Diumenge 29 d’agost de 1937. Són les set de la vesprada i el capità Steno Pacini, de l’Aviazione Legionaria de la Itàlia feixista de Mussolini, prepara tres avions per tal d’acomplir les ordres d’atacar la ciutat de València. Aquest atac estava planificat per al dia 26, però les males condicions atmosfèriques ho van impedir; hui, en canvi, les condicions són òptimes.
L’esquadra parteix de l’aeròdrom de Son Sant Joan, allunyat uns 8 kilòmetres de la ciutat de Palma, amb una càrrega de 4.760 kg de bombes explosives; però no és fins les vuit i mitja de la vesprada quan es comença a divisar la ciutat en la llunyania.
A València ràpidament es detecta l’aproximació de l’aviació amb els fonolocalitzadors de la costa i la ciutat dóna l’ordre d’activar les defenses antiaèries, al mateix temps que ordena apagar totes les llums de la ciutat i els seus voltants per tal d’evitar que aquestes guiaren els atacants en l’obscuritat. Els cinc reflectors del port prompte detecten l’esquadra i les bateries antiaèries es posen en funcionament per tal d’evitar l’aproximació a la població.
El pilot de l’avió italià queda enlluernat pels reflectors i el foc de les bateries es centra en ell, el que l’obliga a prendre la decisió de desviar-se del seu objectiu per tal de salvar la vida i l’aparell. En la seua fugida, es desprèn de part de la càrrega sobre el barri de Russafa, causant alguns ferits, sobretot del carrer Carrera en Corts. Però no totes les bombes han sigut soltades. Encarant la ruta que coneix de memòria (ja que l’utilitza cada vegada que ataca la ciutat) s’aproxima a l’Albufera passant per damunt de Catarroja, una xicoteta població de rereguarda desprotegida. El pilot, pren la decisió de descarregar la resta de la càrrega sobre ella amb un doble objectiu: estalviar benzina alleugerant la càrrega i, al mateix temps, causar terror entre la població civil per tal de minvar la seua moral, tal i com ordenaven els comandaments italians i els nacionals franquistes.
El soroll dels motors de l’avió sorprèn als germans de curta edat Gaspar i Paquita dormint a l’habitació, mentre que la seua iaia Petronila, es donava pressa en agafar un matalàs per tal de protegir-los de l’atac. En la casa del costat, Juan es troba prenent la fresca al seu corral; mentre que, a l’altre costat del carrer, Vicenta s’acomiada del seu xic a la porta de casa… Són les vuit i trenta-cinc.
D’aquest succés, que sembla l’inici d’una novel·la bèl·lica, han passat vuitanta anys. Vuit dècades en què aquestes cinc víctimes mortals i la dotzena de ferits que va deixar al seu pas el bombardeig, havien quedat oblidades dels estudis i de la història.
És per això que en aquesta data tan assenyalada, volem fer un homenatge a aquestes persones, víctimes col·laterals d’una guerra que ells no van iniciar i de la que poc, o gens, havien de dir; que va afectar Catarroja tal i com va afectar moltes més poblacions on la gent només intentava fer vida normal enmig d’una barbàrie que deixaria al seu pas vides truncades i destrucció.
Ara, gràcies als estudis que hem realitzat, podem recordar la memòria d’aquestes persones, per tal que un fet com aquest bombardeig no planificat de la nostra ciutat, no quede mai en l’oblit.
Daniel Leal Vilches | Licenciado en Historia | dlealvilches@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada