dimecres, 1 de febrer de 2017

SETANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SENSE REI. ÉS POSSIBLE.

http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2017/01/setanta-setena-concentracio-veritat_31.html



dimarts, 31 de gener de 2017

Aquesta concentració ha estat dedicada a les companyes i companys de Memòria Mallorca que van compartir amb nosaltres la nostra 77 concentració. Gràcies a totes i a tots.


La nostra nova pancarta, foto a escala d'una de les fosses de Porreres (Mallorca). Foto de Francina Ginard, Memòria Mallorca.

Tots els noms de les fosses de Porreres i ofrena floral a totes les persones antifeixistes assassinades a ses illes. Llista llegida per en Diego, antropòleg i l'Eulàlia, arqueòloga.

 





La companya Montse va llegir aquesta carta amb molta emoció fent plorar als presents.



Carta oberta des d’una fossa tancada.

Des d’aquest forat fosc on ja no tinc constància del meu propi cos, els meus ossos es barregen amb els dels meus companys i m’esforço per agafar-me a la persona que vaig ser. Ningú aquí sap on comença i on acaba el seu esquelet i dins d’aquesta germanor de terra i pedres, que és el nostre orgull i la nostra pena, plorem pols i oblit. És aquí mateix on la nostra sang vessada es va solidificar amb les nostres idees antifeixistes, que continuen tan fortes com el tronc de l’arbre que sabem creix formós sobre els nostres cranis foradats, alimentat des del seu bressol, aquell dia plujós, per la nostra carn coratjosa. Aquest arbre és el nostre contacte amb la vida, les seves arrels s’entrellacen amb les nostres restes i ens parlen de fulles, flors i fruits i així sabem que fora d’aquesta cavitat humida el món conserva encara coses que podríem reconèixer. Entenem que la vida continua, sense nosaltres, els que vam perdre, però que no ens vam agenollar per a què els que seguien les nostres passes es mantinguessin dempeus sense acotar el cap.

En aquesta soledat infinita en la qual ens fem una companyia muda, les preguntes ens assalten, en silenci, perquè sabem que estem morts i perquè som conscients que el alè que ens van robar una nit sense estels mai tornarà. Una resposta si en tenim, la certesa de què no veurem ni mares, ni pares, ni filles, ni fills, ni germanes, ni germans, ni companyes, ni companys, mai més. Ens preguntem amb molt neguit si aquells que ens van sobreviure ens van tenir en el seu record i en el seu cor. Tenim por de saber el perquè encara estem aquí, és que potser encara mana i ordena el terror feixista? El nostre consol en la gelada foscor només és la seva memòria i saber que potser encara ens busquen amb la determinació de trobar-nos.

Jo no crec en cap déu, només necessito tenir fe en què un dia algú obri aquesta fossa, que la llum del sol em torni a tocar, que el vent m’acaroni i que em tornin a casa a descansar, a la meva petita terra, amb aquells que vaig estimar i em van estimar.

Dins dels nostres silencis que tanquen gelosament les històries compartides en una cel·la, les repensem una per una perquè no desapareguin, per a recordar qui som i perquè vam lluitar, i en aquest silenci enyorem tant i tantes coses… No puc cridar, no puc gratar aquest pesat sostre, però jo, que no sé resar, prego per a què unes mans vives i fermes retirin aquest pes que m’ofega. Si us plau, algú ho ha de fer abans que els nostres ossos perdin la memòria i ningú pugui dir que jo un dia vaig ser un treballador de sobrenom filòsof, coses del meu poble, que amb un fusell i molts somnis va partir al front a defensar la llibertat. Un fuster que feia taüts per qui emprenia el viatge sense retorn, molts, abans d’hora per culpa de la injustícia. Un home que tenia una família i uns amics. Jo, quina ironia, no vaig tenir l’abric de la fusta, i per dormir aquesta son induïda pels assassins, com únic matalàs la freda terra d’aquesta fossa que no en sé ubicar. Fa tant de temps que resto aquí, que ja no tinc forces ni per a recordar-me des de quan us espero.


Joan.


Padre nuestro que estás en las cunetas



Les paraules de la companya Tonina secretària de Memòria Mallorca:

"La Memòria Històrica seria sols d'un grup acadèmic tancat sense el moviment social que reclama DRETS, però també investiga, denúncia, toca portes, surt al carrer, reclama, es solidaritza amb tots els moviments socials oprimits, estudia, es forma, s'enfronta, molesta, incomoda, cerca, arxiva, exhuma, escriu i també publica. Les víctimes que volen deixar de ser-ho són actives, no són figures estètiques i/o estàtiques per "portar" als homenatges, són les que es moven i les que moven consciències i les que han fet possible el "moviment social memorialista".I ara passaré a llegir un article d'un familiar d'una víctima de Porreres, un escrit de l'escriptor Gabriel Janer Manila, publicat al Diario de Mallorca el 13 de novembre de 2016.






Moltes gràcies als companys cantautors Sergio Dantí i Dani Caracola que ens van fer plorar i riure amb les seves veus compromeses.



Més enllà de les víctimes i els seus drets universals a la veritat, la justícia i la reparació, a totes i tots els que conformem la nostra Mesa de Catalunya ens uneix un pensament: cap corona. 


El nostre company Enric.


