dimecres, 18 de gener del 2023

Crónica de una exhumación: Tembleque, en Toledo, recupera la memoria de los represaliados de su fosa común

https://www.cmmedia.es/noticias/castilla-la-mancha/cronica-exhumacion-tembleque-toledo-recupera-memoria-represaliados-fosa-comun.html 


La Asociación de memoria histórica Manuel Azaña se ha encargado de la documentación y la exhumación de los restos de la fosa en el cementerio de la localidad.

Mausoleo en honor a los represaliados en la fosa común de Tembleque, en Toledo. Cementerio municipal

Mausoleo en honor a los represaliados en la fosa común de Tembleque, en Toledo. Cementerio municipalASOCIACIÓN MANUEL AZAÑA

ALBA CÓRDOBA DE LA CRUZ

“Yo no esperaba que esto podría pasar. Pero sentimos paz, tranquilidad y calma porque al final se podía hacer algo por ellos, lo único que se puede hacer ya”. Es el sentimiento de María Isabel Fernández, vecina de Tembleque, en Toledo, cuando se le pregunta por la exhumación de una fosa común situada en el cementerio de la localidad.

El hermano de su abuela Libertad Hellín, Vicente, es uno de los cuerpos que podría estar dentro de esta fosa junto a otros 17 restos. Según el proyecto de Memoria democrática de Castilla-La Mancha de la Universidad regional, la fosa de Tembleque se abre entre marzo y abril de 1939 tras la represión franquista que hubo en la llamada “cárcel” de la localidad. En 1977, tras llegar la democracia, familiares de las víctimas que conocían su ubicación pidieron que la fosa tuviera un mausoleo en recuerdo a ellos.

Hasta ahora. 45 años después vuelve a abrirse y retirar su mausoleo para saber quiénes son los represaliados que se encontraban ahí dentro. La Asociación de memoria histórica Manuel Azaña ha sido la encargada de sacar adelante el proyecto de documentación y exhumación de los restos de la fosa. Un trabajo que comenzó en 2021 a través de un encuentro entre Alfredo Saavedra, concejal en el ayuntamiento de Tembleque, e Ignacio Cabello, coordinador de Investigación de Memoria Democrática de la asociación Manuel Azaña.

La exhumación

El comienzo

El periplo comienza con la inscripción de la fosa común de Tembleque en un registro. El siguiente paso fue recibir las ayudas para su documentación a través de la Secretaría de Estado para la Memoria Democrática.

“Desde entonces me pongo a buscar familiares. Buscando casa por casa de quienes sabia que tenían familiares dentro de la fosa. Las familias estaban dispuestas a ello, incluso me aportan fotos y documentación que tenían por casa. Con eso hicimos el primer trabajo que es la documentación”, explica Alfredo.

Ignacio cuenta que el objetivo de la primera fase de la exhumación era “romper el mausoleo hecho desde 1977, hacer la excavación y la individualización de cada uno de los cuerpos que podríamos encontrar en un laboratorio”.

Alfredo ha sido el responsable, tanto como familiar de víctima del franquismo en otra fosa como concejal del ayuntamiento, de que el proyecto saliera adelante por parte de los familiares y del consistorio.

“El ayuntamiento abrió el archivo municipal a la asociación Manuel Azaña para tener esa documentación, además de las familias. Yo tengo muchos datos porque sé lo que pasaba en Tembleque en esa época porque la gente me lo ha contado”, cuenta Alfredo.

Diario de la exhumación

Cuando la asociación solicita la segunda subvención, que la Junta de Comunidades concede a la UCLM para firmar el acuerdo-marco en septiembre, “nos lo pasa a nosotros, la asociación, a finales de octubre. Iniciamos la exhumación contratando a cuatro personas, un arqueólogo, un antropólogo forense y dos personas más de apoyo”.

