https://metode.cat/revistes-metode/monografics/el-cas-dels-cervells-de-la-pedraja.html
Es presenten les claus de la intervenció forense com a manera d’obtenir proves formals aplicables a les reivindicacions de la memòria històrica a Espanya a partir de l’any 2000 en el marc general dels drets humans en els quals s’insereixen. Per a atendre aquesta demanda social hi ha mitjans humans i materials suficients, però es requereix l’impuls de totes les administracions públiques. A tall d’exemple presentem un fenomen tan inusual com ara la conservació de cervells de la fossa comuna de la Pedraja 1. L’estudi d’aquests cervells ha permès conèixer la possible existència de lesions prèvies a la mort. Una manera d’aprofundir en la investigació forense vuitanta anys després que s’esdevingueren els fets.
Paraules clau: medicina forense, antropologia forense, criminalística, drets humans, memòria històrica.
Introducció
El desenvolupament de les ciències forenses, més enllà de la seua tradicional aplicació a l’àmbit de l’administració de justícia en la seua jurisdicció penal, avui dia també té un important ús en altres espais com els drets humans i el dret humanitari. Hi ha incomptables exemples desenvolupats arreu el món, particularment aplicats en casos de justícia transicional en països on s’han comès vulneracions dels drets humans. Com a exemple, la missió desenvolupada pel Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) a les illes Malvines-Falkland el 2017 a sol·licitud dels governs de l’Argentina i Regne Unit.
En l’exercici de la cerca de la veritat, la medicina forense s’ha convertit en imprescindible per a la gestió de les evidències que, en cas de ser validades administrativament, adquireixen el valor de proves incontestables.
D’aquesta manera, en matèria de fosses comunes i desapareguts, la qüestió consisteix a establir la identitat de la víctima, la data de la defunció, definir la causa mèdica de la mort, interpretar-ne l’etiologia medicolegal (suïcidi, accident o homicidi) i contribuir a conèixer les circumstàncies que envoltaren la mort. Així s’estableix en casos contemporanis en tots els llocs del món i d’igual manera, i amb la mateixa metodologia, es pot aplicar a casos de major antiguitat en el temps com ara els exemples previstos en la memòria històrica corresponents al segle xx al nostre país. En aquests casos, la intervenció institucional forense garanteix la formalitat en l’obtenció de proves pericials sense oblidar les proves testificals i les proves documentals, amb el concurs de les quals es poden establir veritats oficials.
Figura 1. Esquema de l’enfocament integratiu que caracteritza l’antropologia forense avui dia. En matèria de fosses comunes i desapareguts, la gestió total del procés té per objectiu establir la identitat de la víctima, la data de la defunció, definir la causa mèdica de la mort, interpretar la seua etiologia medicolegal i contribuir a conèixer les circumstàncies que la van envoltar. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Els aspectes metodològics desenvolupats en els quatre àmbits d’especialització concernits, és a dir, l’arqueologia forense, l’antropologia forense, la patologia forense i la genètica forense, disposen d’una àmplia bibliografia i l’ús d’estàndards reconeguts internacionalment (CICR i Instituto de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Perú, 2017; Instituto Nacional de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Colombia, 2017; Serrulla, 2013).
Amb tot, no és infreqüent que els equips d’investigació afronten tres problemes al nostre parer fonamentals si es pretén assegurar la garantia de qualitat i l’acreditació dels laboratoris: el desenvolupament de manuals de procediments generals, l’aplicació de protocols específics per a cadascuna de les funcions del procés, el sistema de registre de totes les actuacions i la confecció d’informes de caràcter pericial d’acord amb l’objectiu que es pretén.
En l’actualitat, l’antropologia forense (Figura 1), amb diferents definicions, té un àmbit d’integració de totes les altres disciplines concernides i té en compte, a més, la recomanació cada vegada més estesa d’elaborar informes finals d’integració que facen comprensibles i útils els resultats obtinguts per cadascun dels especialistes. L’anomenat «informe integrat» s’aplica en alguns instituts de medicina legal en països com Xile i Colòmbia, la qual cosa ha possibilitat un notable avanç de les diferents disciplines que s’integren en les ciències forenses. Alguns textos, com les Recomendaciones en antropología forense de l’Associació Espanyola d’Antropologia i Odontologia Forense, ja reconeixen la importància de l’informe lliurat i li dediquen apartats específics (Serrulla, 2013).
