diumenge, 25 de febrer de 2018

Periodisme a l’ombra de l’àliga. Trista història del periodisme a Catalunya els primers anys sota el nou règim de Franco

https://cat.elpais.com/cat/2018/02/22/cultura/1519293432_149858.html


Delators, repressors, perdedors, supervivents, col·laboracionistes i, tristament, dos morts, un d’ells, afusellat. És la trista història del periodisme a Catalunya els primers anys sota el nou règim de Franco


Franco a la portada del 'Diario de Barcelona', el 1943.
Franco a la portada del 'Diario de Barcelona', el 1943.
A la primavera de 1936, Francisco Carrasco de la Rubia era molt feliç, havia fet cim: afeccionat al nou setè art, sense cap filiació política, vingut de Sevilla, amb 31 anys fitxava per La Vanguardia per fer de comentarista de cinema. Al cap de poc, va haver de realitzar uns reportatges (amb fotografies incloses) sobre la columna Durruti al front d’Aragó, però a l’octubre ja tornava a Barcelona al seu àmbit. Després protagonitzaria una pel·lícula tràgica: el 16 de febrer de 1939 les temudes Brigadas Especiales franquistes l’anaven a buscar a casa. Algú l’havia denunciat. Obertura d’un expedient sumaríssim d’urgència (el 1.159) per “delito de rebelión militar”. Tot molt ràpid i clar per culpa d’uns “hechos probados” poc provats: entre d’altres, i a banda d’haver cobert la marxa de la columna Durruti, que si havia fet discursos des de Ràdio Barcelona contra el Glorioso Alzamiento Nacional i Queipo de Llano (no havia parlat mai per l’emissora), o si era col·laborador assidu de l’anarquista Mi revista(no hi va escriure una ratlla). El 15 de maig, poc després de ser obligat a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui ja tenia un filla, va ser afusellat al Camp de la Bota...
Carrasco de la Rubia va ser l’únic periodista que, havent treballat en la redacció d’un diari a Barcelona als anys de la República i de la Guerra Civil, seria afusellat. No va ser l’únic mort, però: Manuel de Lasarte, propietari del radical i republicà El Diluvio, va morir a la Model l’abril de 1939 arran d’una malaltia renal mal tractada a la presó, on les autoritats militats franquistes l’havien enviat al cap de poc d’entrar a la ciutat el 26 de gener de 1939.
Són els dos casos més negres i tristos de la repressió a la premsa, història farcida de delators, repressors, arribistes, perdedors, supervivents, col·laboracionistes i possibilistes. Un magma humà i professional molt poc tractat i que l’historiador i periodista gironí Jaume Fabre classifica al voluminós i superpoblat Periodistes, malgrat tot, editat per l’Ajuntament de Barcelona.
Foto de Carrasco de la Rubia per a 'La Vanguardia'.ampliar foto
Foto de Carrasco de la Rubia per a 'La Vanguardia'.
La primera gran feina de depuració dels periodistes republicans gairebé se la van fer sols, tristament: el 80%, segons càlculs d’un d’ells, el director de La Humanitat i d’Última Hora durant la Guerra Civil, Josep Maria Lladó, va marxar a l’exili. Era perillós quedar-se, però, ideologia a banda, tampoc quedava gaire lloc on fer-ho: si el juliol de 1936 hi havia 27 diaris als quioscos, el gener de 1939 només en van reaparèixer sis, amb la reconversió ideològica imaginable. I no seria fins a un any després, el 1940, que tornaria el degà continental, el Diario de Barcelona, mentre que La Prensa no ho faria fins el 1941.

