Josep Vidal, ejecutado en octubre de 1936, retratado junto a Maria, su esposa.
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'arqueòloga-forense va fer un bot quan va rebre el missatge del laboratori de genètica. Encara que fos una sensació coneguda és impossible convertir en rutina els pessics de la transcendència. Ràpida, va saltar del WhatsApp a la safata de correu, va descarregar l'informe i va confirmar les bones notícies. La felicitat va posseir Almudena García-Rubio mentre llegia l'informe del laboratori de genètica. Una felicitat immensa que la va traslladar a l'octubre del 2022, quan li van confirmar que aquells esquelets trobats a son Coletes, el cementiri de Manacor, eren els d'Aurora Picornell i ses roges del Molinar. Ara, el 2024, l'esforç de trobar les setanta-cinc persones que va afusellar el feixisme al Cementeri Vell d'Eivissa també comença a agafar sentit.
Aquell document que llegia a la pantalla de l'ordinador batejava tres morts. Un punt i a part de sis anys d'anades i vingudes, el període en què havien treballat dues empreses (Sociedad de Ciencias Aranzadi y la Associació de Tècnics d’Investigacions Socials i Culturals) i els laboratoris de tres universitats (la del País Basc, l'Autònoma de Barcelona i la Pompeu Fabra): la ciència determinava que alguns dels ossos que els seus companys i ella havien localitzat entre casquets de bala, i desenterrat, catalogat i enviat a analitzar, tenien nom i cognoms. Mariano Castelló Castelló. Bartomeu Costa Serra. Josep Vidal Ramon. Un pescador, un paleta i un emigrant que durant la seva vida va viatjar a Barcelona, Algèria, Marsella o Sud-àfrica, l'únic dels tres amb una forta militància republicana. Oficialment, deixaven de ser desapareguts vuitanta-set anys després de la seva execució.
“Teníem moltes ganes que a Eivissa hi hagués identificacions. Tenen una importància simbòlica enorme: mai abans no s'havia identificat una víctima republicana de la Guerra Civil; era l'illa que ens faltava i, encara que no perdis mai l'esperança, no ho vèiem gens fàcil. Fa uns mesos, en dos casos, els laboratoris ens van demanar més mostres de familiars per enfortir l'estadística. De tots els cementiris on hem intervingut dins del Pla de Fosses del Govern, el d'Eivissa ha estat el més complex. Era del que menys informació teníem, on més va costar trobar la fossa comuna i on les restes dels afusellats es trobaven, potser, en pitjor estat, una cosa habitual a les fosses de la Guerra Civil de Balears. És una diferència molt gran respecte a les fosses on he treballat en llocs amb climes molt més secs com San Sebastián de los Reyes o Palencia: la calor humida i la sal són molt corrosives per als ossos. Que hagi passat tant de temps des que els van matar tampoc ajuda, és clar, perquè el Cementeri Vell va continuar usant-se fins entrats els anys setanta i la terra estava molt remoguda després de superposar tants soterraments per falta d'espai. Per això, cal treballar amb més finor de l'habitual per no regirar allò que no es deu. A Eivissa sembla impossible trobar una fila d'esquelets, en posició primària, com ens ha passat en altres cementiris”, relata l'arqueòloga-forense.
Teníem moltes ganes que a Eivissa hi hagués identificacions. Tenen una importància simbòlica enorme: mai abans s'havia identificat a una víctima republicana de la Guerra Civil; era l'illa que ens faltava i, encara que mai perds l'esperança, no ho vèiem gens fàcil. És una diferència molt gran respecte a les fosses en les quals he treballat en llocs amb climes molt més secs com San Sebastián de los Reyes o Palencia: la calor humida i la sal són molt corrosives per als ossos
Ull per ull
Sant Rafel de sa Creu, novembre del 1936. Bartomeu Miquel torna a casa després de guanyar-se el jornal en una obra. Als seus seixanta-tres encara era un home robust, amb les mans emblanquinades després de dècades construint i reparant cases. Catalina Torres, de Can Mosson, i ell tenen nou fills, set de naturals i dos adoptats d'una inclusa. Gairebé tots són adults, alguns ja els han fet avis, i a cap membre de la família se'l coneixia adscripció o simpatia a partit o sindicat d'esquerres quan, quatre mesos abans d'aquella tarda, Francisco Franco es va enlairar a les Canàries i va aterrar al Marroc a bord del Dragon Rapide per detonar el cop d'Estat contra la II República espanyola. Però encara que la Guerra Civil no els hagi donat ensurts, Bartomeu Miquel està a punt de convertir-se en un dels últims afusellats de la primera gran onada de la repressió feixista.