El marc normatiu general
El ressorgiment de la memòria històrica a Espanya a partir de l’any 2000 es pot explicar de diverses maneres (Ferrándiz, 2019). Al nostre parer una de les més poderoses s’expressa en una frase que ningú ha desqualificat: «Si les víctimes tenen el dret a la memòria i a conèixer la veritat dels fets, la societat, i amb això tots els professionals, tenim el deure de memòria» (Etxeberria Gabilondo, 2003).
Aquest argument situa la qüestió en la centralitat de les víctimes i obliga les institucions, i tota la societat, a promoure investigacions sobre aquest tema. El dret a conèixer la veritat no prescriu ni té data de caducitat. I és ací on s’espera que les ciències forenses representen un paper rellevant si tenim en compte les característiques de la repressió del règim feixista del general Francisco Franco: 1) la repressió va ser generalitzada i organitzada sense distinció geogràfica i en tot l’àmbit de l’Estat; 2) aquesta va afectar població civil; és a dir, homes, dones, ancians i menors, sense relació amb els episodis de la guerra, i 3) els fets no van ser investigats oficialment mai per les autoritats competents, així doncs, no existeix, encara avui, una veritat oficial sobre aquest tema.
Figura 2. A partir de l’any 2000 hi ha un ressorgiment de la memòria històrica a Espanya. Ja abans de la promulgació de la coneguda com a «llei de memòria històrica» en 2007, diverses institucions i particulars s’havien posicionat sobre la necessitat d’una regulació jurídica per a investigar les conseqüències de la repressió del règim franquista. En la gràfica de dalt, nombre de fosses exhumades des de l’any 2000 fins a 2017. En la gràfica de baix, nombre d’individus recuperats en el mateix període. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Almenys hi ha tres fets rellevants en la història recent que han representat un impuls a la disciplina arqueològica aplicada als vestigis de la Guerra Civil, tant en fosses comunes com en escenaris del conflicte bèl·lic i altres (Figura 2). En primer lloc, la celebració en la Universitat de Valladolid d’unes jornades titulades «La memoria de los olvidados: Un debate sobre el silencio de la represión en España» al març de 2003 i les actes de les quals es van publicar amb el mateix nom (Etxeberria Gabilondo, 2003). En aquestes jornades ja es presenta una proposta metodològica sobre les exhumacions seguint criteris internacionals.
En segon lloc, la publicació d’un número monogràfic de la revista Complutum en 2008 sota la direcció del Dr. Alfredo González Ruibal amb el títol Arqueología de la Guerra Civil Española, on es fonamenten les raons d’interès científic i la bondat d’aquestes investigacions basades en tres punts: arqueologia, patrimoni i polítiques de memòria (González Ruibal, 2008).
En tercer lloc, la publicació d’un número monogràfic del Boletín Galego de Medicina Legal e Forense en 2012, en què es presenta una síntesi de les exhumacions contemporànies realitzades a Espanya com a conseqüència del reconeixement a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura posterior, i que destaca el paper fonamental que en aquesta matèria té la medicina forense com a disciplina encarregada d’aportar informació formal per a conèixer la veritat en l’àmbit administratiu i judicial (Etxeberria Gabilondo, 2012).