Ben informats del cop d’Estat

L’ofici estava esvalotat ja des de pocs mesos abans de l’esclat de la guerra. Fabre recorda que hi havia periodistes que coneixien la trama colpista, raó per la qual el juliol de 1936 van marxar de la capital catalana. La major part eren plomes properes a La Lliga, alguns lerrouxistes, i n’hi havia força de carlins; entre aquests darrers, el director-gerent d’El Correo Catalán, Joan Cabaní Bassols. Alguns es van concentrar la nit del 18 al 19 de juliol, tot esperant la victòria dels insurrectes, al Centre de Reporters de la plaça de Catalunya, malgrat que els titularsdel local eren més propers a Esquerra Republicana. L’entitat era una de les quatre associacions professionals que hi havia el 1936, i la de caire més catalanista juntament amb l’Associació de Periodistes, més a tocar de La Lliga. No cal dir que totes dues desapareixerien el 1939 en un dels primers processos de depuració de la professió, mentre que es mantindrien les més conservadores: el Sindicat Professional de Periodistes i la Asociación de la Prensa Diaria.
Josep Morera Falcó dins d'una gàbia de lleons el 1955.ampliar foto
Josep Morera Falcó dins d'una gàbia de lleons el 1955.
De l’obligada fusió de les dues el 1939 en sorgiria la Asociación de la Prensa Diaria de Barcelona. El seu primer president va ser el monàrquic Joan Burgada, darrer director del Diario de Barcelona fins a la seva intervenció el juliol de 1936 per Estat Català. La primera junta gestora era una barreja de lerrouxistes i carlins, amb mínimes presències monàrquiques i falangistes. Aviat adquiririen un pis a la rambla de Catalunya de Barcelona (avui, seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya), on penjarien la inevitable placa dels “Caídos por Dios y por España”. I, per descomptat, es rebutjaria l’accés a tot el que no hagués estat ja membre d’una de les dues associacions conservadores.
Tampoc s’hi podia accedir si no s’estava inscrit al Registro Oficial de Periodistas (ROP), veritable sedàs del procés de depuració i “una arbitrarietat absoluta”, segons Fabre. A banda de plantejar un uniforme obligatori per als periodistes (amb dos models: un per al dia a dia i un altre de gala), el totpoderós ministre Ramon Serrano Suñer, cunyat de Franco, era conscient que calia una tramitació àgil perquè els diaris estaven pràcticament sense plantilles. A Barcelona es va resoldre ràpid, entre maig i octubre de 1939. Que es fes de pressa no vol dir que fos a la lleugera: a tot Espanya, dels gairebé 4.000 expedients presentats, només se’n van autoritzar 1.800.
El ROP era fill de la Llei de Premsa nascuda a la zona feixista el març de 1938. Seria, en principi, un dels tres requisits indispensables per poder ser redactor en nòmina a qualsevol diari, juntament amb l’ingrés a la Asociación de la Prensa i haver cursat els tres anys d’estudis de periodisme. Aquests s’havien de fer a la Escuela Oficial de Periodismo, que encapçalava el director general de Prensa, Juan Aparicio, home fora de tot dubte: provenia de les JONS i havia estat membre de l’oficina de premsa de Millán-Astray, fundador de la Legión. Eren tres cursos, a Madrid, però es va aconseguir que entre 1952 i 1958 es poguessin fer també a Barcelona. Es va clausurar aquell 1958 perquè les autoritats van creure que es destil·lava un ambient massa liberal (Néstor Luján o Manuel del Arco, que havia tingut problemes amb la tramitació del seu expedient de depuració, n’eren professors), com es va comprovar amb la participació dels estudiants a la vaga de tramvies de 1957.
De les sis promocions en sortiren noms cabdals per al futur de l’obertura periodística, com Josep Maria Cadena, Josep Faulí, Josep Pernau o Sergi Schaaf, i entre els que van anar per lliure a examinar-se a Madrid, Manuel Vázquez Montalbán, Josep Maria Huertas Clavería o Lluís Permanyer. El 1968 va néixer l’Escola de Periodisme de l’Església (CICF), i de les seves promocions sorgiren noms com els d’Antonio Franco, Ramon Barnils, Manuel Campo Vidal, Lluís Bassets, Maria Favà, Montserrat Nebot... Tots ells haurien de constar encara al ROP perquè no seria suprimit fins el juliol de 1982.