El conflicte està sent especialment enrevessat a Eivissa. Després de triomfar la subversió militar el 18 de juliol, tropes i milícies procedents de Barcelona reconquisten l'illa el 8 d'agost al comandament del capità Bayo; efímerament. El 20 de setembre, Arconovaldo Bonaccorsi, el Comte Rossi, gendre de Mussolini, desembarca al port d'Eivissa acompanyat de diverses columnes de falangistes assedegats de venjança. No n'han tingut prou amb el bombardeig a què tres avions italians van sotmetre, una setmana abans, el dia 13, al barri de la Marina (mig centenar de morts), acció clau per rendir la resistència tricolor. Que centenars de republicans –homes i dones que han pres les armes, els funcionaris, els polítics, els militants, els sindicalistes– hagin fugit per mar alimenta les ganes de buscar justícia. És hora de l'ull per ull. Abans de la desbandada, la mateixa nit del 13, tot just unes hores després del bombardeig, l'enemic ha metrallat (noranta-tres morts) els presoners –feixistes, cacics, religiosos, també conservadors de tall més liberal, o, simplement, sospitosos de simpatitzar amb els colpistes– tancats al castell de Dalt Vila. Un assassinat a sang freda a què els eivissencs continuen referint-se com els fets del castell. Els noms de les víctimes estan cisellats en una placa que es va col·locar a la catedral abans fins i tot que acabés la guerra. Ordenats alfabèticament pel nom de pila, l'assassinat que encapçala la llista és Abel Matutes Torres, el soci eivissenc del banquer mallorquí que va finançar el cop d'Estat: Joan March.
Només quinze dies després comença a girar una altra roda macabra molt més silenciosa. La que es cobrarà la vida de Bartomeu Costa Serra, afusellat el 18 de novembre: un camió de falangistes se'l va emportar de Sant Rafel a la capital i el seu rastre es va esborrar per sempre. Unes hores abans mataven a Mariano de s'Hereu, de seixanta-set anys, i pescador, detingut a Eivissa per casualitat: havia vingut de Formentera per conèixer una neta acabada de nàixer i el van agafar quan estava a punt de prendre la barca de tornada. Són dues de les víctimes que van finalitzar un ritual macabre. En grups de quatre o cinc, en parella, o individualment, setanta-tres homes i dues dones són conduïts fins al Cementeri Vell, executats amb arma de foc (a Josep Vidal Ramon, Pep d'en Rei, li va tocar el 22 d'octubre, la seva família va haver de fugir a Mallorca, igual que la de Mariano Castelló, igual que part de la de Bartomeu Serra: l'exili interior) i llançats a una fossa comuna que s'ha d'anar omplint amb el mateix nombre de morts que els republicans van causar al castell i també van llançar a una altra fossa del mateix cementiri. Fosa que s'obrirà durant el 1938, quan Franco, ja com a Generalíssim, ordeni honrar la memòria dels caiguts del seu bàndol, i apareguin les plaques a les catedrals i s'omplin sota elles osseres, com el que, a la d'Eivissa, conserva els restes dels morts del castell. Una exhumació finançada íntegrament pel nou Estat franquista, però que es va fer sense rigor científic ni voluntat de reconciliació: mentre es rescatava la memòria dels uns es condemnava a l'oblit els altres. No sabien els feixistes, però, que els morts rescatats servirien per trobar el parador dels morts oblidats.
Contra l'amnèsia col·lectiva
Abans, “l'esborrat de la Història” va obligar a fer una volta que va estar a punt de desmoralitzar els investigadors, com explica Luis Ruiz. Aragonès i professor d'Història, va arribar a Eivissa a principis dels noranta i, ja aleshores, el va sorprendre la manca d'informació que hi havia respecte a la repressió franquista. No hi havia associacions memorialístiques ni actes d'homenatge ni plaques que recordessin els assassinats. La bibliografia era escassa. Buidant l'hemeroteca de finals dels trenta i principis dels quaranta, no hi ha una sola referència a la premsa local a la repressió feixista. El dolor va quedar reclòs a l'àmbit domèstic. “Ningú va investigar ni va reflectir res, ni tan sols tímidament”, diu Ruiz. Tampoc no va ser fàcil fer-ho després de la Transició. Recordar requeria alguna cosa més que un esforç i un compromís democràtic en un lloc tan petit com l'Eivissa de fa trenta anys, on tothom es coneixia. Per als fills o els nets de les víctimes no era estrany creuar-se amb ancians que fa mig segle van ser els botxins dels seus pares o avis. “A diferència de Mallorca, Menorca o Formentera”, reflexiona l'historiador, “a Eivissa hi va haver molts menys contrapesos republicans”. “Ja abans de la guerra, la CEDA i el seu sindicat agrari dominaven el panorama. El poder dels senyors de Dalt Vila i els grans comerciants de la Marina era omnímode. Aquest control de la població per part dels empresaris més poderosos el seguim veient actualment i no només defineix el comportament electoral de l'illa. Va fer que durant la dictadura moltes famílies decidissin oblidar i, amb el retorn de la democràcia, no va ser fàcil que volguessin recordar el que havia passat”, afegeix.
Per actuar contra aquesta amnèsia es va crear el 2009 el Fòrum per la Memòria d'Eivissa i Formentera, col·lectiu que presideix Ruiz. Ja feia uns quants anys que organitzaven modestos actes de record a les víctimes republicanes i, sobretot, buscant els testimonis més propers –pocs quedaven vius– per reconstruir els afusellaments del Cementeri Vell. Per començar les exhumacions el 2018 van partir del relat de Rafel Tur Costa. Aquest pintor que es va fer prestigi internacional va tenir, a més de l'art abstracte, una altra obsessió: trobar les restes de Miquel Tur Torres i Miquel Tur Roig. El seu avi i el seu pare, del qual es van venjar uns cacics de Santa Eulària per rebutjar un suborn perquè els concedissin a dit les obres d'una carretera. Era el secretari de l'Ajuntament.
“En arribar al cementiri, la foscor de la nit era intensa. Serrano va demanar a Canals que dirigís la llum dels fars del vehicle cap a l'interior del cementiri. La porta estava del tot oberta, així que l'escena va quedar perfectament il·luminada. Canals va poder veure, amb claredat, com el meu pare era conduït per dos ajudants del botxí fins a l'interior del cementiri; va veure com el col·locaven, lligat, a pocs metres de l'entrada, va veure com el meu pare aixecava el cap, sense bena que tapés els ulls, mentre se li eriçava la pell; va veure com Serrano li apuntava i disparava un únic tret, i el meu pare es desplomava sobre un munt de terra humida, al costat de la fossa, ferit de mort”.
Així va descriure Tur Costa l'assassinat del seu pare al llibre de memòries: Un nen eivissenc a la Guerra Civil. El testimoni de Canals, el taxista que traslladava al cotxe negre a víctimes i botxins, les retines que van emmagatzemar els fotogrames de la barbàrie, va confondre els arqueòlegs. Una porta lateral, tapiada anys després i que donava accés a la zona no catòlica del cementiri, semblava el punt perfecte per il·luminar des de l'exterior amb els fars del taxi les execucions perpetrades per falangistes –molts vinguts de Mallorca, d'Eivissa, familiars més d'un cas dels assassinats del castell–; o per personatges com el policia Rafael Serrano de la Part: un assassí doble que va col·laborar en la repressió republicana i, setmanes després, va matar per als feixistes.
Sota la superfície del cementiri laic, però, no va aparèixer cap fragment d'os foradat per l'impacte d'un projectil. Si allà no era, on era la fossa?
En arribar al cementiri, la foscor de la nit era intensa. El policia li va demanar al taxista que dirigís la llum dels fars del vehicle cap a l'interior del cementiri. La porta estava oberta del tot, així que l'escena va quedar perfectament il·luminada. El taxista va poder veure, amb claredat, com el meu pare era conduït per dos ajudants del botxí fins a l'interior del cementiri; va veure com el col·locaven, lligat, a pocs metres de l'entrada, va veure com el meu pare aixecava el cap, sense bena que tapés els seus ulls, mentre se li estarrufava la pell; va veure com el policia li apuntava i disparava un únic tir, i el meu pare es desplomava sobre un munt de terra humida, al costat de la fossa, ferit de mort
Morir sense trobar restes
José Luis Mir fa quinze anys que roda documentals sobre episodis contemporanis de la història eivissenca. Dues de les seves darreres peces donen forma al projecte Pitiüses 1936 – 1939, crònica audiovisual de la guerra a dues illes, Eivissa i Formentera, que van servir els colpistes com a base naval i àrea per fustigar el Mediterrani republicà i, una vegada acabada la guerra, com a camp de concentració. Amb la càmera, Mir va acompanyar els treballs d'exhumació dirigits per Almudena García-Rubio. Quan la investigació es va encallar, les indagacions prèvies del documentalista van resultar clau perquè els pics i les pales aixequessin la terra correcta.