Per a nosaltres la lluita per les nostres víctimes, per totes les víctimes del franquisme i la transició, és una qüestió de present i sense cap dubte de futur, l’hem dit milers de vegades. Es tracta del desenvolupament del món embrionari que van somiar els nostres familiars, amigues i amics, nosaltres mateixes, la llavor de la justícia social donant fruits des de totes les seves branques. D'això parla la nostra tasca, vuit anys de presència continuada als carrers exigint drets humans i democràcia. Aquesta presència no s’entén sense la defensa de les idees dels rostres de les fotografies en blanc i negre i color, dels ossos sense desenterrar, de les mans que subjecten les pancartes. I si existeix un comú denominador en aquestes idees és que no té cabuda cap rei, cap dinastia i menys aquella que va reinstaurar el dictador genocida. Uns borbons retornadors, repetidors, aferrant-se a un seient reial, insultant la memòria d'aquelles que van plantar cara al feixisme. La marca Borbó assisteix complaent a la desintegració d’un feble estat de dret on fer un acudit d’alts vols democràtics pot portar-te a la presó, mentre que els que insulten les nostres memòries i ens retallen drets des de les institucions, que sostenim amb les nostres butxaques, ens poden  insultar i menysprear mirant-nos als ulls sense cap vergonya, sense cap cost. Vexar-nos és gratuït. No pots parlar, no pots manifestar, no pots votar, no pots decidir, censura, i encara més trist, autocensura resultant de lleis mordasses. 

I com cada any arriba el desembre i un senyor amb una corona, des del seu palau d’hivern, ens tracta com a idiotes en el seu discurs, des d’un balcó invisible que totes recordem, amb superba evangelitzadora. Les seves paraules amables i de reconeixement per aquelles víctimes nostàlgiques del règim és tornen agres quan es dirigeix a nosaltres. Aquest any s’ha superat amb  un missatge enverinat des de la seva poltrona: “tiempos para profundizar en una España de brazos abiertos y manos tendidas, donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas”, que nosaltres rebem com: temps d’una espanya profunda de cadenes i cops on s’agita el rancor feixista amb impunitat garantida i no es tanquen unes ferides sempre obertes que trenquen ànimes i cors. Unes paraules de misèria d’aquell que quan va a París té el cinisme d’inaugurar jardins en honor dels antifeixistes de La 9, com a un rei democràtic, si es permet l’oxímoron. Un borbó que volia passar per un rei republicà, com es va autobatejar el seu pare a Toulouse, que ens va dedicar aquest missatge des de les entranyes de l’absolutisme solejat dels seus avantpassats sanguinis i/o polítics, assegut sobre el calci d’una terra que encara sagna. La república francesa va fer de la pèrdua de cap de la casta borbònica la seva festa nacional mentre la nostra monarquia continua emparant la dictadura assassina que la va reinstaurar.

Després d’això Felipe se’n va de tour a països dictatorials on la veritat, la justícia i la reparació no arriben ni a convertir-se en paper per ser mullat, on la violació dels drets humans són religió institucional, a veure els seus amics reis de l’orient com un missatger de mort per vendre armes. Altres, passen per les audiències per a explicar per què cremen, trenquen o posen cap avall la seva imatge reial.

Aquest any les xarxes socials s’han omplert de cartes als Mags demanant la marxa definitiva dels borbons, cartes simpàtiques i democràtiques que esperem no acabin allà on mor la democràcia, a la filla del TOP. Nosaltres no escriurem cap carta als savis perquè com anem amb retard tenim pressa i no volem esperar altre desembre per a sentir a una monarquia i a un rei que no hem votat. No volem escoltar un monarca que ens passa la mà per la cara des del seu món irreal de privilegis on ningú mor pel preu del rebut de la llum o per les massificacions dels serveis d’urgència. No li enviarem cap mail, ni cap twitter amb còpia a la fiscalia. Quan el besavi d’en Felipe va marxar a llepar els peus dels feixistes italians obrint-se el període democràtic més brillant sota el signe republicà. Quan aquesta etapa amb efígie de dona va ser assassinada més tard pel masclisme del feixisme marca Espanya, el de la creu i el fusell, el d’hòsties i clausura. En aquells temps la urgència es comunicava a través de telegrames. Quan el gener del 39 tots els punys van ser captius i els tancs entraven a Barcelona per la Diagonal saludats per la Catalunya franquista, genoll a terra i mà estesa a l’aire. Quan les carreteres cap als Pirineus s’omplien de maletes abandonades, llàgrimes i realitats trencades sota el mateix fred i la mateixa neu que els nous refugiats d’una Europa excloent, poruga i xenòfoba deixa morir. En aquells temps d’emergència democràtica els antifeixistes ens van enviar un telegrama que no s’ha perdut en el temps, nosaltres el reenviem des d’aquí per a recordar a Felipe que, com aquelles persones valentes i dignes, no volem cap rei.


La corrupció reial. L'humor, una eina bàsica per lluitar contra les injustícies de tots tipus a les societats amb democràcies saludables. Contra tota censura. Sense rei. És possible.





El company Marc explica molt bé perquè és tan important continuar concentrant-se per la veritat, la justícia i la reparació.

 "Cada concentració a les que he vingut és diferent i en aquell racó de plaça sempre passen coses ...una parella que viuen al poblet de Farrera (Pallars Sobirà), van venir a la paradeta demanant informació per localitzar el seu parent desaparegut  ...els hi vaig donar l'adreça del Cens del Govern i el del Cost Humà de la Guerra Civil  ...tot va ser consultar, aquesta darrera des del telèfon, llavors mateix, que va aparèixer la fitxa de qui buscaven amb tot un seguit de noves dades que desconeixien (mai m'havien abraçat amb tants plors de sentiment com ahir).





Com sempre vam recollir signatures de suport a la querella argentina. Volem donar les gràcies a la companya Delphine per la seva fantàstica tasca informativa a les nostres concentracions.



Àlbum fotos d'aquesta concentració