Uns sobres amb diners

Simpaties i antipaties i retorn de favors marcarien, titulacions a banda, qui treballaria o no. Per exemple, bona part dels periodistes vinculats a la Lliga, pel fet d’haver treballat als serveis de propaganda franquista durant la guerra pagats pel mateix Francesc Cambó, anirien trobant vacants, per exemple, a Solidaridad Nacional, la capçalera de Falange. Ramon Aliberch, director de La Veu de Catalunya, el mateix 1939 ja treballava al departament de Censura del nou Govern Civil. Manuel Brunet, brillantíssima ploma també de La Veu, acabaria col·laborant a DestinoLa VanguardiaArriba i la revista Vértice.
La grossa, però, se la van endur delators i depuradors. El més tristament cèlebre va ser Antonio Martínez Tomás, periodista murcià que havia dirigit la revista carlina La Hormiga de Oro, que també havia estat a l’ABC i que el 1924 entrà a La Vanguardia, on just abans de la guerra arribà a redactor en cap. Però saltà a Burgos i començà el seu paper galdós: va ser testimoni de càrrec en el consell de guerra contra Carrasco i Formiguera i va tenir un paper cabdal per evitar que la família Godó perdés La Vanguardia en mans dels falangistes. En tornar a Barcelona, va iniciar la depuració de la plantilla, amb un trist paper en el procés que acabà amb l’afusellament de Carrasco de la Rubia i tornant a ser testimoni de càrrec, contra Agustí Calvet, Gaziel. El 1959 acabaria de president de la Asociación de la Prensa.
Un altre destacat depurador va ser Julio Zarraluqui, paradigma dels periodistes lerrouxistes més anticatalanistes (el 1927 era a El Progreso i, entre 1934 i 1936, a El Noticiero Universal), que tornà el 1939 com a Jefe Provincial de Prensa de Barcelona per als Servicios de Ocupación. Tenia un poder tal que al seu despatx arribaven cada mes uns sobres dels directors del diaris i revistes de la ciutat amb 500 pessetes de l’època. El van ben aparcar a La Prensa. Estant a la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda en zona feixista, es trobaria Rafael Delclós, també clau com a depurador, que acabaria essent director de la Hoja del Lunes i de la delegació de l’Agència Efe a Catalunya, a banda de membre de la gestora de la Asociación de la Prensa.
Acudit de Castanys a 'El Correo Catalán' l'1 de juny del 1946.ampliar foto
Acudit de Castanys a 'El Correo Catalán' l'1 de juny del 1946.
Que la cosa no anava de broma ho demostren, a banda dels exemples dramàtics de Carrasco de la Rubia i De Lasarte, casos com el del redactor de La Vanguardia Màrius Verdaguer, que en no passar la depuració va estar vuit mesos a la presó fins que l’expedient va ser sobresegut; o el de Mari Luz Morales, directora del mateix diari quan la guerra, que el 1939 va ser acomiadada i l’any següent estigué 40 dies empresonada en un convent; ja no passà de col·laboradora als diaris perquè mai no va poder obtenir el carnet oficial de periodista.

Tràngols

 Molt més dramàtica fou la situació de Frederic Pujolà, cap de redacció d’El Diluvio, condemnat a mort, pena commutada al final per 20 anys de presó, tot i que en complí només sis per raons d’edat (en tenia 68 en sortir). Tot un director del diari Última Hora i de la revista Catalans! (les dues d’ERC), Josep Roig-Guivernau, no va trobar res en sortir després de set anys a la garjola (havia estat condemnat a 20); el propietari de Muebles La Fábrica li va oferir com a aixopluc la direcció de la revista El Mueble. I el gran fotoperiodista Gabriel Casas va haver de sortir del seu amagatall perquè li van detenir la dona. Va estar dos anys a la presó i, com tants d’altres, no tornà mai més a l’ofici. Igual que Lluís Almerich, director de facto de La Noche quan la guerra, i a qui l’edat avançada li va permetre escurçar els 12 anys de condemna a la presó. El seu refugi va ser fer llibres de tarannà històric a l’editorial Millà.
Malgrat aquests avisos, hi va haver qui, o bé se sentia intocable, o bé no va pensar mai que la cosa seria tan ferotge... o absurda. En el primer apartat hi ha el cas de Santiago Nadal, primer periodista d’anar a la presó (tres setmanes) perquè l’article no va agradar a les autoritats (en aquest cas, al temut governador civil de Barcelona Correa Véglison). Verona y Argel, publicat a Destino el 25 de març de 1944, només deia que ja n’hi havia prou, a banda i banda dels contendents de la Segona Guerra Mundial, de depuracions, expedients, “de limpieza, de tribunales políticos, de fusilamientos y de paseos legalizados”; el que es feia a la guerra, sí, però també a l’Espanya dels ja cinco años de paz.
Sis anys després, Enrique de Génova també passà un tràngol, i mai més ben dit: va ser acomiadat del Diario de Barcelona per no donar àmplia cobertura a la petició de mà de la filla de Franco el 10 de gener de 1950. A banda del càstig, van anar a casa seva un grup de membres del Frente de Juventudes, a recriminar-li la seva escarransida i poc entusiasta informació. A judici (el mateix dia que es casava el seu fill, el futur dramaturg Adolfo) va haver d’anar Lluís Marsillach per haver titllat el 17 de juliol de 1953 a Solidaridad Nacional de “casas de papel” els força deficients habitatges socials que construïa el govern. Una estada a la presó de Montjuïc li va costar a Rafael López Chacón un crítica de toros a La Prensaperquè el capità general de Catalunya li semblà que es feia una referència a ell.
En l’amplíssima i documentada casuística, Fabre, autor ja el 1996 de Periodistes uniformats. Diaris barcelonins dels anys 40: la represa i la repressió, cita des de periodistes que van anar distanciant-se del règim (els germans Nadal, Santiago i Carlos, Carles Sentís, Valentí Castanys....) fins a alguns que van acabar essent perdedors entre guanyadors (Àngel Marsà, provinent d’una capçalera lerrouxista, que va fer possible que el 27 de gener de 1939 pogués sortir La Vanguardia i deixà els tallers perquè també pogués fer-ho El Correo Catalán, i que va ser testimoni en contra en el judici a Carrasco de la Rubia, però que amb l’arribada de Luis de Galinsoga al diari va haver de fer les maletes). Fins i tot n’hi hagué de perdonats, alguns perquè, com recollia un article, “no arrimaron el hombro de periodistas (...) porque tenían el espíritu en la zona nacional”, i aquí hi entren, amb cert aiguabarreig casuístic, Sebastià Gasch (que va ser empresonat unes setmanes quan tornà de l’exili), Lladó, Carles Soldevila...
Després, com passà també amb la depuració de funcionaris a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, calia ser pragmàtic, i el règim era conscient que hi havia necessitat de mà d’obra qualificada. I així hi va haver una sèrie de supervivents, com és el cas dels fotògrafs Pere Català Pic i el seu fill Francesc Català Roca. El pare no va ser represaliat malgrat ser l’autor del més icònic de tots els cartells de la guerra: Aixafem el feixisme i la seva tasca al Comissariat de Propaganda de la Generalitat en guerra. El franquisme va preferir aprofitar els coneixements tècnics de tots dos, especialment del fill en impremtes offset.
Tot era molt difícil, però com diu el mateix títol del llibre de Fabre, hi havia qui volia ser periodista malgrat tot. El cas de Josep Morera Falcó és brutalment paradigmàtic: amb un germà del PSUC mort en un camp de concentració el 1939 i ell mateix, de la Lleva del Biberó, en batallons disciplinaris acabada la guerra per purgar la seva condició de comunista irredempt, ja li van dir quan es va apuntar a la Escuela Oficial de Periodismo que no ho tindria fàcil per aprovar amb el seu historial. Llavors va voler assegurar el tret, exàmens a banda: el 8 de desembre de 1955 no se li va acudir res millor que entrar a la gàbia dels lleons d’un circ per fer una fotografia amb flaix a una de les bèsties. En va parlar tothom. I tot i així, encara li va costar 10 anys tenir contracte a El Correo Catalán. La metàfora de l’exercici del periodisme durant el franquisme com entrar a una gàbia de lleons és també, conscientment o inconscient, impagable. Per exacta.


TOTS OFEGATS, I FRANCO, ‘ENVIAT ESPECIAL’

Parla Jaume Fabre a Periodistes, malgrat tot... que hi havia escletxes per on anar pal·liant els danys de la insuportable repressió. En troba quatre. El més clar, la pràctica del barcelonisme, els temes de la ciutat com a manera d’abordar tangencialment el prohibit catalanisme. L’eclosió del gènere va venir a redós del Congrés Eucarístic de 1952, que va comportar una de les primeres grans inversions del franquisme en infraestructures i habitatge per a la ciutat. Destino i Revista, promoguda per l’empresari tèxtil Albert Puig Palau i amb capçalera dissenyada per Dalí; ninotaires com Valentí Castanys (ja des de 1946 a El Correo Catalán), o Francesc Vila Arrufat, Cesc, que el 1962 serà expulsat del Diario de Barcelona per tocar temes “patibularios” (tal com li va dir el director referint-se a habitatges i immigrants) o Joaquim Muntañola i la seva secció El color de mi cristal, a La Vanguardia, també van posar la seva llavor.
Bateja l’autor com a “senyorestevisme”, extret de l’obra de Santiago Rusiñol, la segona escletxa, que podrien simbolitzar, a la ràdio, personatges com Joan Capri, Mary Santpere i el duet Joan Viñas i Emili Fábregas, de nom artístic El senyor Dalmau i Vinyes. La veu que fan servir és un català farcit de castellanismes utilitzat per parlar de costums i tradicions catalanes. La familia Ulises, del TBO, en seria l’ equivalent gràfic, en el fons, una recuperació de la família Sistachs que abans de la Guerra Civil havia creat el mateix Castanys.
Una altra recuperació d’abans de la desfeta seria, pensant en el jovent, el folchitorrisme: la repesca de les exitoses obres de Josep Maria Folch i Torres, tot un impacte social i literari d’abans de la guerra, per la via de traduir al castellà (sense gaire fortuna) fins i tot algunes Pàgines viscudes o, ja el 1968 —sense el seu famós En—, amb un nou Patufet.
La quarta via la proporcionaria el món de l’esport, a partir de capçaleres com les del setmanari Vida Deportiva (1943), que va permetre recuperar molts fotoperiodistes d’abans de la guerra, o l’humorístic El Once (1945), que el dibuixant Castanys va crear en no poder tornar a treure el també seu triomfal Xut! republicà. També hi va posar el seu granet de sorra el subtil enllaç entre barcelonisme blaugrana i catalanisme que es va fer des de diaris com El Correo Catalán, sota l’ègida directa del veterà Manuel Ibáñez-Escofet.
El Congrés Eucarístic (maig-juny 1952), l’arribada del vaixell Semíramis amb els 286 voluntaris de la División Azul (abril 1954), els Jocs del Mediterrani (juliol de 1955) i la Gran Nevada a Barcelona (Nadal de 1962) van ser els esdeveniments que van permetre canalitzar més bé aquestes escletxes.
Un fet, però, demostraria el mal que el franquisme havia fet a l’ofici amb relació al que es practicava quan l’època daurada de la República: per por del poder, per no saber com afrontar-ho, pel nefast nou costum de no actuar si no hi havia directrius polítiques, davant una desgràcia d’aquella magnitud (gairebé mil morts i gairebé mil desapareguts més), la premsa no va saber reaccionar quan les inundacions del Vallès (25 setembre de 1962). La Vanguardia, per exemple, no va enviar cap periodista; el tractament tardà al Diario de Barcelona va provocar una crisi interna notable; també es va reaccionar molt tard a Radio Nacional de España...
D’aquí que el tremp periodístic i l’acció ciutadana l’encapçalés brillantment Joaquin Soler Serrano des de Ràdio Barcelona. El forat era escandalós, tant que Franco mateix va haver de venir com si fos un enviat especial per intentar treure així el protagonisme a la ràdio.