Itineraris de memòria democràtica.

 https://www.diarilaveu.cat/cultura/itineraris-de-memoria-democratica-566489/

Amb l’impuls de l’Arxiu de la Democràcia de la UA i d’entitats memorialístiques s’han editat llibres per a recuperar rutes relacionades amb la Guerra Civil en diverses localitats

Mural del refugi del grup escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, a Sant Joan d'Alacant / Associació Cultural la Lloixa

La Comissió Cívica d’Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica promou des de fa anys el coneixement dels fets històrics que es van desenvolupar durant la República, la Guerra Civil i la dictadura franquista. Amb el seu impuls, l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant (UA) ha publicat una sèrie de treballs que recorren diferents «itineraris de memòria democràtica» en set localitats.

El punt de partida es troba en l’itinerari que es va fer a la ciutat d’Alacant, que no s’ha convertit en llibre, tal com sí que ha ocorregut en altres sis municipis. Ho desgranem amb el primer punt de cadascun dels itineraris.

Monòver

En el cas de Monòver (Vinalopó Mitjà), José Ramón Valero i Carlos Salinas aprofundeixen en un recorregut que té el punt de partida en la plaça de la Sala, que ja tenia aquesta denominació als anys trenta. Es tracta del centre de la vida social del poble i sempre ha format part dels itineraris festius i de totes les celebracions o manifestacions. Allà mateix es troba l’Ajuntament, que durant la guerra «va donar pas a un consell municipal format per representants dels partits republicans –PSOE, que quasi sempre va presidir, Izquierda Republicana i PCE– i per les organitzacions sindicals UGT i CNT. Hi va haver fortes tensions, atès el caràcter unilateral amb què la CNT va procedir a confiscar i col·lectivitzar al marge de la legalitat governamental i del mateix consell; política durament censurada pel PCE, encara que també per la resta d’organitzacions».

Oriola

L’itinerari de la capital del Baix Segura, dissenyat per Miguel Ruiz, comença per l’estació del tren i Los Andenes. La vella estació de tren ara és intermodal i duu el número de Miguel Hernández. Una escultura seua en llueix a la façana. «Per ací se’n va anar el jove escriptor –amb grans esperances– a Madrid, el desembre de 1931, acabada d’estrenar la República. I en va tornar al maig de 1932. I per ací van prosseguir les seues anades i vingudes, sobretot cap a la capital espanyola. Per aquesta estació va tindre lloc la seua última eixida, la definitiva, l’1 de desembre de 1939, de la qual ja no tornarà, després de baixar de la Presó Central d’Oriola (camp de treball entre juny de 1937 i el final de la guerra), instal·lada en el Seminari pel règim franquista, entre una parella de guàrdies civils i amb “un bitllet de tercera cap a la mort”, com diu José Luis Ferris en la seua biografia del poeta».

Dénia

De la capital de la Marina Alta en parlen Teresa Ballester i Rosa Seser, que comencen el seu treball amb el port de Dénia, de gran importància històrica i gran protagonista en l’exportació dels productes agraris. «Prompte arribaren els bombardejos. La zona portuària i el barri mariner de Baix la Mar va ser molt castigat per les bombes de l’aviació alemanya i italiana, col·laboradora de l’exèrcit insurrecte. El primer bombardeig es va produir el 13 d’agost del 1937 pel creuer Canarias, que disparà més de 40 projectils sobre el port i els voltants de Dénia. Va matar tres persones, en ferí cinc i enfonsa una embarcació. La ciutat de Dénia va patir un total de 37 bombardejos durant la Guerra Civil, alguns repetits el mateix dia, que afectaren sobretot la zona del barri mariner, que va acabar despoblat. En aquest barri estaven les fàbriques de joguets, algunes reconvertides en fàbriques de material bèl·lic i, per tant, objectius militars; però al final es bombardejaren zones habitades i àrees properes. Les bombes mataren a Dénia un total de 32 persones i deixaren més d’un centenar de ferits».

Elda

José Ramón Valero i Carlos Salinas expliquen a través de diferents itineraris com va ser la guerra a Elda, capital del Vinalopó Mitjà, i comencen el recorregut a la plaça de Arriba i a l’església de Santa Ana d’aquesta ciutat castellanoparlant. «Enfront de la plaça de Arriba és ben visible l’església de Santa Ana, inaugurada en 1945. La ciutat, majoritàriament proletària, va ser un destacat focus d’anticlericalisme, molt arrelat en bona part de la població. Al maig de 1931, poc després de ser proclamada la República, després de la celebració d’un acte monàrquic a Madrid, Elda es va sumar a les protestes de bona part del país i en el matí del dia 11 un grup molt nombrós va assaltar l’església parroquial, va produir un incendi i va danyar algunes imatges i objectes de culte. La relació entre església i Ajuntament entre 1931 i 1936 va ser difícil. Van xocar davant l’intent eclesial de mantenir el catolicisme com a credo oficial en el públic. Per exemple, es va tractar d’impedir les misses públiques a l’hospital municipal, però es van permetre les processons i es va reconèixer la propietat diocesana d’una ermita al costat de l’hospital del carrer Sant Roc. Aquesta difícil relació es va trencar definitivament després del 18 de juliol i, encara que l’alcalde republicà va tractar en va de protegir l’edifici en els primers dies, el 21 una multitud va incendiar l’església i va destruir la pràctica totalitat dels seus elements. Més encara, el temple va ser completament arrasat, reduït a solar, quan la pressió dels grups més radicals, com els membres de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), va obligar l’Ajuntament a aprovar-ne la demolició, malgrat que el Govern central havia donat ordre d’evitar que els edificis religiosos foren destruïts. Tampoc semblava l’Ajuntament conforme amb la idea: Elda mancava encara de mercat, l’església estava al costat de l’indret on tenien lloc els mercats setmanals i convertir la vella parròquia en solar era una decisió costosa. Sembla ser que un discutible informe tècnic municipal que avisava del perill de ruïna va permetre la desraó».

Cocentaina

De la capital del Comtat parla Alejandro Barber, que situa el punt d’eixida al Centre Cultural el Teular, on hi ha un pàrquing gratuït des d’on es pot iniciar el trajecte cap al carrer la Creu, on hi ha les indicacions del mapa de la ruta ja al centre històric. Encara al centre cultural, «l’edifici actual rep el nom d’Antic Teular de Ferràndiz, encara que en internet també es pot trobar com Teular d’Uris, una important empresa terrissaire que va estar en funcionament durant la primera meitat del segle xx, fins que fou desmantellada en els huitanta. Comptava amb una gran xemeneia, una de les més altes del País Valencià, d’uns cinquanta metres metres. A l’inici de la Guerra Civil l’empresa fou col·lectivitzada, com també els altres teulars de Cocentaina. Després del conflicte bèl·lic fou retornada als propietaris. Actualment no es conserva cap vestigi d’aquesta fàbrica de rajoles».

Sant Joan d’Alacant

Per últim, Gaspar Belmonte i José Antonio Pujol recorren aquest municipi de l’Alacantí partint des de l’església parroquial de Sant Joan Baptista, definida per ells mateixos com «l’edifici de més relleu arquitectònic» de Sant Joan d’Alacant. «L’Església catòlica, amb la seua omnipresència en la vida pública i privada, era un dels poders socials, morals i econòmics més lligat a postures conservadores, en connivència amb bona part de les elits econòmiques i polítiques. Per això, es va convertir en el blanc de les crítiques dels moviments laics de diferents tendències polítiques. Els corrents polítics liberals, hereus del pensament il·lustrat, propugnaven la separació de l’Església i l’Estat. A la zona d’Alacant, des de final del segle XIX i primer terç del XX, corrents lliurepensadors lligats al krausisme, la Institució Lliure d’Ensenyament, la maçoneria i el protestantisme van impulsar un acusat moviment emancipador i secularitzador. A Sant Joan, i referit a l’àmbit educatiu, la creació del grup escolar Hermenegildo Giner de los Ríos –inaugurat el 1934– va constituir una fita, com també la tasca del professorat modernitzador. Durant la II República es van viure moments de tensió contra el poder eclesiàstic que, una vegada sublevat l’exèrcit, van desembocar en assalts i crema d’esglésies, convents i altres edificis religiosos. A Sant Joan sabem que el 26 –segons la Memòria del saqueig vandàlic– o el 24 –segons la Causa General– de juliol de 1936 «un grup d’”incontrolades” van entrar en el temple i van saquejar les imatges –entre les quals la del mateix Crist de la Pau–, altars i mobiliari, i en van fer fogueres a la plaça situada davant l’església. Gràcies al fet que part de les joies i l’arxiu de l’església van ser guardats en l’Ajuntament, es van salvar del vandalisme».