Los trabajos comenzaron el día 2 de noviembre, justo después del puente de Todos los Santos, con la retirada del mausoleo. “Creíamos que íbamos a tener una sola fosa común con un solo hueco. Pero hemos ido encontrando restos de alguien que fue depositado ahí con posterioridad a lo que luego fue el estrato donde aparecieron la mayor parte de los cadáveres, que a su vez estaban posicionados entre unos muros y que fueron elegidos como limites de 7 fosas o depósitos”, explica Ignacio.

La exhumación ha sido contada día a día a los familiares a través de un grupo de WhatsApp que los trabajadores tenían con los familiares, así como un hilo en la cuenta de Twitter de la asociación Manuel Azaña.

Se han encontrado 18 cuerpos que “una vez analizados en el laboratorio por el antropólogo se determinarán si son oficialmente ese número”, recalca Ignacio.

Los familiares

Los días “duros” en la cárcel de Tembleque

María Isabel cuenta emocionada lo que supone para ella y su padre abrir la fosa común y recuperar los restos de su tío abuelo Vicente Hellín. “Yo no esperaba que esto podría pasar. Pero sentimos paz, tranquilidad y calma porque al final se podía hacer algo por ellos, lo único que se puede hacer ya”.

Recuerda lo que quería a su abuela Libertad, hermana de Vicente, y lo que luchó ella en la cárcel de Tembleque, que lo dejó escrito en un diario que Isabel “a día de hoy todavía no me lo he podido terminar de leer porque es muy duro lo que cuenta y es muy doloroso leerlo”.

En ese libro, Libertad cuenta lo que le ocurrió a ella y a otras personas durante su paso en la cárcel de Tembleque y en la de Ocaña. Un libro que relata día a día lo que pasaba “y las torturas que les hacían”. A Libertad la metieron en la cárcel por ser “la presidenta de las mujeres antifascistas, y su padre fundó el PSOE junto a Pablo Iglesias”.

Isabel dice que “no queremos nada más que pongan el nombre de mi tío en la lápida”, y se acuerda de su padre que, con 85 años, “no ha dejado de ir nunca al panteón a dejar flores al tío Vicente. Ahora, una vez que sabe que los restos de su familiar van a salir, lo que quiere es honrar a esas personas y que se sepa que no fueron traidores a la patria”.

“Quería comprobar que los restos de mi abuelo estaban en la fosa”

Ángel Romero, vecino de Tembleque, ha sido uno de los voluntarios que ha participado en la excavación y la exhumación de los restos de la fosa común. Y lo ha hecho por una única razón: comprobar por él mismo que su abuelo estaba dentro.

“Quería comprobar que los restos de mi abuelo estaban en la fosa, porque en 1977 descubrieron las fosas y creyeron que allí había familiares, pero no tenían a ciencia cierta los que podría haber. Ahora ha salido la oportunidad y los medios para ponerle nombre a todos los que están ahí”, destaca Ángel.

Su abuelo, Ángel González, pertenecía al PSOE y UGT y fue concejal del ayuntamiento de la localidad. Para él, participar en los trabajos era una símbolo “para dignificar su nombre y para que eso se sepa porque es una parte de la historia de España”.

“Siento que estoy haciendo algo que les debemos a ellos y que ellos lucharon por tener una democracia. Hay ratos que se pasan mal, pero aguantamos. Lo que queremos es que se sepa la historia, que se sepa la verdad y no una sola verdad para que esto a ser posible no vuelva a ocurrir. Y también que se sepa las cosas que puede traer una guerra”.

“Total conexión con los familiares”

En todo momento, los familiares de las víctimas represaliadas han sido partícipes y conocedores del proceso de exhumación de los restos. Tanto por parte del ayuntamiento de Tembleque y la asociación Manuel Azaña, pero sobre todo de Alfredo, recalcan, han estado en contacto.

“Ha sido siempre muy directa a través de la concejalía que lleva Alfredo Saavedra. Nos hemos reunido en cuatro o cinco ocasiones para hablar del tema, avanzarles los proyectos, en qué iban a consistir las cosas, quiénes iban a participar…”, cuenta Ignacio. Paco Etxeberria, el médico forense que asesora a la Secretaria de Estado de Memoria Democrática, visitó un día la localidad para hablar también con ellos.