L’any 2007 es promulga la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura, publicada en el Boletín Oficial del Estado número 301, de 27 de desembre de 2007, coneguda amb el nom de «llei de memòria històrica». Ja amb antelació a aquesta llei diverses institucions i particulars s’havien posicionat sobre la necessitat d’una regulació jurídica d’aquestes investigacions. Aquesta llei, pel que fa a la localització de fosses i identificació de les restes, assenyala en el seu article 13, el següent:
Les administracions públiques competents han d’autoritzar les tasques de prospecció encaminades a la localització de restes de les víctimes que es refereixen en l’apartat 1 de l’article 11, d’acord amb la normativa sobre patrimoni històric i el protocol d’actuació que aprove el Govern. Les troballes s’han de posar immediatament en coneixement de les autoritats administratives i judicials competents. (Llei 52/2007, article 13, punt 1)
L’article 12 de la mateixa llei, relatiu a les mesures per a la identificació i localització de víctimes, diu el següent:
El Govern, en col·laboració amb totes les administracions públiques, ha d’elaborar un protocol d’actuació científica i multidisciplinària que assegure la col·laboració institucional i una intervenció adequada en les exhumacions. (Llei 52/2007, article 12, punt 1)
Al mateix temps, la llei de memòria històrica al·ludeix en el mateix article als mapes de localització de fosses:
Les administracions públiques competents han d’elaborar i posar a la disposició dels interessats a què es refereix l’article 13, dins del seu respectiu àmbit territorial d’actuació, mapes en què consten els terrenys en què es localitzen les restes de les persones a les quals es refereix l’article anterior, incloent-hi la informació complementària disponible sobre aquestes.
«El desenvolupament de les ciències forenses avui dia té una aplicació important en el dret humanitari»
El Govern ha de determinar el procediment d’elaboració d’un mapa integrat que comprenga tot el territori espanyol, que ha de ser igualment accessible per als interessats i al qual s’incorporaran les dades que, en els termes que s’establisquen, han de remetre les diferents administracions públiques competents.
Les àrees incloses en els mapes han de ser objecte d’especial preservació per part dels seus titulars, en els termes que reglamentàriament s’establisca. (Llei 52/2007, article 12, punt 2)
Aquest mapa de fosses el va presentar el Govern el 4 d’abril de 2011, si bé algunes comunitats autònomes no van voler col·laborar a confeccionar-lo i per això encara continua incomplet avui.
Finalment, i de manera tardana, el protocol d’actuació al qual al·ludeix la Llei 52/2007 va ser aprovat pel Govern el 26 de setembre de 2011 i és la guia que regula les exhumacions i les anàlisis forenses posteriors. Per a confeccionar-lo es va consultar les associacions de memòria històrica i d’altres de caràcter científic en l’àmbit de l’antropologia forense. Aquestes consultes es van realitzar poc després de l’aprovació de la llei de memòria històrica, però lamentablement el document no va veure la llum fins anys més tard, en 2011 (Ordre PRE/2568/2011). Aquest protocol trasllada una bona part de la competència de la investigació a l’àmbit de l’antropologia i patologia forense en el marc general de les ciències forenses.
Protocol d’actuació en exhumacions
Així doncs, segons el protocol publicat com a Ordre PRE/2568/2011, s’estableixen les fases següents de la investigació per al desenvolupament d’una exhumació: en primer lloc, investigacions preliminars; en segon lloc, la intervenció arqueològica; en tercer lloc, la investigació forense de les restes humanes; en quart lloc, l’informe final i, finalment, el depòsit de les restes en la seua destinació final.
Si l’entitat de les troballes ho fera necessari, en la mesura que siga possible i tenint en compte les circumstàncies i els mitjans disponibles, l’equip podria disposar d’un antropòleg físic (expert en antropologia forense), un biòleg forense (expert en genètica), un patòleg forense (metge especialista en medicina legal i forense) i un odontòleg forense.
Figura 3. En la imatge, tres cervells trobats en l’exhumació de la fossa de la Pedraja (Burgos) duta a terme en 2010, sobre els quals es van realitzar les proves i es van obtenir els resultats detallats en aquest article. De dalt a baix: A) vista inferior del cervell 11; B) vista esquerra del cervell 25, i c) vista lateral dreta del cervell 104. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Una revisió dels informes tècnics generats amb major o menor coneixement d’aquest protocol permet conèixer que, fins al present, els informes contenen els apartats següents: l’informe històric dels fets, l’informe preliminar de la fossa, l’informe de prospecció, l’informe d’exhumació, l’informe d’evidències, l’informe antropològic, l’informe genètic, l’informe de les víctimes i altres informes (balístics, etc.).
En síntesi, seguint recomanacions internacionals, durant l’exhumació es fa necessari respectar els principis universals de la criminalística (International Forensic Strategic Alliance, 2014; UNODC, 2009); és a dir, la protecció del lloc, observació, fixació, recol·lecció d’evidències, enviament al laboratori i control de la cadena de custòdia.
Un exemple concret i sorprenent: els cervells conservats de la fossa de La Pedraja
Tot seguit presentem algun dels resultats de la investigació efectuada sobre els cervells conservats dels individus 11, 25 i 104 (figures 3a, 3b i 3c) dels 46 que es van trobar en l’exhumació de la Pedraja (Burgos).
Aquesta fossa (Figura 4) es va excavar a l’agost de 2010 a petició de l’Agrupación de Familiares de las Personas Asesinadas en los Montes de La Pedraja. Els treballs els va efectuar la Societat de Ciències Aranzadi en col·laboració amb diverses institucions (el Ministeri de Presidència, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, la Universitat del País Basc, la Universitat Autònoma de Madrid i el CSIC).
Es caracteritzava per ser una rasa homogènia de 24 metres de llarg amb una amplària mitjana ajustada a l’alçada de les víctimes, que van ser enterrades en paral·lel unes amb altres. La rasa (figures 5 i 6) es va diferenciar durant l’exhumació en dos trams, la fossa 1 i la fossa 2, clarament separats per un segment de terra sense inhumacions. L’excavació va permetre també diferenciar altres trams (A, B, C, D, E i F) que es van utilitzar com a fosses independents successivament a mesura que es van anar enterrant els cossos. És probable que per a realitzar la fossa s’emprara un regall natural del terreny, ja que en aquest punt del vessant la fossa manté la línia de màxim pendent.
Segons les dades històriques, el lloc es va utilitzar de juliol a novembre de 1936 per a enterrar les persones assassinades dels pobles pròxims de Burgos i La Rioja.
Tècniques de conservació i manteniment dels cervells i propostes
Des del lloc d’enterrament fins a l’anàlisi de les mostres, els tres cervells van romandre en bosses i pots de plàstic sota refrigeració sense patir modificacions apreciables. Es confirma, per tant, que el mètode de conservació dels cervells és adequat per al temps considerat tot valorant exclusivament el seu aspecte extern. El mètode triat sembla adequat perquè permet mantenir la humitat en uns nivells similars als de l’emplaçament original i així reduir la proliferació de microorganismes gràcies a la conservació a temperatures mitjanes de refrigeració (entorn dels 4 ºC). D’altra banda, els 46 cervells de la Pedraja són la col·lecció de cervells millor conservats del món (Serrulla et al., 2016). Fins fa a penes un any era també la més nombrosa, però els 104 cervells trobats en les fosses del cementeri del Carmen a Valladolid l’ha superada (Serrulla, García-Rubio, Martínez, Del Olmo i Del Olmo, 2018).
Aspectes macroscòpics
Sorprèn extraordinàriament la conservació d’aquests cervells, reduïts entre una setena i onzena part del seu volum, que conserven molt acceptablement la morfologia externa. Crida l’atenció especialment el cervell 25 (Figura 3b), que conserva un aspecte ceri en les seues circumvolucions cerebrals i el cervell 11 (Figura 3a), que conserva en bon estat moltes circumvolucions cerebel·loses.
Tècniques de rehidratació dels cervells
Abans de fer l’estudi dels cervells, considerem la possibilitat d’emprar diferents tècniques de rehidratació assajant la solució Ruffer 1 (alcohol de 96º, aigua destil·lada i carbonat sòdic al 5 %), així com altres amb glicerol i tampó fosfat. En tots els casos els resultats han estat similars si tenim en compte tant el fet que les mostres no es van degradar en cap cas amb els temps de rehidratació donats, com que en tots els casos ha estat possible efectuar tincions diverses, incloses tècniques immunohistoquímiques. En la nostra opinió, però, la solució Ruffer 1 és la més útil atès que exigeix molt menys temps de rehidratació amb resultats globals molt similars (Serrulla et al., 2016).
Figura 5. La fossa de la Pedraja, amb els seus diferents trams. Segons la interpretació dels enterraments, aquests tingueren lloc des del tram 2F cap al tram 1A. Els cervells objecte de l’estudi exposat en aquest article van ser trobats en les localitzacions següents: fossa 1B (cervell 11), fossa 1C (cervell 25) i fossa 2F (cervell 104).
Figura 6. Distribució de la munició trobada en la fossa de la Pedraja: els punts rojos indiquen projectils i els verds, casquets.
Estudi radiològic
L’estudi radiològic (Figura 7) practicat ha resultat ser també interessant, ja que ha permès comprovar la diferent densitat radiològica de cadascun dels cervells. No s’han observat àrees de calcificació intraparenquimàtica en cap; no obstant això, els tres cervells tenen una consistència radiològica molt diferent que correlaciona amb el pes d’aquests. Encara que en el cervell 11 es va detectar un increment de la densitat en tots dos pols frontals, la tomografia axial computada (TAC) va posar de manifest que aquest augment de densitat és un artefacte possiblement relacionat amb la presència en la superfície del cervell de restes minerals de terra. L’estudi mitjançant TAC ha servit, a més, per a adquirir imatges DICOM (sigles en anglès de “imatges digitals i comunicacions en medicina”) amb finalitats de modelització. D’altra banda, l’anàlisi de les imatges tomogràfiques dels tres cervells permet descartar la presència de masses o diferències marcades de densitat a l’interior del parènquima, així com d’elements metàl·lics o ossis. Ens crida l’atenció que la rehidratació cerebral haja permès realitzar amb èxit la ressonància nuclear magnètica (RNM). En la nostra experiència, cap de les RNM practicades amb els cervells sense rehidratar va ser útil (Serrulla et al., 2016).
Modelització cerebral
L’adquisició d’imatges en format DICOM dels tres cervells ha permès modelitzar-ne un en poliresina mitjançant estereolitografia (Figura 8). El resultat de la modelització pensem que és de gran valor, perquè permet conservar la morfologia del cervell amb finalitats didàctiques i museogràfiques, ja que els estudis histopatològics i toxicològics destrueixen l’estructura cerebral per complet. En l’actualitat les modernes impressions 3D amb pols ceràmica permeten generar models de diferents textures i colors a menor cost que les generades en poliresina (Serrulla, Etxeberria, Herrasti, Cascallana i Del Olmo, 2017; Serrulla, Herrasti i Etxeberria, 2015; Serrulla et al., 2016).
«El dret a conèixer la veritat no prescriu ni té data de caducitat»
Estudi químic i quimicotoxicològic
L’estudi quimicotoxicològic ha exclòs la presència dels tòxics buscats (drogues d’abús) i ha permès trobar estearamida i àcids grassos monoinsaturats (àcid oleic), poliinsaturats (linoleic i ricinoleic) i saturats (la resta). El perfil d’àcids grassos obtingut és el característic del procés de saponificació, com molts autors han posat de manifest (Algarra, Rodríguez-Borges i Esteves da Silva, 2010). Els triglicèrids que componen molts teixits grassos humans es converteixen durant els processos de descomposició corporal en àcids grassos per hidròlisi. La hidrogenació d’aquests àcids grassos els converteix en àcids grassos saturats, els quals, sota determinades condicions, formen adipocira. Un d’aquests àcids grassos (el lignocèric) és un component principal dels cerebròsids. Els cerebròsids són glucoesfingolípids que formen part de moltes membranes cel·lulars, així com del sistema nerviós central i perifèric perquè formen part de la beina de mielina (Tower, 1994).
Quasi la meitat del pes sec de l’encèfal en els vertebrats està format per lípids i conté, aproximadament, el 25 % del colesterol total del cos (Tower, 1994). No ha de cridar l’atenció que no s’hagen detectat esterols o estanones, components habituals de la degradació del colesterol, ja que aquest és degradat microbiològicament de manera molt important.
Figura 7. Reproducció radiològica 3D del cervell 25 obtinguda a partir d’una tomografia axial computada (TAC). L’estudi radiològic d’aquests cervells ha permès comprovar la diferent densitat de cadascun, i descartar així la presència de masses o diferències marcades a l’interior de la parènquima, així com elements metàl·lics o ossis. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Figura 8. L’estudi radiològic mitjançant TAC (Figura 7) ha proporcionat imatges digitals dels cervells amb finalitats de modelització. Així, en la imatge pot observar-se un model del cervell 25 elaborat amb poliresina mitjançant estereolitografia. Aquesta tècnica permet conservar la morfologia del cervell amb finalitats didàctiques i museogràfiques, ja que els estudis histopatològics i toxicològics destrueixen l’estructura cerebral per complet. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
L’estudi químic de la terra és especialment interessant i possiblement és una de les claus per les quals s’ha produït la preservació d’aquests cervells. Totes les mostres preses de la terra indiquen caràcters especials i diferents d’altres enterraments que hem estudiat en altres fosses de la Guerra Civil espanyola. Principalment mostren un pH àcid o molt àcid amb escassa quantitat de matèria orgànica i relativament baixos nivells de calci. Aquest perfil químic de la terra, per experiència, es correspon habitualment amb esquelets altament degradats, com és el cas que ens ocupa. No obstant això, amb freqüència trobem també un pH baix que es correlaciona amb un alt contingut en matèria orgànica (terra característica dels cementeris d’inhumació en terra). Aquest no és el cas: hi ha pH baix i nivells baixos de matèria orgànica. Si el pH baix es conserva baix en els diferents punts de mostreig malgrat no contenir matèria orgànica, hem de deduir que l’acidesa és deguda essencialment a caràcters inherents a la mateixa terra en els quals poc ha pogut afectar la putrefacció de 104 cossos (Serrulla et al., 2016).
Estudis histopatològics
En termes generals considerem un èxit l’estudi histopatològic. Encara que els experts convocats a col·laborar en aquest treball mostren discrepàncies (Serrulla et al., 2016), hi ha evidències d’estructures neurològiques demostrables histològicament i destaquen diverses qüestions.
En primer lloc, ultraestructuralment hi ha evidència d’estructures mielíniques procedents d’axons com altres autors han demostrat en casos similars.
En segon lloc, hi ha moltes evidències histopatològiques de la conservació de vasos sanguinis, encara que algunes estructures arrodonides i paredades es poden correspondre millor amb estructures vegetals.
En tercer lloc, existeix un cúmul d’estructures arrodonides amb morfologia de nuclis d’escorça cerebel·losa en totes dues capes corticals. És cert que es pot tractar d’una contaminació vegetal, però la troballa és bastant cridanera (atesa la seua morfologia i localització) per a ser tinguda en consideració i plantejar amb fonament la hipòtesi que es tracta de nuclis de cèl·lules corticals cerebel·loses.
«Totes les mostres preses de la terra de La Pedraja indiquen caràcters especials i diferents d’altres fosses de la Guerra Civil Espanyola»
En quart lloc, igualment considerem que hi ha dades que ens permeten sustentar la hipòtesi que el cervell 11 mostra signes macro i microscòpics compatibles amb l’existència d’una hemorràgia subaracnoidal. Potser també es pot sostenir la hipòtesi de l’existència d’una hemorràgia intraparenquimatosa. Tots dos fets no serien estranys, tenint en compte el context de mort violenta homicida en què han aparegut aquestes restes humanes.
Per últim, l’existència d’una hemorràgia subaracnoidal s’ha posat de manifest a través del blau de Prússia (Figura 9), el que suggereix la presència d’hemosiderina i per tant hemorràgia subaracnoidal d’una data superior a 48 hores. Aquesta troballa evidencia que la conservació cerebral pot ser una porta a la investigació del maltractament i la tortura fins i tot vuitanta anys després d’esdevinguts els fets (Serrulla, 2018; Serrulla et al., 2016).
Hipòtesi sobre el mecanisme de conservació dels cervells
Tenint en compte tot açò, s’accepten una sèrie de fets relatius a la conservació (Serrulla et al., 2017). En primer lloc, la composició química dels cervells estudiats respon al patró habitual de molts processos de saponificació o formació d’adipocera. Encara que no disposem de les proporcions dels diferents àcids grassos trobats, el contingut qualitatiu és clarament coincident amb els resultats d’altres treballs similars.
En segon lloc, els cervells s’han conservat al llarg de tota la fossa, és a dir, s’han conservat els cervells de les persones inhumades des de juliol fins a novembre de 1936. No hi ha constància precisa de dates d’inhumació, però la de la fossa 1D, que conté el major percentatge de cervells conservats, podria haver-se produït en la tardor de 1936.
En tercer lloc, geològicament la fossa està composta per un terreny sedimentari constituït per argiles, arenes i cudols molt compactat i per tant molt poc permeable a l’aigua, situada a uns 1.100 metres d’altitud sobre el nivell del mar, en un vessant de la muntanya discretament inclinat cap al sud-oest, i situada en un regall, la qual cosa va permetre que, a mesura que s’excavaven les fosses, aquestes es convertiren en cubetes amb l’aigua de pluja i d’escolament.
Figura 9. En la imatge, tinció de Perls (blau de Prússia) sobre el cervell 11. Aquesta prova ha posat de manifest l’existència d’una hemorràgia subaracnoidal (pel color blau de la vora) i intraparenquimatosa (pel color blau de l’interior) de data superior a 48 hores. Aquesta troballa evidencia que la conservació cerebral pot ser una porta a la investigació del maltractament i la tortura fins i tot vuitanta anys després dels fets. / Francisco Etxeberria i Fernando Serrulla
Per últim, no tenim dades meteorològiques del lloc de la fossa. En canvi hem trobat dades meteorològiques de l’observatori de Burgos (854 m d’altitud), que dista uns 30 km de la fossa, i també algunes dades d’un punt d’observació meteorològica que va existir a Atapuerca (Burgos) (altitud 966 m) i que se situa a uns 10 km de la fossa, per la qual cosa es confirma que al mes de juny de 1936 a Atapuerca hi va haver una pluviositat més elevada de l’habitual (el doble), així com que al mes d’octubre a Atapuerca va existir un 50% més de pluviositat que l’habitual. D’altra banda, les temperatures mitjanes d’estiu van ser les habituals, encara que les temperatures mitjanes de tardor van ser més baixes de l’habitual.
En síntesi, sembla demostrar-se que l’inici de l’estiu de 1936 va ser molt plujós, així com que la tardor de 1936, a més de més plujosa de l’habitual, va ser més freda del normal. Considerem probable que el lloc de la fossa –un lloc de drenatge natural de la muntanya de la Pedraja– es va veure afectat per una quantitat elevada d’aigua de pluja en el període de juny a octubre de 1936, així com per temperatures més baixes de l’habitual a l’octubre de 1936.
Conclusions
L’experiència acumulada amb més de 500 fosses comunes exhumades des de l’any 2000 i el protocol que es va posar en marxa a partir de l’any 2011 possibiliten l’obtenció de proves amb base en els recursos habituals de les ciències forenses que s’han desenvolupat de manera específica en àmbits com ara l’arqueologia forense i l’antropologia forense. En el cas exposat aquí, hem vist que aquestes disciplines han ajudat a esclarir els fets ocorreguts en la fossa de la Pedraja entre juliol i novembre de 1936: l’estudi dels teixits tous recuperats ha permès identificar les lesions patides per les víctimes prèvies a la seua mort i a més establir hipòtesis sobre les circumstàncies que han afavorit que es conservaren.
En l’actualitat seria aconsellable millorar els sistemes de coordinació i gestió i crear uns equips estables d’investigació que garantisquen la bona consecució dels resultats sota la tutela de l’Administració, que pot i ha de validar aquests resultats.
REFERÈNCIES
Algarra, M., Rodríguez-Borges, J. E., & Esteves da Silva, J. C. (2010). LC-MS identification derivatized of free fatty acids from adipocere in soil samples. Journal Separation Sciences, 33(2), 143–154. doi: 10.1002/jssc.200900614
CICR, & Instituto de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Perú. (2017). Guía práctica para la recuperación y análisis de restos humanos en contextos de violaciones a los Derechos Humanos e infracciones contra el Derecho Internacional Humanitario. Consultat en https://www.icrc.org/es/download/file/46302/informe_mp_final_final.pdf
Etxeberria Gabilondo, F. (2003). Panorama organizativo sobre antropología y patología forense en España. Algunas propuestas para el estudio de las fosas con restos humanos de la Guerra Civil Española de 1936. En E. Silva, P. Salvador, M. S. A. Esteban Recio, & J. Castán (Coords.), La memoria de los olvidados: Un debate sobre el silencio de la represión en España (p. 183–219). Valladolid: Universidad de Valladolid.
Etxeberria Gabilondo, F. (Coord.). (2012). Antropología forense de la Guerra Civil Española. Boletin Galego de Medicina Legal e Forense, 18. Consultat en http://www.agmf.es/boletin18.html
Ferrándiz, F. (2019). Unburials, generals, and phantom militarism engaging with the Spanish Civil War legacy. Current Anthropology, 60(S19), S62–S76. doi: 10.1086/701057
González Ruibal, A. (2008). Arqueología de la Guerra Civil Española. Complutum, 19(2), 11–20.
Instituto Nacional de Medicina Legal y Ciencias Forenses de Colombia. (2017). Estándares forenses mínimos para la búsqueda de personas desaparecidas y la recuperación e identificación de cadáveres. Consultat en https://www.alafforense.org/estandar.html
International Forensic Strategic Alliance. (2014). Requisitos mínimos para investigación de la escena del crimen. Consultat en http://www.
ifsa-forensics.org/wp-content/uploads/2017/10/IFSA-CSI-MRD-Spanish.pdf
ifsa-forensics.org/wp-content/uploads/2017/10/IFSA-CSI-MRD-Spanish.pdf
Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. (2007). Consultat en https://www.boe.es/eli/es/l/2007/12/26/52/con
Orden PRE/2568/2011, de 26 de septiembre, por la que se publica el Acuerdo del Consejo de Ministros de 23 de septiembre de 2011, por el que se ordena la publicación en el Boletín Oficial del Estado del Protocolo de actuación en exhumaciones de víctimas de la guerra civil y la dictadura. (2011). Consultat en https://www.boe.es/eli/es/o/2011/09/26/pre2568
Serrulla, F. (Coord.). (2013). Recomendaciones en antropología forense. Verín: Asociación Española de Antropología y Odontología Forense. Consultat en http://aeaof.com/index.html#libros-pdfs
Serrulla, F. (2018). Antropología forense de la Guerra Civil Española. Tesis Doctoral. Granada: Universidad de Granada.
Serrulla, F., Etxeberria, F., Herrasti, L., Cascallana, J. L., & Del Olmo, J. (2017). Saponified brains of the Spanish Civil War. En E. Shotsmans, N. Márquez-Grant, & S. L. Forbes (Eds.), Taphonomy of human remains. Forensic analysis of the dead and depositional environmental (p. 429–437). Chichester, West Sussex, Hoboken, NJ: Wiley.
Serrulla, F., García-Rubio, A., Martínez, B., Del Olmo, J., & Del Olmo, L. (2018). Estudio antropológico forense de las fosas del Cementerio del Carmen de Valladolid. Resultados preliminares. En Actas de la IX Reunión Nacional de la Asociación Española de Antropología y Odontología Forense. Palma de Mallorca: AEAOF.
Serrulla, F., Herrasti, L., & Etxeberria, F. (2015). Corazón preservado 70 años por saponificación. Revista Española de Medicina Legal, 41(1), 43–44. doi: 10.1016/j.reml.2014.07.001
Serrulla, F., Herrasti, L., Navarro, C., Cascallana, J. L., Bermejo, A. M., Márquez-Grant, N., & Etxeberria, F. (2016). Preserved brains the Spanish Civil War mass grave (1936) at La Pedraja 1, Burgos, Spain. Science and Justice, 56(6), 453–463. doi: 10.1016/j.scijus.2016.08.001
Tower, D. B. (1994). Brain chemistry and the French connection, 1791-1841: An account of the chemical analyses of the human brain by Thouret (1791), Fourcroy (1793), Vauquelin (1811), Couerbe (1834), and Frémy (1841): A second sourcebook in the history of neurochemistry. Nova York: Raven Press.
UNODC. (2009). Crime scene and physical evidence awareness for non-forensic personnel. Viena: United Nations Office on Drug and Crime. Consultat en https://www.unodc.org/documents/scientific/Crime_scene_awareness__Ebook.pdf
© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada