https://www.frontissa.cat/opinio/104270/mes-que-un-caudillo-la-xarxa-que-va-donar-suport-al-franquisme
A 50 anys de la mort del dictador i a 86 del final de la guerra i l’inici de la dictadura més criminal que ha conegut Europa, encara estem cercant víctimes d’un passat molt negre. Però, i els botxins? Sabem que el dictador mor el 20 de novembre de 1975, però, i els que el van ajudar a perdurar en el poder? Han mort o ha mort la seua presència?
El dia 20 de novembre de 1975 —bé, exactament el 19—, amb 82 anys, en un llit de l’hospital de la Paz de Madrid moria el que fou el major criminal de guerra en temps de pau d’Europa: el militar i tirà que va condemnar Espanya a pràcticament 40 anys d’una llarga nit, Francisco Franco Bahamonde. Enguany es compleixen —se celebren, més ben dit— els 50 anys de la mort de qui va assentar el seu règim en l’extermini polític de la dissidència i en la imposició d’un ideal amb la bala i la creu fins al final. El 1975, tot i ser l’única dictadura europea dempeus i el dictador més longeu, certament octogenari i ja amb el cos dèbil i a prop de creuar l’Aqueront, encara mostrava força afusellant cinc joves lluitadors. Era força, era debilitat o por, o era inseguretat davant els nous temps que s’albiraven com la llum al final del túnel? Realment el que fou va ser la mostra d’un potencial bèl·lic anacrònic que no tenia cabuda en aquella Europa moderna, del canvi, de mitjans dels anys setanta. Era la mostra inherent de la raó de ser del franquisme: la violència ubiqua i palpable.
Aquell novembre d’ara fa 50 anys moria la figura clau, la punta de l’iceberg que va donar nom a un règim polític feixistitzat, extremament violent, en què la repressió i l’aniquilació del contrari fou estructural i omnipresent, pròpia de la idiosincràsia del model polític sorgit. El sotmetiment, el control i l’opressió per imposar un ideal fou una de les potes d’aquell règim que Franco, amb mà de ferro, va mantenir durant quasi quaranta anys. Però no sols amb sang i por es manté un règim unipersonal durant més de tres dècades. Per aconseguir perllongar-lo tant va necessitar signar un pacte de sang i prebendes amb una part de la societat espanyola que va assegurar la supervivència d’un règim que, si més no a ells, que eren afins o almenys apolítics, els va recompensar. Ningú volia alçar polseguera i que l’entramat corrupte il·legítim i fruit del robatori sortís a la llum. El franquisme es caracteritzà per això: per suports addictes i convençuts, passius i resignats, i també oportunistes i interessats que, amb les seues petites cegueres o tebieses, el feien marxar. Callats o passius no molesten.
Es tractava d’un consens i compromís piramidal en què la cúspide era Franco. Sota el seu mantell, clamant el seu nom en moments d’exaltació patriòtica bé per convicció, per por —en els extrems— o per «seguir el corrent», els primers i els últims interaccionaran, es mouran, es lucraran, s’aprofitaran, es venjaran o assassinaran en nom de la Pàtria, de Déu i de Franco. Una coral d’agents socials d’actituds socials diverses que, més enllà de la clara adhesió ideològica o la resistència combatent, amb la seua indiferència apolítica «innocent» sostindran els fonaments més obscurs del govern dictatorial.
És de veres que dictadors com Franco o Hitler són receptacles de culpes, maldats, insults o malediccions per part de les seues víctimes o familiars. Són la cara visible d’un teló immens on, indirectament, això ha permés que els seus partidaris o seguidors oculten el seu passat, les seues accions o les seues responsabilitats. Encara més, en l’actualitat és verdaderament impossible que quede ningú viu, cap protagonista dels crims més sàdics comesos des de juliol de 1936. La llei d’amnistia és preconstitucional. Hem fet tard per fer justícia legal amb molts dels botxins i col·laboradors, però amb els que queden la farem i condemnarem eixos crims de lesa humanitat. La impunitat s’ha acabat.
El franquisme no sols era Franco. La seua figura —o la dels més coneguts— eclipsa d’impunitat molts dels seus col·laboradors que també van morir al llit, i les seues accions i crims han passat pel túnel de la història
Es deia que en cada província havia d’existir un Franco, que en certa manera era la figura del governador civil. En cada localitat i racó d’Espanya arribava l’ombra del control i la imposició del sistema. Seguint la recerca des de l’entorn local o regional és quan ens adonem que la teranyina teixida des de Madrid era molt extensa i resistent i el cercle del poder a escala local es va encarregar d’imposar la violència i d’agilitzar l’engranatge repressiu. És en espais petits i coneguts on la violència fou més intensa i dura d’uns veïns contra els altres. Què els passà als perpetradors que van treure els seus veïns de les cases? Què li passà al cap de FET-JONS que va signar un informe que condemnava a mort el seu veí? Què li passà a aquella dona de missa diària que va rapar la veïna perquè durant la República fou cap de les dones de la CNT ? Què li passà a aquell que va aprofitar les misèries del seu antic veí i se’n va quedar les propietats i els negocis quan tota la família es va veure obligada a fugir o si no l’aniquilaven? Què li passà a l’alcalde que cínicament abusava sexualment de les dones amb marits empresonats a canvi d’avals? Què els passà a la gent corrent que col·laborà, com qui més, amb les autoritats?
Com deia abans, Franco fou un dels majors criminals d’Europa en temps de pau, si tenim en consideració les dades d’una de les dictadures més inhumanes que va conéixer Europa, el nazisme de Hitler a Alemanya, segons el catedràtic Carlos Forcadell (2025): «para los once años que van desde 1933 a 1944, la cifra de víctimas por razones políticas del régimen nacionalsocialista es de unas 11.800, en el interior de Alemania, en la propia comunidad nacional, guerra y Holocausto a parte». Aquestes víctimes ho són per causes purament polítiques, quasi dotze mil en tota una nació en onze anys. Si ens mirem el melic, al nostre territori podem parlar d’un clar politicidi, que significa l’extermini conscient i calculat per raons polítiques iniciat en algunes zones des del mateix 17 de juliol de 1936.
Les xifres parlen: al País Valencià, i recorrent a l’eina d’utilitat més que necessària per a esclarir —allò que és molt clar— el que fou la dictadura i la seua inversió en mort, el Cens de Víctimes de la Guerra, el Franquisme i la Transició al País Valencià de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV, https://censvictimesguerraifranquismepv.org/), del 1938 al 1956 foren assassinades 6.341 persones en una zona comunitària, regional, de tres províncies: València (3.277), Castelló (1.357) i Alacant (1.005). I si anem a les comptabilitzacions estatals, des de 1939 fins a 1948 parlem d’uns 140.000 assassinats i, d’aquests, 50.000 en temps de pau, en tan sols nou anys! Després, com ja sabem, la sang es va continuar vessant per recordar que Espanya vivia en «pau retòrica» (com va anotar Javier Rodrigo en Victoria i Años Triunfales -utilitzant terminologia dictatorial).
A veure, crec que queda clar, oi? La delimitació geogràfica (nació/comunitat regional), la temporalitat (11 anys / 9 anys amb un pròleg i un epíleg llarg i bàrbar) i els números parlen per si sols: són molt importants perquè darrere de cadascun hi ha una història, una vida, unes il·lusions i unes esperances que el dictador i els seus col·laboradors van arrabassar i segar sense més escrúpols. Sols per creure en la llibertat, en la democràcia, en la República, en una política d’igualtat, en la lluita pels drets i els avenços o simplement per ser assenyalat o tindre relacions amb gent polititzada en l’espai regional que ens pertoca, el País Valencià, en ni tan sols 8 anys quasi 6.500 vides i desitjos foren truncats. I això sense comptabilitzar totes les morts a les presons, als camps de concentració, per culpa de la fam generalitzada que va causar milers de morts fruit d’una delirant i exterminadora autarquia, per inanició, pels suïcidis de desesperació, per culpa de les deficiències higièniques sanitàries de la postguerra i els fets desaparèixer sense més document que el record ja major, vell i en perill de pedres, d’un familiar o d’un veí que guarda la memòria i l’alè d’un passat com un tresor inexpugnable. La xifra, encara més, es desorbitaria d’una forma macabra.
A 50 anys de la mort del que va governar (ni) Una, (ni) grande y (ni) libre. Espanya encara xafa les restes de milers d’assassinats per una dictadura, repartits en quasi 6.000 fosses arreu de la pell de brau que és l’Estat (https://www.rtve.es/noticias/fosas-guerra-civil-franquismo/mapa/). Preocupant, oi?
La mort es va burocratitzar i molts agents es van interrelacionar per fer funcionar la màquina d’extermini amb eficàcia. Moltes persones s’han d’interconnectar, han de mostrar cert interés o cert desinterés, depèn de com siga, per aniquilar el seu conveí. Com ens anota intel·ligentment Nicolas Sesma (2025), per aquelles persones que foren executades per sentència militar després d’un consell de guerra, «antes de llegar hasta el Cuartel General del Generalísimo y posteriormente hasta el Palacio del Pardo, había sido necesario el concurso de una verdadera legión de instructores, informadores, jueces y ejecutores, toda una maquinaria cuyos engranajes trabajaban en la dirección del caudillo para que él rubricase finalmente el “enterado”».