Alfredo cuenta que una vez que se haya acabado la exhumación, el ayuntamiento tiene que hacer una obra de adecentamiento del cementerio, donde las dimensiones de la fosa común “las seguiríamos manteniendo como monumento y como panteón, que pasaría a titularidad municipal para que las familias tengan la certeza de que se continúe con su mantenimiento”.

“Tenemos que poner en marcha un memorial real donde se digan los nombres de las personas que han aparecido en la fosa según las correspondencias de ADN con los familiares”, detalla que Ignacio, que recalca que puede ser posible “que aparezcan también los nombres de la documental, pero lo más importante es que ese memorial se va a quedar hecho y cualquier familiar que quiera depositar sus restos ahí lo podrá hacer, al igual que los que quieran llevárselos a alguna sepultura individual lo podrán hacer”.

Para Ángel, la Ley de Memoria Democrática aprobada recientemente “llega tarde”, pero que los restos de su familiar lo puedan ver algunos de ellos “nos podemos sentir orgullosos”. 

Buscan por redes sociales a familiares de fusilados en el paredón de Paterna para cotejar el ADN

 https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20230115/8678928/buscan-redes-sociales-familiares-fusilados-paredon-paterna-cotejar-adn.html

El Ayuntamiento de València presta sus plataformas para encontrar a descendientes de víctimas del franquismo para que puedan recuperar y hacerse cargo de sus restos

Las personas con las que se contacta muchas veces ni sabían la historia de sus abuelos o tíos; el silencio y la represión hizo que muchas atrocidades se 'olvidaran'




Una de las fosas del cementerio de Paterna, 

 Jorge Gil / EP
El día de Reyes el Ayuntamiento de València colgó en Twitter el siguiente anuncio: “Buscamos familiares de personas fusiladas en Paterna”. A continuación, aparecían tres nombres de tres hombres -uno de València, otro de Fuenterrobles y un tercero de Sevilla- y se pedía a los posibles familiares o descendientes que se pusieran en contacto con un número de teléfono.

Enrique, Ángel y Fausto fueron tres de las 2.238 personas que perdieron su vida en el muro de Paterna, el paredón que se convirtió en el segundo lugar del territorio nacional con más ejecuciones, tras el cementerio del Este de Madrid, después de la Guerra Civil; llegó a haber hasta 50 fusilamientos en un solo día.

Enrique, Ángel y Fausto fueron enterrados juntos en la fosa 139 de cementerio de esta localidad pegada a la ciudad de València. O al menos así consta en la documentación que se ha logrado rescatar del cementerio. Precisamente para cotejar estas informaciones es para lo que se busca a familiares o descendientes, cuya prueba de ADN determinaría, tras compararla con los cuerpos hallados, la veracidad de los archivos. 

Lee también

El paredón de Paterna donde fusilaron a 2.238 personas se declarará Lugar de la Memoria

HÈCTOR SANJUÁN

El conocido como Paredón de España de Paterna.

El caso de Fausto Viana está ya confirmado. De hecho, el presidente de la Asociación Familiares Víctimas del Franquismo de la Fosa Común 139, Sergio Martínez Viana, es su nieto. Explica que asumió esta tarea para cerrar un capítulo de la vida de su madre, de 86 años. “Cuando fusilan a tu padre con cuatro o cinco años…”, comenta recordando cómo ese brutal episodio ha marcado la vida de su madre desde que era una niña.

Localizar los restos de su abuelo ha sido un gran alivio para la hija de este hombre que fue asesinado en el 1942, tres años después de acabar la Guerra Civil. Ellos lo estaban buscando y encontrarlo ha ayudado, en cierta manera, a cerrar una herida.

