular. A Castelló s’organitza una milícia popular per alliberar Terol, en mans dels facciosos. Ara bé, la Junta Delegada enviada a València pel Govern de la República imposà que a la columna miliciana, amb efectius de Castelló i la ciutat de València i dirigida políticament pel diputat Francesc Casas Sala, se li afegiren els continguts de guàrdies civils de Castelló. El dia 25 la columna sortí de Castelló. A Sagunt se li uní el grup de València, per a fer la via de Terol. Abans d’arribar-hi, però, a la població de la Puebla de Valverde, els guàrdies civils obren foc amb traïdoria contra els milicians confiats. Els que no aconsegueixen fugir a temps, són capturats per a posteriorment ser afusellats. Les víctimes de la vil carnisseria, milicians, tots valencians, encara romanen soterrats, oblidats, en una fossa comuna al cementeri de la petita població de la comarca del Gúdar-Javalambre terolenc.
A poc més d’una vintena de quilòmetres de Terol, al camí que connecta aquesta ciutat amb el País Valencià, entre de les serres de Gúdar i Javalambre, es troba la Puebla de Valverde, una localitat dedicada tradicionalment a l’agricultura amb uns dels termes més extensos de la província de Terol. Provinent del País Valencià, allà arribà la columna de milicians antifeixistes que pretenien reconquerir Terol per a la República. Era el 29 de juliol de 1936. A Terol havia triomfat l’aixecament militar contra el Govern legítim republicà, el que de bon començament constituïa una falca facciosa en territori republicà. Des del primer moment del fracàs del colp a València, el Comitè Executiu Popular es proposà l’alliberament de Terol amb efectius de Castelló i la capital del Túria que havien de convergir a Sagunt, per a des d’allà anar cap a l’Aragó.
A la capital de la Plana el colp d’estat havia estat sufocat per la determinació del tinent coronel Primitivo Peire, comandant del Batalló de Metralladores allà destacat i, en conseqüència, comandant militar de la plaça. Peire no secundà el colp i arrestà l’oficialitat implicada en la conxorxa colpista, entre altres el seu antecessor en el comandament del batalló, José Giner. Així, doncs, no hi hagué rebel·lió militar a Castelló. Altrament, la Guàrdia Civil —ai la Guàrdia Civil!— dubtà. Els seus comandaments a Castelló simpatitzaven amb els colpistes, però callaren. Anaren passant els dies i romangueren aquarterats, expectants. L’assonada militar havia fracassat al País Valencià i els facciosos de la Guàrdia Civil, de moment, ajupiren el cap. Ah! Però no foren desarmats, tot i les sospites, fonamentadíssimes, que circulaven sobre les simpaties que tenien als facciosos. Coneixedors de la formació d’una columna que havia d’anar a combatre els revoltats de Terol, acceptaren integrar-s’hi, però en llurs cors, des dels oficials als guàrdies rasos, ja corria la insídia de la traïció a la causa republicana. Quan tingueren oportunitat desertarien.
I que els equidistants, si us plau, no vinguen amb camàndules. La guerra que esclatà i que tant de dolor causà fou producte de la irresponsabilitat dels militars fellons que s’aixecaren en armes contra la República. Repartir responsabilitats en l’esclat del conflicte per blanquejar els colpistes vencedors de la guerra resultant (vencedors —val a dir-ho— amb l’ajut inestimable de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi) és un insult a la intel·ligència. La guerra esclatà perquè hi havia —i encara hi ha— individus que es creuen la quinta essència del mot «Espanya», tot adaptant-lo a les seues fòbies i als seus gustos i interessos. I Espanya, a dia de hui, continua així d’irreformable, que el líder de l’aixecament colpista de 1936 continua soterrat amb honors d’estat al mausoleu faraònic que manà bastir. Mentrestant, les seues víctimes continuen escampades ací i allà, en fosses comunes, per tota la geografia de l’encara tristament anomenat, per voluntat del faraó feixista amb veu d’espinguet, Regne d’Espanya. Ep! Sí, així és.
La milícia popular de Castelló
I contra el feixisme què cal fer? Doncs l’obligació de tot demòcrata: combatre’l. Així, amb la intenció de combatre el colp d’estat feixista s’organitzaren les autoritats republicanes de Castelló. El poble s’esvalotà, indignat, i el governador civil de la província, Fernando Muñoz Ocaña, organitzà les primeres milícies per a restablir l’ordre republicà a la ciutat, alterada per l’amenaça de la comandància de la Guàrdia Civil, amb connexions amb els colpistes. El 21 de juliol, el ple de l’Ajuntament castellonenc, encapçalat pel seu alcalde, Manuel Aragonès Cucala, condemna el colp i proclama la seua adhesió a la República. A partir d’aleshores les converses se succeeixen entre governador civil, alcalde, el tinent coronel Primitivo Peire i els líders de les forces del Front Popular. A València ciutat encara la situació era complicada, per l’actitud d’alguns oficials de les casernes d’Artilleria i la dels Sapadors de Paterna. El general Fernando Martínez-Monje, comandant de la Tercera Divisió Orgànica de l’exèrcit amb seu a València, havia expressat la seua fidelitat a la República tot fent fracassar les pretensions del colpista enviat pel cap de la conspiració, Mola, a València, el general Manuel González Carrasco, que juntament amb l’altre capitost colpista, el coronel i simpatitzant falangista Bartolomé Barba, hagueren de fugir cames ajudeu-me de la ciutat. No obstant això, Martínez-Monje ordenà l’aquarterament de les tropes, la qual cosa provocà dubtes i vacil·lacions entre les autoritats civils. Tot feia preveure un possible aixecament i, a València, el poble eixí al carrer: vaga general i el dia 22 constitució del Comitè Executiu Popular.
Mentrestant, el Govern republicà envià una Junta Delegada encapçalada per Diego Martínez Barrio, president de les Corts, a qui el president de la República Manuel Azaña havia encomanat la formació de govern després de la dimissió de Santiago Casares Quiroga arran del colp d’estat. Fou debades, perquè dimití en vint-i-quatre hores. Martínez Barrio era un prohom de l’esquerra moderada —moderadíssima— d’Unión Republicana, més moderada àdhuc que la Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, que a Castelló era liderat per Francesc Casas Sala, un manresà que havia estat desterrat a Alcalà de Xivert durant la dictadura de Primo de Rivera i que, des d’aleshores, participà activament en la vida política del nord del País Valencià. Casas Sala, advocat, havia destacat com a defensor de les víctimes del pistolerisme patronal barceloní. En 1926 féu costat al Col·legi d’Advocats de Barcelona contra Primo de Rivera i això li costà el desterrament al Baix Maestrat. Més endavant obrí despatx a Castelló i és un dels fundadors del partit de Manuel Azaña, Acción Republicana, a la província castellonenca. Azañista, doncs, com Martínez Barrio, però amb la pinzellada de catalanisme de tot bon català, catalanisme extensible, òbviament, al País Valencià. No debades, fou un dels fundadors de l’efímera Esquerra Republicana del País Valencià en 1934, nascuda com a referència de la IR d’Azaña a territori valencià, però amb els valors valencianistes plenament assumits. Tanmateix, les lluites internes provocaren el trencament de la formació, amb una IR reconstituïda en mans de Casas Sala i una ERPV valencianista que s’integrà a Esquerra Valenciana, el partit del diputat de Vicent Marco i Miranda, integrat al grup d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés. Ai llas, el catalanisme! Perquè després diguen dels ectoplasmes.
Diego Martínez Barrio, en nom del Govern de la República vingué a València, acompanyat dels diputats d’IR Mariano Ruiz-Funes, Leonardo Echevarría i l’alacantí Carles Esplà. Martínez Barrio era, però, d’Unión Republicana, encara que totes dues formacions, IR i UR, integrades al Front Popular. L’objectiu principal de la delegació era fer desistir al comandament de la Tercera Divisió Orgànica de qualsevol vel·leïtat colpista i organitzar la situació a tot el País Valencià, i a Conca, Albacete i Múrcia. Acceptà la constitució d’una milícia valenciana (castellonenca) per a anar a alliberar Terol, però posà com a condició que s’hi integrassen els guàrdies civils de Castelló més el contingent també de guàrdies, quasi un centenar, vinguts de Conca. Però —ostres!— aquest que s’empatollava? Les organitzacions obreres desconfiaven dels guàrdies civils, de la benemérita i de tot l’exèrcit. I, val a dir-ho, raons hi tenien. Més del 70% dels efectius de l’exèrcit espanyol s’havien passat al bàndol rebel i corria el rumor, o més aïna la certesa, que els que no s’havien rebel·lat és perquè no havien pogut.
El Comitè Executiu Popular, a València, no ho tenia gens clar, a Castelló tampoc, però la Junta Delegada, finalment, aconseguí imposar el seu criteri en la formació de les columnes de milicians que havien de constituir l’exèrcit popular per a fer front els revoltats, tot començant per Terol. Martínez Barrio, perquè d’ell fou la idea, proposà la formació d’una columna de milicians de Castelló i València, acompanyada de guàrdies civils, amb la missió de recuperar Terol.
Eixida cap al front
Martínez Barrio, val a dir-ho, era potser massa confiat o, ras i curt, un passerell. Ell, però, representava l’ala més conservadora del Front Popular, enemiga d’alteracions i revolucions. D’això l’interès en fer marxar un contingent de guàrdies civils en companyia dels milicians. A Martínez Barrio havia fracassat com a cap del Govern perquè no se li acudí una altra cosa que telefonar a Mola (àlies «el Director» dels colpistes) per veure si el convencia i deposava les armes. Vaja, això és com pretendre parlamentar amb l’Albert Rivera. Rivera a Pedro Sánchez i Mola a Martínez Barrio, l’envià a cagar a la via, així de cruament. Sánchez, malgrat el ¡con Rivera no! de les seues bases així continua, tretze són tretze, en jet triomfal —quina barra el tio!— cap a l’apocalipsi final. Martínez Barrio, igual de tossut, reclamà guàrdies civils per a les milícies i —vatua!— el caragirat de Francisco Ríos Romera, comandant de la Guàrdia Civil de Castelló, veié la seua oportunitat de passar a la fama dels proditoris a la pàtria.
El diputat Francisco Gómez Hidalgo, també de la Unión Republicana de Martínez Barrio, fou l’encarregat d’organitzar la milícia que havia de marxar al front, encara que qui movia de debò els fils era el diputat d’IR Francesc Casas Sala, que havia de venir de Barcelona. Casa Sala fou qui reclutà l’oficialitat. Mentrestant, el Front Popular castellonenc comissionà a Teodoro Albelda per a formalitzar les inscripcions, que aviat arribà als dos milers d’inscrits. S’oficialitzà un uniforme, consistent en camisa marró amb —atenció!— els quatre pals de gules de la senyera. Jas! Veieu: l’ectoplasma oltrista una altra volta. I és que —què us diré?— el país és el país. Ah! Sense blau, i tant!, que el blau se’l quedaven els falangistes tot per a ells.
El 25 de juliol els voluntaris es concentren al voltant de la plaça de bous castellonenca, on es passa llista, es reparteixen els uniformes i es presenten a la tropa els seus oficials: el capità d’artilleria retirat Lluís Sirera Tió, capità en la reserva que Casas Sala convencé per comandar la milícia; i el tinent Joaquim Osset Merle, natural de les Coves de Vinromà, que s’havia retirat de l’exèrcit per a exercir de mestre a Vistabella del Maestrat. Osset també fou reclutat per Casas Sala, de qui era amic personal. Després de l’arenga del capità Sirera, el primer contingent de la companyia marxa cap al front entre aclamacions de la població. És una primera companyia de cent huitanta homes. Les altres dues, per manca d’armes, han d’esperar. Entrada la nit, eixirà de Castelló la resta del contingent acompanyat per les dues companyies de guàrdies civils de la comandància de Castelló.
A la mitjanit del 25 al 26 de juliol, el primer contingent arriba a Sagunt. Allà són rebuts per l’home de Martínez Barrio, Leonardo Echevarría, qui els explica la situació. També s’incorpora el coronel de carrabiners de València Hilario Fernández Bujanda, que encapçala la columna procedent de la capital valenciana. Entre tot dos contingents, el castellonenc i el de València ciutat, el nombre de milicians arriba a poc més sis-cents, amb els quals, sempre a l’aguait, van els quatre-cents guàrdies civils de la comandància de Castelló. A Fernández Bujanda, per graduació, li correspongué el comandament militar, mentre que el comandament polític recaigué en el diputat Casas Sala, d’això el nom de la columna. Casas Sala s’incorporà possiblement a Sagunt, encara que hi ha testimonis que expliquen que, en companyia de quatre «antifeixistes catalans» s’incorporà en arribar la columna a Sogorb. El 27 de juliol la columna arriba a la capital de l’Alt Palància. Allà —ostres— més guàrdies civils, els procedents de Conca, quasi un centenar. L’endemà ix en direcció Terol, passa per Barraques, on pernocten i el 29 entren a l’Aragó.
La Puebla de Valverde
En arribar a l’Aragó —cras error!— la columna es dividí: la meitat dels milicians, comandats per Casas Sala, el capità Sirera i el tinent Osset es dirigí cap a Móra de Rubiols, on havia sospites d’una infiltració facciosa a la zona. La resta de la columna, amb el coronel Fernández Bujanda i els guàrdies civils continuen camí fins a la Puebla de Valverde. Atenció!: els milicians confiats, entraven a la Puebla de Valverde en inferioritat de condicions, en nombre i armament, que els guàrdies civils. Aquest és el moment anhelat pel facciós Ríos Romera per a assestar el colp. Els guàrdies civils de Conca havien causat problemes des de l’eixida de Sogorb. No obstant això, ningú des del comandament de la columna presagiava el que havia de succeir. Casas Sala, en definitiva, com Martínez Barrio, era un ingenu. Pensava que la raó podia imposar-se a ments abjectes i aquest capteniment el menà al tràgic final que tingué. Els guàrdies civils no eren de fiar. Ja des de l’eixida de Castelló tramaven alguna cosa i el tracte amb els milicians mai no fou el de fidels companys d’armes. Tot el contrari, hi hagué algun altercat, però la cosa no anà a més fins a arribar a terres d’Aragó i el nombre de milicians veure’s clarament disminuït amb la divisió de la columna.
A la vesprada del dia 29, sense previ avís, els guàrdies civils, sense previ avís, obriren foc contra els milicians. Imagineu-vos el desconcert. Fou una autèntica massacre, de la qual no es lliuraren els vilatans que es relacionaven amb els milicians. Més de trenta morts ompliren de sang els carrers de la població. El coronel Fernández Bujanda fou detingut a l’autobús on era mentre se succeïen els trets. Mentrestant, la resta de la columna tornava de Móra de Rubiols, població on havien entrat sense disparar cap tret. Ja a la vista de la Puebla de Valverde, Casas Sala, Sirera i Osset foren alertats de la traïció de la Guàrdia Civil. No obstant això, el diputat castellonenc es decidí a entrar al poble. Tenia —diuen— la idea de parlamentar amb els rebels i reconduir la situació. Ell, Sirera i Osset entraren al poble i ja no eixiren. Foren fets presoners. A Casas Sala no li deixaren dir res. Tan aviat com el veieren el detingueren. Els presoners més significatius (Casas Sala, Fernández Bujanda, Sirera i Osset) foren duts a Terol, jutjats en una pantomima de consell de guerra sumaríssim, el dia 31, i condemnats a mort. L’endemà, 1 d’agost, foren afusellats. Algunes fonts diuen que a Terol i altres que foren tornats a la Puebla de Valverde i allà assassinats, crivellats a trets als murs del cementeri.
Sembla, però, que no tot foren flors i violes per als facciosos. El comandant que havia protagonitzat tal acte de traïció a companys d’armes, el cap de la guàrdia civil de Castelló Francisco Ríos Romera, no suportà els remordiments de consciència per acció tan ignominiosa i decidí acabar amb la seua vida d’un tret. I no era per a menys, que el seu acte alimentaria la set de venjança en una Castelló commocionada quan s’assabentà del tràgic succés. Fills de Castelló havien estat assassinats impunement per la Guàrdia Civil. El 3 d’abril, quan la notícia arribà a la capital de la Plana es produïren avalots als carrers contra la Guàrdia Civil i a Sagunt la caserna fou assetjada. És ara, com a represàlia, que es comencen a sovintejar els primers assassinats de persones sospitoses de simpatitzar amb els facciosos, no solament a Castelló, que el ressò de la massacre de la Puebla de Valverde arriba a tots els racons del País Valencià. El 4 d’agost, per no poder garantir la seguretat dels pocs guàrdies civils que encara resten a Castelló, el governador civil ordenà que marxassen de seguida, en vaixell, cap a Alacant, mentre que llurs famílies foren foragitades de la caserna. Ja no hi hauria més guàrdies civils a Castelló fins a la fi de la guerra, la guerra que ells i els de la mena dels botxins de la Puebla de Valverde causaren. I passa el temps i Franco, increïblement, encara continua al Valle de los Caídos, venerat com un faraó a l’Espanya dels Sánchez, Casado, Rivera i Marchena, mentre que els dissortats castellonencs amuntegats a la fossa comuna de la Puebla de Valverde, herois caiguts en la lluita per les llibertats, encara esperen ser soterrats dignament. Vergonya, cavallers, vergonya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada