https://www.diarilaveu.cat/opinio/maquis-a-la-tinenca-de-benifassa-542222/
«Emociona imaginar aquells homes durs, tan durs com mai serem nosaltres, resistint a les muntanyes, complicant-los la vida a les forces repressives i d’ocupació.»
El cap de setmana vaig assistir a les Quartes Jornades dels Maquis celebrades a la Pobla de Benifassà. Enguany es dedicaven especialment a l’aplicació de la Llei de Fugues en la lluita contra els guerrillers i es plantejaven com un homenatge a Vicent Pla Vilalta i Bautista Lluch Pruñonosa, assassinats per la Guàrdia Civil el 12 d’octubre de 1949 amb la cobertura d’aquesta llei i d’un informe fals, pràctica habitual per a execucions extrajudicials des del segle XIX. Recordem que ja es troba representada entre les pràctiques caciquils per Benito Pérez Galdós en Doña Perfecta (1876). En eixe sentit, la repressió franquista enllaçava harmònicament amb les pràctiques repressives anteriors, les quals eren tota una tradició en la Guàrdia Civil, avantguarda en la defensa dels interessos dels senyorets i dels cacics en el món rural. Es pot recordar també l’implacable Romance de la Guardia Civil española de Federico García Lorca («Tienen, por eso no lloran / de plomo las calaveras») que no deixa massa lloc a dubtes sobre la seua funció i el tarannà de les seues accions. Els qui l’assassinaren, de fet, el tenien molt present.
No havia assistit a les trobades anteriors, però tractaré de fer-ho a les properes, perquè paga la pena, i no només perquè la Tinença de Benifassà és un racó preciós del nostre País, sinó perquè han sigut una experiència tan interessant com emocionant. D’una banda, per les ponències documentades i rellevants. Destaque la d’Arnau Fernández Pasalodos i la de Raül González Devís, ben arrelada al territori, com ho estan les seues investigacions, però va ser dia i mig ple d’activitats: presentacions de llibres, un concert (en el qual el grup Aiguaclara, amb components ben coneguts a l’escena valenciana va estrenar una cançó dedicada a Florencio Pla Messeguer, la Pastora), una ruta per llocs de memòria (amb la intervenció destacada d’un veí i una veïna del poble que ens oferiren els seus records amb l’inconfusible ressò de la veritat) i la projecció del documental 508 dies (Marc Planagumà, 2024), que aprofite per a recomanar. Però, d’altra banda, perquè em semblà un esdeveniment modèlic, perquè naix de la voluntat i la constància de l’Associació de Veïns i Propietaris de la Pobla de Benifassà. Si és ben sabut que només el poble salva el poble, només el poble pot sostindre la memòria de les lluites i del patiment del poble. Al nostre País Valencià és el pols de la societat civil el que ens fa sostindre l’esperança enmig de les llargues nits. A més, cal destacar la col·laboració de l’Ajuntament de la Pobla, més enllà del seu color polític, la qual cosa encara ens pot fer creure que hi ha una altra manera possible de fer política i que es troba en les institucions properes, en els Ajuntaments de pobles xicotets amb consciència de la seua pròpia història i de la seua identitat.
Però a més, gràcies als treballs dels historiadors i també durant el passeig del darrer dia quasi podia veure els guerrillers entrant un dia molt llunyà pels dos costats del poble. Si, com va quedar clar al llarg de les diferents intervencions, la lluita guerrillera va ser una prolongació de la Guerra Civil, si sabem que formava part del propòsit de forçar que l’exèrcit vencedor de la Segona Guerra Mundial alliberara Espanya després d’haver alliberat França, emociona imaginar aquells homes durs, tan durs com mai serem nosaltres, resistint a les muntanyes, complicant-los la vida a les forces repressives i d’ocupació, sostenint amb el seu fusell l’esperança, la dignitat, la lluita per un futur diferent per a tots i per a totes, també per a nosaltres que vindríem després de la derrota, combatent per trencar el destí implacable dels pobles maleïts que formen part de l’estat espanyol. Hui que sabem que aquell intent estava condemnat al fracàs, que només es trobarien amb la indiferència dels qui donaven per acabada la Segona Guerra Mundial i veien en Franco un aliat i amb la violència extrema de la Guàrdia Civil, hui que sabem que després de la dictadura militar tornaria la vella monarquia, la seua grandesa esdevé tràgica.
En qualsevol cas, en aquests moments en els quals se’ns fa difícil escapar de la melancolia d’esquerres, crec que tenim el dret de pensar-los, a ells i als masovers i masoveres que els van ajudar arriscant les seues vides, com a herois, com als últims defensors de la pàtria perduda abans del nostre naixement. Ens ho mereixem nosaltres, perquè tenim dret a la genealogia i a l’esperança i, sobretot, s’ho mereixen ells. El nostre agraïment i la nostra admiració són un tribut de justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada