La dictadura del general Francisco Franco no sols va afusellar i va amuntegar en presons milers de presos polítics. Una llei va permetre a la repressió franquista espoliar els béns dels republicans vençuts durant i després de la Guerra Civil. “Fora de la universitat, el problema que estem veient amb el pas del temps és el reduccionisme del fenomen repressiu; es continua entenent com a execucions i presons i això impedeix comprendre-ho en tota la seua complexitat i gravetat”, explica a elDiario.es la investigadora Mélanie Ibáñez, autora de Seguimos siendo culpables. La Ley de Responsabilidades Políticas contra las mujeres en Valencia (1939-1948), editat per Publicacions de la Universitat de València.
L’obra, basada en la tesi doctoral de la historiadora, traça el bastiment de la repressió econòmica del franquisme centrant-se en les dones republicanes de València amb menys recursos. “Hi hagué un acarnissament especial”, assegura Ibáñez, que assenyala en el seu llibre: “Les dones van ser en molts casos les víctimes principals d’accions com els saquejos, pel fet d’estar els homes de la família fugits o detinguts”. La Llei de responsabilitats polítiques es va aprovar el 9 de febrer de 1939 com a “culminació de la judicialització de l’espoli que es produïa des dels primers moments del colp d’estat”.
Així doncs, la llei “va complementar i va completar en el seu vessant econòmic el multifacètic fenomen repressiu, especialment la tasca exercida pels tribunals militars”. Des de l’inici de la Guerra Civil es produeix el pas previ de les confiscacions de béns per a finançar la revolta contra l’ordre democràtic de la II República. Titlada de monstruositat o aberració jurídica, a causa del seu caràcter retroactiu, la llei castigava amb l’espoli de béns els vençuts republicans; en alguns casos les responsabilitats dels consells de guerra es retrotrauen fins a la dècada del 1910. “He vist casos de mestres que es retrotrauen a tota la seua activitat laboral”, afirma Mélanie Ibáñez, que ha estat durant anys rastrejant els expedients catalogats en l’Arxiu del Regne de València.
La investigadora ha seguit la línia dels estudis sobre gènere en matèria de repressió franquista al País Valencià iniciada per les historiadores Ana Aguado, autora del pròleg, o Vicenta Verdugo. “Normalment, quan es parla de responsabilitats polítiques, els estudis han agafat com a col·lectius de referència les autoritats republicanes, generalment homes”, explica Ibáñez, que afirma que amb l’estudi del cas de les dones s’entén millor la complexitat del fenomen repressiu.
La llei marcava uns terminis massa ajustats que van propiciar un col·lapse de les causes tramitades: s’acumulaven molts més assumptes pendents que els que es podien resoldre. El 1942, el règim va reformar la legislació per rebaixar el nombre de responsables polítics i suprimir la jurisdicció especial. “El col·lapse de la justícia fa que s’allarguen els procediments fins a extrems brutals, anys i anys, tot i que es preveuen terminis ridículs”, afirma l’autora.
Estigma i corrupció
El llibre també repassa els efectes en la vida quotidiana del vessant econòmic de la repressió franquista. “En el pla més tangible, les autoritats locals rondaven ta casa per demanar informes, t’assenyalaven, amb la por que et podia generar, i en el pla més intangible, però que no s’ha de menysprear, està la qüestió de l’estigma i la por d’una multa que no pots pagar”, declara Ibáñez.
Els expedients per a localitzar i espoliar béns es van prolongar durant dècades (va ser el cas de l’escriptor Max Aub). Els béns robats eren subhastats posteriorment i, en alguns casos, els familiars se les enginyaven, “aprofitant bretxes de la llei”, per a licitar i així recuperar-los. També, en el context de la corrupció sistèmica del franquisme, hi hagué un aprofitament per part de les noves autoritats en benefici propi. “Posaria la mà en el foc perquè hi havia corrupció, de segur, almenys a petita escala. O, dins de la corrupció, prevaricacions, com avisar del que anava a posar-se en venda”, afirma la investigadora.
Un cas paradigmàtic és el de la farmacèutica de Gandia Ángeles Malonda. Després de l’afusellament del seu marit, la seua farmàcia va ser espoliada i va haver de recomprar-la molts anys després, després d’haver eixit de la presó. Mélanie Ibáñez també ha publicat, juntament amb Antonio Calzado, l’estudi Repressió econòmica i control social. La Llei de responsabilitats polítiques i la seua aplicació a Gandia, Beniopa i Benipeixcar, editat per Afers. “Ajustar el microscopi permet veure coses que quan apliques la lent en un espai més gran és més difícil de percebre”, explica la historiadora.
Així doncs, la trajectòria vital d’Ángeles Malonda, retratada en les seues memòries Aquello sucedió así (PUV, 2015), il·lustra el fenomen de la taca: “L’estigma de la por i de la persecució que no acaba i el sentiment de trobar-se sempre sota vigilància”. A més, l’enfocament de Mélanie Ibáñez serveix també per a “impugnar les xifres” oficials. “Els llistats de represaliats menteixen, hi ha dones el nom de les quals mai va figurar en un expedient”, explica l’autora.
“En absència dels marits, els fills o els pares, van ser elles les que es van ocupar de tot allò relatiu als expedients i sobre elles va recaure la ferocitat de les responsabilitats polítiques. Hui dia caldria un estudi sistemàtic per a calibrar fins a quin punt les dones es van fer càrrec dels expedients oberts”, lamenta la investigadora.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