Com si fos un drama social, des de la cúspide fins al peu de la fossa hi ha una sèrie de personatges que van apareixent dintre de l’obra de tenebres que fou la dictadura, i especialment en les seues opacitats van tenir un paper fonamental. Des dels militars que signaven les sentències fins als guàrdies o policies que detenien el sospitós —recordem que la dictadura va quotidianitzar la sospita diària a tot i per a tots— eren els botxins, els perpetradors i els criminals de guerra, i alguns són coneguts o a poc a poc es van coneixent (Alegre, 2025). Entre aquesta massa trobem una majoria que, en terminologia alemanya, ja que fou on es va començar a estudiar, s’anomenen Mitläufer, que es pot traduir com la gent corrent que va mostrar certa apatia, apoliticisme, indiferència o passivitat amb tot allò que estava passant dintre dels règims feixistes com fou el cas del nazisme a Alemanya. Un deixar anar, córrer. No obstant això, Espanya era l’alumne avantatjat i així ho va demostrar amb un consens més ferri amb un major pes de la violència i la repressió pel mateix sorgiment del règim d’una guerra que va trencar i consolidar una ruptura social entre vençuts i vencedors en què els últims recordarien constantment qui eren els victoriosos contra els humiliats, menyspreats, sotmesos, derrotats.
Aquesta posició d’indiferència, d’acomodament i de certa desmobilització és molt complexa. Es pot relacionar, per exemple, amb la fam que va patir la nació fins ben entrats els anys cinquanta i l’allau de mort que va causar, o la forta violència contra qualsevol discussió o suposada transgressió del missatge oficial o arbitràriament per la suposició sense més prova que la paraula d’una persona «adicta al Glorioso Movimiento Nacional».
La consolidació de la dictadura es va fonamentar, per tant, en actituds de consens i d’adhesió entusiasta fruit d’una cultura de guerra que va evolucionar a una cultura de la victòria. Amb una població vencedora que des de 1939 estava per damunt, tenia un grau social més elevat (eren els excautivos, excombatents, orfe o vídua d’un Caído por Dios y por España...) i això els fiançava una posició preeminent en l’accés al treball, a l’administració o a qualsevol lloc on volguessen arribar. Eren els vencedors omnipotents i impunes que tenien el dret a sotmetre l’altra Espanya, els subordinats, l’anti-Espanya. Les institucions es van encarregar d’assegurar un futur digne per als primers recompensant-los aprofitant-se de les misèries dels vençuts, als quals impossibilitaven l’existència, si no havien sigut ja llançats a la foscúria de la fossa o en qualsevol indret amagant els seus crims de guerra. L’altra actitud que va ajudar a la consolidació fou eixa gran majoria de població passiva, conformista, amb actitud intranscendent que sentirà els trets, els crits i sentirà la por del veí, però que no mostrarà empatia o preocupació aparent. A més, s’afiliarà al partit Únic amb certa inèrcia, però ja serà un més.
A tot això s’hi ha de sumar l’adoctrinament en tots els mitjans de difusió de la dictadura, des de l’escola fins a la ràdio en cadascuna de les cases dels espanyols. El discurs era canviant i amb capacitat d’adaptació al context internacional i a les necessitats o inseguretats del moment que fidelitzava, si més no, els indecisos, inoculant-se en les mentalitats un franquisme sociològic del qual, ull!, en ple 2025 encara queda el solatge.
Des de novembre de 1975 fins al novembre de 2025 s’ha passat per un període canviant, d’avenços, de tensions i distensions i també d’anormalitats. Actualment podem parlar d’un moment de certa tensió cultural, social i política per l’auge d’una extrema dreta 2.0 (com anota encertadament Steven Forti) que se sent hereva d’un passat que no ha condemnat mai. Veiem com existeix vora un 20 % de la població que considera que la dictadura no fou tan roïna o més o menys bona. Assistim a espectacles de la més grollera performance d’estil trumpista on messies joves radicalitzen i atiranten l’ambient juvenil amb nostàlgia d’un passat autoritari ínfim de llibertats, clamant ells a una suposada llibertat. Com a mínim és paradoxal. Hem de recordar que des del novembre de 1975 Espanya viu en una monarquia hereva d’una dictadura que va saber teixir lligams molt forts, generació rere generació, i no ens hem d’estranyar si actualment vivim o ens preocupem pel que ens estem preocupant.
A Alemanya, el 1945 es va depurar, amb llums i ombres, tota l’estructura política i administrativa i es va anar reparant la memòria de les víctimes. Aquí a Espanya no va passar. Després de 1975 no s’oblida que Espanya tenia un repte amb el seu passat democràtic que fou arrossegat per la dictadura, però es relega, es deixa passar. A finals dels setanta, principis dels vuitanta no era moment per parlar de memòria. Ara hem vist com alguns familiars a finals dels setanta, amb les seues pròpies mans, van començar a buscar els seus desapareguts, a obrir fosses, mines, cunetes i a exhumar els seus benvolguts. Ho creien, havien viscut amb el dolor de la pèrdua, tenien memòria i ja no aguantaven més. Però des d’aquelles primigènies exhumacions fins a principis del 2000 s’ha consolidat una democràcia, suposadament estable, amagant un passat de verdaders lluitadors per la democràcia que ressonen baix del sòl. Polítics de dreta hereus de la dictadura no poden impedir el record, però sí silenciar-lo. És trist veure morir fills amb 80, 90 o més anys que busquen el pare, la mare, el tiet, la iaia o el iaio i que pel cinisme dels polítics dretans, deixant córrer els anys, no puguen trobar les restes i soterrar-les dignament perquè han faltat cercant l’esperança. Però els fills, els nets o els besnets som hereus d’eixa memòria i mobilitzats recordem que no ens podran silenciar.
Hereus d’eixe dolor i d’eixe record lluitem contra l’administració i les polítiques negacionistes hereves del franquisme —com ho són els seus precursors— i hem d’anar a correcuita. Enguany, amb una crec que madura trajectòria democràtica, encara estem censurant i extingint fundacions nostàlgiques que exalcen figures menyspreables —impensables en una democràcia consolidada— com la del dictador Francisco Franco, la del líder feixista José Antonio Primo de Rivera, la del franquista radical Blas Piñar, la del feixista i destacat polític franquista Ramón Serrano Suñer o la del sàdic criminal Gonzalo Queipo de Llano.
Fa uns anys, del mausoleu de «Cuelgamuros» foren expulsats el dictador i Primo de Rivera, i de la basílica de la Macarena l’arquitecte de la sanguinària repressió al sud peninsular Queipo de Llano, que era Germà Major Honorífic de la Germandat. Al costat de religiosos i en entorns sacres es volien assegurar el cel. Fa pocs anys, en ple segle XXI! Pensem.
Els noms dels militars que van iniciar el cop d’Estat contra el govern legítim s’han anat coneixent; se’ls han esborrat mèrits, honors i homenatges. Però el franquisme no sols era Franco. La seua figura —o la dels més coneguts— eclipsa d’impunitat molts dels seus col·laboradors que també van morir al llit, i les seues accions i crims han passat pel túnel de la història. Fins i tot, tornant a les xarxes i als nexes que van consolidar la dictadura transgeneracionalment, en ple 2025 hi ha gent que ressuscitaria Franco. Per exemple, no es pot entendre que cada 20N a la Vilavella (Castelló) o a Simat de la Valldigna (València), entre molts altres pobles, aclaparadorament es demane una missa d’homenatge de difunts al dictador Franco i al feixista Primo de Rivera, o que en un poble de Jaén un alcalde de VOX repartisca entre el veïnat un calendari amb una efígie del dictador, propi d’un (in)feliç i famolenc 1941! Què vull dir amb això ? Que no sols Franco era el màxim culpable, sinó ell i tota la teranyina social que generació rere generació han anat bevent del ressol franquista sociològic molt present en les mentalitats imbuïdes. És el nostre dret, dels demòcrates, fills, nets o besnets dels que van lluitar per la llibertat, de desfer eixa teranyina amb la raó, la veritat, la justícia, la reparació i la memòria real i rigorosa del que fou Franco i els seus sequaços: colpistes i criminals de guerra indignes per al passat, el present i el futur de la història del nostre país.
Narcís Tena Sales
Historiador, doctorand en Història Contemporània en la Universitat de València-Institut Universitari d’Estudis de les Dones i la Universitat Jaume I
LLIBRES RECOMANABLES
Alegre, D. (2025). Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza Golpista. Editorial Crítica.
Calvo, S. i Asión, A. (ed.) (2025). Bajo sospecha. Historia de una sociedad vigilada (España, 1939-1975), Espasa.
Casanova, J. (2025). Franco. Editorial Crítica.
Espinosa, F., Viñas, A. i Portillo, G. (2022). Castigar a los rojos: Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista. Editorial Crítica.
Forti, S. (2021). Extrema derecha 2.0: Que es y cómo combatirla. Siglo XXI de España Editores.
Gabarda, V. (2021). El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956). Publicacions Universitat de València.
Godichau, F. i Marco, J. (ed.) (2025). El franquismo: anatomia de una dictadura (1936-1977). Comares Historia.
Schwarz, G. (2019). Los amnésicos: Historia de una familia europea. Editorial Planeta.
Porcar, J.L. (2025). Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló. Història i Memòria-Universitat Jaume I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada