https://www.diarilaveu.cat/cultura/el-jutge-feixista-de-la-campaneta-629673/
José Francisco Mateu Cánoves va ser president del TOP franquista durant una dècada
José Francscio Mateu el dia de la presa de possessió com a president del TOP
Barcelona 1974. Periodista. Durant més de vint anys he col·laborat en diversos mitjans i he estat de corresponsal a paísos com Sud-àfrica o Bolívia. Especialitzat en anàlisi mediàtica. Autor de diversos llibres com “Insubmissió. Quan joves desarmats va derrotar un exèrcit” i “Napalm”.
José Francisco Mateu Cánoves va nàixer a Burjassot (Horta Nord) el 8 d’agost del 1936. La seua infància i orígens familiars els passarem ràpidament, més enllà de dir que provenia d’una família benestant, conservadora i fervorosament catòlica.
La història més interessant comença a partir del 18 de juliol del 1936, una data que marcaria la vida del jove José Francisco -i de milions de persones més. Identificats com a partidaris del colp d’Estat, la família Mateu patiria represàlies dels milicians i el seu pare seria assassinat als pocs mesos de començar la guerra. Una història que podria ben bé ser el revers d’altres protagonistes de la secció, com el milicià i maquis Josep Llinares o la represaliada Vicenta-Rosa Ferreres.
José Francisco, malgrat tot, es quedaria en zona republicana fins al final de la guerra, encara que ell asseguraria després que havia col·laborat amb la cinquena columna que intentava sabotejar l’esforç de guerra del govern legítim. És complicat confirmar-ho, doncs amb la victòria feixista, van ser molts els que van córrer a penjar-se medalles de “lleials de primera hora”. De fet, el 1942, atura els seus estudis de dret per allistar-se de voluntari a la División Azul, un destí que va barrejar feixistes convençuts amb esquerrans que volien “netejar el seu passat” o arribistes que buscaven uns galons que els legitimaren davant del nou règim.
Fora quina fora la seua motivació, José Francisco va tornar de la URSS viu i sencer – que ja és molt, tenint en compte l’índex de baixes- però sense haver destacat tampoc. Amb tot, la carta d’excombatent li obriria moltes portes els següents anys.
Tornat a València, el 1948 aconseguiria la llicenciatura en dret, tampoc sense destacar massa més enllà de ser “un xic del SEU”. em referència al falangista Sindicato de Estudiantes Universitarios.
Després començaria la seua particular travessera del desert, amb destinacions a diferents tribunals de la geografia espanyola com San Vicente de la Barquera (Cantàbria), El Punete del Arzobispo (Toledo), Vera (Almeria) o Navahermosa (Toledo). I més tard, ja formant part del Cos de Magistrats del Treball, a Mieres (Astúries) i Ourense, per finament acabar a l’Audiència de Lleida.
Alma mater del TOP
El 1963, el règim franquista està intentant “reinventar-se”. Davant el fracàs de la política d’autarquia, ha iniciat el que es coneixeria com el desenvolupisme i els plans d’austeritat dissenyats per uns nous ministres “tecnòcrates”. Un projecte que requereix millorar la imatge i les relacions internacionals, el que requereix fer sacrificis, com el tancament del Tribunal Especial de Repressió a la Maçoneria i el Comunisme – que pel que siga tenia molt mala fama- i passar els delictes polítics que no tingueren vinculació amb la violència a la jurisdicció civil, És l’origen del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), on el nostre protagonista hi veu una oportunitat de seguir fent carrera, així que hi ingressa del del primer moment.
El problema és que les primeres sentències del TOP no van agradar gaire a Franco. Una cosa és passar els judicis a jutges civils i l’altre és que es fera justícia, així de decideixen substituir el president del tribunal José de Hijas per algú més motivat i alineat. I el beneficiari va ser l’antic divisionari de Burjassot, José Francisco Mateu. Finalment, tot el fred passat a Rússia rebia la seua corresponent recompensa. De fet, el seu pas per la División Azul seria la característica que més es destacaria a l’hora de definir la seua actuació judicial.
I ho faria tant bé, que aguantaria el càrrec durant deu anys, fins que el 1977 el TOP seria reconvertit en l’actual Audiència Nacional.
Al llarg de tots aquests anys s’incoarien 22.660 processos i dictà 3.798 sentències, 2.839 de les quals foren condemnatòries. I els delictes més habituals serien els d’associació il·lícita, seguits de propaganda il·legal, manifestació il·legal, i ja a una certa distància, tinença il·lícita d’armes, desordres públics i reunió il·legal.
Clinc, clinc, clinc… La campaneta eterna
Una de les principals proves per aconseguir les condemnes dels acusats eren les pròpies declaracions autoinculpatòries dels mateixos. Una mania -la de confessar els propis crims- que facilitava molt la faena de policies i jutges. El problema, clar, és que alguns advocats pretenien menystenir aquestes valuoses proves -i de pas desacreditar els honroses forces de l’ordre- insinuant que podrien ser declaracions falses o extretes mitjançant maltractaments o tortures. El fet que no es pogueren tenir advocats en les declaracions en comissaria ho facilitava molt.
Però Mateu tenia una arma infalible contra aquests advocats maleducats: la seua campaneta: “clinc clinc, clinc, no estem jutjans la policia… clinc, clinc, clinc, presente denúncia si té qeixes… clinc, clinc, clinc, no seguisca per aquest camí o li retiraré la paraula…” recorda l’advocat August Gil Matamala a les sees memòries. “El personatge presidia la sala amb la campaneta sempre agafada a la mà i ja no la deixava, es dedicava a tallar en qualsevol moment cada cop que sentia una paraula que no li agradava”, recorda el lletrat. I deurien ser moltes paraules que no li agradaven en un magistrat que “menyspreava la gent que jutjava”.
De fet, Gil Matamala no és l’únic que menciona la campaneta i molts advocats que van passar pel TOP la recorden perfectament. “Si li preguntava obertament a l’acusat si havia estat pressionat moral o físicament pels funcionaris o maltractat d’obra o de paraula, la campana del president del Tribunal, del Jutge Mateu, tocava frenèticament”, explica l’advocada Ascensió Solé. Un acusat, militant del PCI, que va negar-se a callar i denunciava a crits les tortures patides va ser arrossegat a la força pels agents de la policia armada.
La duresa i la insensibilitat de Mateu van fer-se mítiques. Fins i tot quan es trobava davant d’acusats que evidenciaven amb el seu estat físic haver patit maltractaments feia com si ploguera, arribant a desestimar, per “impertinents”, fins a vint preguntes sobre aquesta qüestió en un sol judici. “Jo no conec ni un sol sumari en el qual la denúncia de maltractament s’hagi admès com a suficient perquè s’obri una investigació sobre uns fets que podien alterar tot el contingut sumarial i que, de no ser certs, era a l’autoritat mateixa a qui li convenia descobrir-lo”, explicaria el també advocat Josep Solé Barberà.
En el cas de Núria Massafrets, militant del PCE M-L detinguda per propaganda il·legal, li negaria la llibertat condicional malgrat haver acabat de patir un avortament.
Aquesta situació de bloqueig acabaria provocant que els advocats iniciaren una campanya de boicot al TOP, negant-se a assistir als judicis o a intervenir-hi si estaven a la sala. Malgrat les pressions i amenaces d’inhabilitació, el gruix d’advocats es mantindrien ferms, i davant els perills per a la imatge internacional de règim, Mateu es veuria obligat a cedir i millorar lleugerament el tracte amb els advocats.
Judici del 1.001
La causa més famosa del TOP seria el processament de la cúpula de CCOO, conegut com el judici dels 1.001 o dels Deu de Carabanchel. El procés ja era prou complicat -va allargar-se dos anys- i enmig d’una potentíssima campanya internacional de solidaritat amb els sindicalistes.
Enmig d’una de les sessions, ja en l’etapa final, una notícia arribaria a la sala com una bomba (perdoneu l’acudit dolent): ETA acabava de fer volar el president del Govern Carrero Blanco.
Amb una tensió més que evident, ultres dels Guerrilleros Cristo Rey a les portes del tribunal exigint poder linxar els acusats i el mateix jutge fora de si, Mateu va negar-se a suspendre les sessions i poc després condemnaria a tots els acusats a penses d’entre dotze i vint anys que voler “la mutació per la força de la vident estructura estatal” i promoure mètodes violents.
Aquesta seria l’última gran actuació estel·lar del nostre protagonista. Amb la mort de Franco i les primeres passes del nou règim constitucional el TOP seria tancat -més aviat reconvertit- però ell ja no figuraria a la nova etapa de l’Audiència Nacional. Tampoc és que fora depurat, precisament, sinó premiat amb una magistratura suplent a la Sala Sexta del Tribunal Suprem.
I en açò que torna ETA
Lamentablement, la mutació a demòcrata del nostre protagonista seria molt breu. El 16 de novembre del 1978, mentre eixia de casa al carrer Maria Molina de Madrid, dos membres d’ETA l’esperaven ajupits entre dos cotxes i van disparar-lo a boca de canó matant-lo a l’acte i després van fugir llençant diverses granades -que no van explotar- per impedir que ningú els perseguira.
L’assassinat, reivindicat per ETA per les seues actuacions al capdavant del TOP- va ser condemnat per totes les formacions parlamentàries del moment, però qui més el va polititzar va ser l’extrema dreta.
Durant el soterrar, a l’església de Santa Bárbara, van concentrar-se un nombrós grups d’ultres que van cantar el Cara al sol i van cridar consignes com “Exèrcit al poder” i “dictadura militar”. L’ambient, molt calent, va inclús derivar amb agressions a advocats i un senador va haver d’eixir protegit per la policia. La família tampoc ajudava massa. Un dels fills -José Francisco en va tenir set- va agarrar la corona de flors enviada pel PCE i la va destrossar. Va haver de ser el retor el qui s’encarregara de demanar respecte per un espai de recolliment com és una església.
El fill de de la corona, per cert, militar de carrera, va demanar amb una carta personal al Rei Joan Carles, poder ser traslladat a la Guàrdia Civil i ser destinat al País Basc. El 1986 cauria en una emboscada d’ETA i moriria després d’explotar-li una mina.