Testimonios

Muchos de los descendientes localizados no conocían dónde estaban sus antepasados; el silencio hizo que se olvidaran muchas historias 

Este no es siempre el caso, explica Sergio en una conversación con La Vanguardia. Cuenta que localizaron a un familiar de otro de los hombres que fueron enterrados junto a su abuelo y la reacción fue de sorpresa. Sin querer entrar en detalles de cada persona, explica que, por su experiencia, “la historia es muchas veces la misma: hubo silencio en las familias de las víctimas y en muchos casos el tema se olvidó”. Por ello, no le sorprende cuando logran contactar con un descendiente que ni siquiera conoce cuál fue el paradero de su familiar asesinado. Más aún con el paso de los años y la muerte de los familiares más directos y conocedores de lo que realmente pasó.

Este contacto es importante, primero, para confirmar que efectivamente se trata de la persona que se piensa, pero también para ofrecerle al familiar si quiere hacerse cargo de los restos. Indirectamente, esta búsqueda sirve para reconstruir historias de vida y tomar consciencia de un pasado que se quiso silenciar.

Los fusilamientos en Paterna

"La saca de condenados del día, enviados desde los diferentes centros penitenciarios, eran previamente puestos en capilla para que si lo deseaban se pudiesen confesar. Poco después se les maniataba y se les subía a camiones para ser trasladados hasta Paterna. Según distintos testimonios, los presos llegaban en camión hasta la misma galería de tiro, y dependiendo de la cantidad de sentenciados a muerte, podían realizarse diferentes tandas de fusilamiento. La población de Paterna que vivía en las zonas aledañas oía los disparos de cada una de las ejecuciones".

Este relato, del que ya se hizo eco este diario, aparece descrito en el anexo que justifica el inicio del proceso para la declaración del entorno del muro de Paterna donde fueron fusiladas 2.238 personas como Lugar de la Memoria y su inscripción en el catálogo de lugares e itinerarios de la memoria democrática de la Comunitat Valenciana.

Las diferentes personas que trabajan en las fosas comunes de Paterna intentan encontrar a los familiares de las víctimas. Lo hacen a través de las redes de contactos que existen de las diferentes asociaciones memorialistas con presencia por todo el territorio español. Ha sido precisamente una de ellas las que ha permitido contactar con un descendiente de Ángel Gila Boza, un sevillano, vendedor de bebidas que fue fusilado el 13 de agosto de 1942 en Paterna cuando tenía tan solo 23 años.

Para lograr una mayor difusión y facilitar la búsqueda, explican desde la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de València, han ofrecido a estas asociaciones –previa petición- las redes sociales del consistorio. Fuentes del departamento que dirige Glòria Tello explican que se trata de aprovechar los recursos del consistorio y, al mismo tiempo, dar un apoyo simbólico a esta causa.

Difusión

El Ayuntamiento de València aprovecha el potencial de sus redes para ayudar en la búsqueda de los familiares

Indican que la tarjeta que se difundió el Día de Reyes no es la primera vez que se difunden datos como los nombres, profesiones o lugar de nacimiento de algunas víctimas y que, en ocasiones anteriores, han servido para contactar con familiares de las mismas.

Es el caso de la fosa 21. Su representante, Pilar Taberner, fue la primera en contactar con el consistorio del cap i casal para buscar a familiares. Explica que de los 76 asesinados que iban destinados a la fosa han contactado, después de mucho trabajo y no solo a través de las redes sociales, con muchos familiares.

Castel con las fotos y nos nombres d elos enterrados en la Fosa 21.

Cartel con las fotos y nos nombres de los enterrados en la Fosa 21.

 Pilar Taberner

Taberner, que empezó buscando a un familiar de su abuela, explica que el contacto con los descendientes es “muy emocional” pues se establece una “conexión inmediata”; “rápidamente se comparten vivencias”. Aunque admite que la represión y el silencio ha marcado a muchas familias, recuerda el caso de un familiar que localizaron en Sao Paulo.

Era Progreso Vañó. Él sí que conocía el destino de su padre, Bautista Vañó, un anarquista de Bocairent que fue fusilado. Tras la ejecución, su mujer, con Progreso y sus otros tres hijos, tuvo que exiliarse a Brasil, ya que en el pueblo eran señalados por el régimen. Lo que no sabían y averiguaron recientemente al localizar una nueva documentación es que, en 1935, antes de ser asesinado, su padre ya firmaba con un pseudónimo de claras connotaciones progresistas que acabaría convirtiéndose en el nombre de pila que él y su esposa pondrían a su hijo. Progreso Vañó pudo este pasado verano visitar el lugar donde fue enterrado su padre.

Les Associacions per la Memòria Democràtica feliciten el Govern valencià pel decret que posa en marxa la Comissió de la Veritat

 https://www.diarilaveu.cat/noticia/12431/les-associacions-per-la-memoria-democratica-feliciten-el-govern-valencia-pel-decret-que-po?id_butlleti_enviar=250&utm_source=butlleti_article&utm_medium=butlleti&utm_campaign=2023-01-18

Aquesta mesura impulsa un cens de víctimes i reconeix també la memòria democràtica de les dones

Des de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV) han manifestat públicament la seua «satisfacció i felicitació» pel decret aprovat el passat divendres en el Ple del Consell pel qual es crea una Comissió de la Veritat d’àmbit valencià per a restablir «la veritat històrica, jurídica i institucional sobre els fets ocorreguts en la Guerra i la dictadura franquista». Aquesta, diuen és una reivindicació històrica d’aquesta federació que, «per fi, veurà la llum i permetrà avançar decididament en els principis de veritat, justícia i reparació».

El decret aprova també la creació d’un cens de víctimes, un treball que ja ha sigut desenvolupat per la coordinadora, i que serà presentat en públic el pròxim més de febrer. Es tracta de la primera fase d’una base de dades amb 7.567 víctimes mortals des d'abril de 1938 a novembre de 1956, que ha comptat amb la col·laboració dels historiadors Vicent Gabarda, Francisco Moreno i Juan Luis Porcar, aquest últim del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. El cens de víctimes és un compromís adquirit pel moviment memorialista que representa aquesta federació, en el marc del conveni subscrit amb la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica que dirigeix Rosa Pérez Garijo. El cens inclou també una referència especial als bebès robats i adopcions irregulars durant la postguerra, la dictadura i la transició.

Així mateix, el decret inclou l'elaboració i actualització del mapa de fosses, d'un pla d'exhumació i identificació de totes les víctimes que encara resten a les fosses comunes, la creació d'una xarxa de llocs de la memòria, la creació d'una xarxa d'oficines d'assistència a les víctimes o la creació d'un fons documental de la memòria valenciana, entre altres.

Finalment, la coordinadora es congratula per «l’acte de justícia que representa el reconeixement de la memòria democràtica de les dones i que queda també reflectit en el decret». El text normatiu contempla que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per a reparar els actes de repressió o violència patides per les dones, tant per la seua activitat política com pel fet de ser dones, filles o familiars de represaliats.

«Es tracta d’un gran pas endavant en la implementació de la Llei 14/2017 de memòria democràtica i per a la convivència», indiquen des de la coordinadora, des d’on també asseguren sentir-se «orgulloses i orgullosos d’haver participat en procés de reivindicació permanent que, finalment, ha culminat en un decret que qualifiquem ja de fita històrica».

dimarts, 17 de gener del 2023

Rutes del maquis a Catalunya: la recuperació d’una història oblidada

 Amics i amigues!!

Obrim un blog amb la voluntat d'analitzar pensar, i aportar idees i propostes a través d'articles, reportatges, assajos, entrevistes, etc.
 Volem posar al centre la història recent i la memòria democràtica, i ser útils per a tot el moviment memorial. Esperem que sigui del vostre interès i que ens ajudeu a difondre'l!
 

Rutes del maquis a Catalunya: la recuperació d’una història oblidada

Raül Valls

El projecte de l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya de recuperació de les rutes dels maquis llança una proposta d’oci cultural adreçat a un visitant de proximitat que vol gaudir d’una experiència enriquidora en el medi natural basada en la recuperació de la memòria històrica.


Acabada la Guerra d'Espanya (1936-39), i amb la derrota de la República davant Francisco Franco i els seus generals colpistes, centenars de milers de republicans van fugir a FrançaEs calcula que en quinze dies van travessar la frontera unes 480 mil persones. Les que van romandre finalment en aquell país, al voltant de cent cinquanta mil espanyols, es van veure sorpresos per l'inici de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació per part de les tropes hitlerianes el 1940. Milers d'elles, coherentment amb les seves conviccions antifeixistes, es van incorporar a les xarxes de la resistència francesa, convertint-se, sobretot al sud de país, en un factor fonamental de la lluita d'alliberament. Els Pirineus van esdevenir una frontera estratègica per la resistència contra l'ocupació alemanya. Durant aquells anys es van utilitzar els passos de les muntanyes per ajudar a civils que fugien del terror nazi, sobretot persones jueves, i per salvar aviadors britànics abatuts sobre França. També es van organitzar grups de guerrillers (anomenats maquis a França, i posteriorment també a Espanya) que s'ocultaven en els boscos de les zones muntanyoses i que atacaven a l'ocupant alemany amb accions de sabotatge, organitzant emboscades i recuperant armament.

A partir de 1944 amb la retirada de la Werhmacht alemanya i l'alliberament del sud de França, la població espanyola que havia lluitat al maquis contra el nazisme intensifica les seves accions guerrilleres, penetrant dins d'Espanya amb la intenció de fer caure Franco, que fins aquell moment havia estat un ferm aliat de Hitler i Mussolini. Aquestes infiltracions sobretot de grups comunistes i anarquistes, van necessitar de passos i rutes segures per on havien de circular militants, armes, propaganda i tot allò que calia per alimentar la resistència interna contra el franquisme.

Entre 1944 i principis dels anys 50 aquests camins van esdevenir indrets d’esperança per milers de persones exiliades en la seva lluita contra la dictadura. Però la consolidació internacional del règim franquista i el terror i la repressió interna van fer cada cop més inútil i contraproduent la lluita guerrillera i progressivament les organitzacions que li donaven suport i l'organitzaven, PCE-PSUC (comunistes) i CNT (anarquistes), van plantejar canvis d'estratègia política i el maquis va entrar en una ràpida decadència i desaparició. A més aquests van ser presentats pel règim com a simples delinqüents comuns i amb l’objectiu de despolititzar-los i marginar-los els anomenava “bandolers”. Així van quedar reduïts a grups petits de resistents i personatges que van esdevenir llegendaris, però sense cap incidència política real.

Aquests camins, així com el record de la lluita guerrillera han quedat durant molts anys soterrats pel discurs del bàndol guanyador i el silenci imposat a la població perdedora. L'oblit va resta la norma, obligat primer per una dictadura que va durar fins al 1977 i després per una jove i precària democràcia que va optar per l'amnèsia voluntària.

Malgrat això va anar creixent autònomament un associacionisme memorial  que actualment té al nostre país un llarg recorregut i unes entitats amb un fort bagatge militant, com l’ Associació Catalana d'expressos polítics del franquismel'Amical de les Brigades Internacionalsl'Amical Mauthausen o la mateixa Amical dels Antics Guerrillers de Catalunya. Per altra banda la constitució del Memorial Democràtic de Catalunya el 2007 ha servit per dinamitzar i visibilitzar tot aquest treball i ha estat els darrers cinc anys quan més han proliferat al voltant dels llocs de memòria projectes que combinen la difusió d'un passat recent, traumàtic i silenciat, amb activitats lúdiques i turístiques de diferents formats.

Tornar a caminar per les rutes dels maquis.

Darrerament, i a l'escalf de l'impuls del moviment per la recuperació de memòria històrica, l'Amical d'Antics Guerrillers de Catalunya està duent a terme una intensa recerca per localitzar i senyalitzar aquestes rutes. Aquesta entitat reneix el 2019 a partir d'un grup de treball de diversos activistes al voltant de la recuperació de la memòria de Francesc Serrat Pujolar, "Cisquet", un jove d'Olot resistent a França durant la Segona Guerra Mundial i que va participar en el maquis a Catalunya entre 1944 i 1945, fins que va ser detingut, jutjat i afusellat el febrer de 1946.

Per altra banda es volia també mantenir viva a la històrica Amical dels Antics Guerrillers de Catalunya, un cop desaparegut el seu darrer president, Lluís Martí Bielsa (1921-2019), i perpetuar el treball d'aquells vells guerrillers amb una entitat que seguís impulsant projectes de memòria i investigació al voltant de la resistència contra el franquisme.

La nova Amical en aquests dos anys ha dut terme un intens treball, com la publicació de tres edicions del llibre dedicat a Francesc Serrat Pujolar, un documental sobre la seva vida, "Cisquet i el seu germà", dirigit per l’olotí Marc Planagumà, una exposició titulada "Cisquet i el seu temps", una intensa activitat de comunicació a partir de la creació d'una web i d'una presència continua a les xarxes socials, així com actes de record, commemoracions, xerrades, jornades d'estudi, caminades reivindicatives, i col·locacions de plaques memorials relacionades amb la lluita guerrillera a Catalunya.

El treball de recuperació dels camins dels maquis a les comarques del Ripollès i la Garrotxa s'ha basat sobretot en els testimonis escrits pels mateixos guies, en aquest cas vinculats al PCE-PSUC, que van operar en aquestes zones fronteres, també als informes escrits pels mateixos guerrillers i als atestats de les forces de seguretat (Guardia Civil) que els perseguien i combatien. A les esmentades comarques gironines s'han recuperat i estan en fase de senyalització dos itineraris que travessen per les agrestes i laberíntiques zones de muntanya que unien la frontera amb el centre de Catalunya per des d'allà accedir a Barcelona i també connectar amb l'interior de la península Ibèrica. Sobretot amb les regions on operava la potent i organitzada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA). Aquesta tasca de recuperació de la memòria està comptant amb el suport de la Diputació de Girona, de la Generalitat de Catalunya (Memorial Democràtic de Catalunya) i dels ajuntaments implicats, i també d’altres entitats culturals i memorialistes locals i nacionals.

Tot això es duu a terme en el context d'un moviment més ampli a tota Espanya on han anat apareixent iniciatives de recuperació de la memòria històrica vinculades a activitats lúdiques amb una clara vocació cívica i cultural que volen arribar cada cop a més població, fins i tot a aquella que generalment no participar en actes de tipus polític o acadèmic relacionats amb aquell període històric. A Catalunya, per exemple, han sorgit iniciatives institucionals al voltant dels camins de la retirada republicana de 1939, vinculats sobretot al treball que duu a terme el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, que depèn del Memorial Democràtic de Catalunya. Altres relacionats amb la Batalla de l'Ebre, promovent jornades que combinen la clàssica fira popular, aglutinant activitats diverses, com presentacions de llibres, projeccions documentals i sobretot com a element central, recreacions ficcionades de la batalla, com han fet a les poblacions de Flix o a Fayón, propostes que tenen una voluntat molt clara d'oferir una experiència lúdica i cultural amb un to marcadament turístic i que es volen convertir en cites permanents que atreguin visitants i dinamitzin el territori. Projectes com “Terra enllà” que vincula turisme, producció vinícola i la memòria de la Batalla de l’Ebre.  Paral·lelament al Bages i al Berguedà el projecte GR179 recupera i senyalitza una ruta del maquis especialment utilitzada durant aquell mateix període per la guerrilla llibertaria vinculada a la CNT.

Fora de Catalunya també s’han produït múltiples iniciatives en aquest sentit. Així, per exemple, una altra proposta memorial de gran interès i seguiment és el projecte al voltant de la "Desbandada" de la carretera de Màlaga a Almeria el 1937. “La Desbandá" és una entitat que es presenta al mateix temps, i de forma molt oportuna, com a "associació sociocultural i club senderista" i ha impulsat una marxa popular amb la voluntat explicita d'unir memòria i senderisme esportiu. 

 

Un turisme de proximitat amb voluntat cívica i pedagògica

Tot i que l'objectiu principal d'aquest treball de l'Amical d'Antics Guerrillers és la recuperació de la memòria d'una lluita injustament oblidada i estigmatitzada pel règim franquista, també obre la porta a la possibilitat de canalitzar un lleure excursionista i motivat inicialment pel gaudi del paisatge i la natura, donant-li un contingut cívic, històric i ètic-polític.

Vincular espais naturals, oci i recuperació de la memòria històrica és una combinació que permet un turisme de proximitat més enriquidor i de qualitat, mostrant-nos a partir de les històries de vida dels maquis un paisatge que és molt més que una postal encisadora o natural: l'escenari real i vivencial d'un drama històric molt recent. El relat de la resistència contra el franquisme pot sortir així dels llibres de història i del debat purament acadèmic per esdevenir quelcom viscut i tangible amb la possibilitat de poder caminar per les mateixes rutes per les quals transitaven els maquis. S’obre la possibilitar d’escoltar les històries que van succeir en aquells indrets i també utilitzar petites teatralitzacions de caràcter pedagògic on es dona vida a aquells herois anònims.  Fer també visibles els seus objectius polítics, les seves esperances, donant a conèixer als personatges més rellevants, com els guies de passos, i també les penalitats d'una vida de permanent clandestinitat i persecució. El projecte vol també recolzar-se amb fulletons informatius, xerrades, una exposició, vídeos promocionals i una oferta de sortides pedagògiques que també pugui ser útil per l'àmbit escolar i associatiu.

L'Amical Antics Guerrillers de Catalunya, està iniciant un seguit d'accions mediàtiques i projectes per donar a conèixer la proposta d'oci cultural que representen aquestes rutes.  S’estan cercant complicitats amb institucions públiques estatals, sobretot els ajuntaments, a través de les seves oficines de turisme. També és important implicar als establiments de turisme rural del territori, que poden veure ampliada i enriquida la seva oferta d'activitats cap a un visitant majoritàriament de proximitat (àrea metropolitana de Barcelona) i que cada cop ha mostrat més interès pel coneixement històric i en la recuperació d'un passat oblidat i traumàtic. Paral·lelament es busca el suport i la participació d'entitats culturals i científiques vinculades al territori, així com amb grups excursionistes i esportius.

Actualment, s'han marcat i senyalitzat dues rutes dels maquis: entre Prats de Molló a França i Manlleu (Osona) i un altre en La Menera, també a França i Cantonigròs (Osona).

Per altra banda, aquestes propostes poden ajudar també a diversificar l'oferta senderista, posant el focus i donant a conèixer camins poc utilitzats i evitant així la hiper-freqüentació d'altres espais on la facilitat d'accés motoritzat, la singularitat del paisatge i una excessiva exposició mediàtica estan massificant de forma insostenible. Una massificació, que un altre de coses, implica un greu impacte ambiental en espais generalment fràgils i al mateix temps genera conflictes amb les activitats ramaderes i agrícoles pròpies d'aquests indrets rurals.

Aquest maridatge entre turisme i memòria no està absent de problemes, contradiccions i riscos. Si, per una banda, les activitats lúdiques en els espais de memòria serveixen clarament com a efecte multiplicador de la difusió històrica entre la població, també poden caure en la trivialització i l'espectacularització. En aquest sentit són interessants les reflexions d'Ernest Cañada al voltant de les potencialitats i riscos del turisme de memòria. Sense estigmatitzar per principi qualsevol activitat que tingui com a objectiu el benefici econòmic i la dinamització turística d'un territori, cal que tinguem en compte quines són les línies vermelles que cal respectar i, per tant, que les motivacions memorials, cíviques i pedagògiques han de prevaldre sempre si no volem que aquestes propostes d'oci cultural esdevinguin carcasses èticament buides al servei exclusiu de l'espectacle i el lucre mercantil.

La recuperació de les rutes del maquis poden esdevenir una potent proposta d'oci i memòria que doti al turisme de proximitat d'un contingut ètic i cívic, generador de coneixement de la història recent i de la promoció de valors democràtics i progressius en uns temps on les sinistres ombres de l'extrema tornen en planar sobre la humanitat.