“Mir va estar rebuscant als arxius de la Causa General de Palma i, entre els documents del Jutjat Togat Militar número 3, va trobar un croquis del Cementeri Vell: el va dibuixar un home anomenat Balbino, l'enterramorts que va enterrar tant els assassinats pels republicans com els assassinats pels feixistes. Marca la ubicació de la primera fossa, la dels morts del castell. Era una prova valuosíssima: després que a la primera fase de les exhumacions no trobéssim res en exhumar a la zona no catòlica, saber que aquella fossa estava darrere dels panteons del passadís central del cementiri va portar els arqueòlegs a pensar: no hi serà la fossa republicana darrere dels panteons de l'altra banda del passadís?”, diu Ruiz. Aleshores, Enric Torres, fill d'un represaliat amb qui compartia nom, va assenyalar aquest punt d'aquest cementiri situat en un extrem de la barriada de ses Figueretes. Allà, va dir Torres, la seva mare havia obtingut permís quan la Transició per treure les restes que va trobar sepultades al lloc on recordava que havia acabat el seu marit, afusellat amb tres homes més el 27 d'octubre del 1936. Els arqueòlegs van comprovar que des de la porta principal del cementiri, encara que d'una manera menys directa, també es podia il·luminar aquell rectangle de terra amb els llums d'un automòbil.
El 15 de setembre de 2020 es va començar a excavar la rasa en què, uns dies més tard, van aparèixer els primers casquets i ossos amb fractures perimortals. És a dir, produïdes en el moment de la mort. A falta de la revisió mèdica al laboratori, tot semblava indicar que a la fossa comuna on Tur Costa estava convençut que havien llançat els cadàvers del seu pare i el seu avi per fi entrava la llum. Acompanyat pel seu fill Miquel, havia vist els primers sondejos, realitzats el 2018. Dos anys més tard no va poder recolzar el bastó sobre el fang, extret del subsòl, mentre, en un forat de gairebé tres metres de profunditat, treballaven els arqueòlegs. La salut del pintor era delicada. El 30 de desembre va morir després de contagiar-se de COVID. Va viure noranta-tres anys; vuitanta-quatre, orfe de pare i d'avi.
Rafel Tur Costa va morir després de contagiar-se de COVID. Va viure noranta-tres anys; vuitanta-quatre, orfe de pare i d'avi. Els feixistes els van matar i la difícil localització de la fossa comuna va fer que no pogués recuperar els cadàvers a temps
A la recerca de Bartomeu Miquel
Rafel Serra va néixer el 1968: va començar l'EGB un any abans que morís Francisco Franco i la va acabar l'estiu del Mundial d'Espanya, a pocs mesos de la victòria imperial de Felipe González a les eleccions generals del 1982. “Recordo que en vuitè curs el mestre ens va explicar la Guerra Civil com una història de bons i dolents: havia tornat la democràcia formalment, però seguia havent-hi molts nostàlgics. En una família com la meva, parlar de la mort del meu besavi ha estat un tabú fins fa quatre dies”, explica alDiario.es.
Aquest professor d'Informàtica és un dels descendents de Bartomeu Costa, de can Miquel, que han participat a les proves d'ADN per constatar la coincidència genètica. “Per mi no va ser mai una història estranya: la meva mare, encara que naixés dotze anys després de l'afusellament de Bartomeu, sempre va tenir molt present l'avi que mai no va poder conèixer. Va ser un cas atípic dins de la família. Diversos dels fills de Bartomeu se'n van anar amb Caterina, la meva besàvia, a Mallorca i no van tornar. Tot i que no els van confiscar béns, els que es van quedar a Eivissa no ho van tenir fàcil: el meu avi Pep Miquel, encara que era adult quan van afusellar el seu pare, mai no en va voler parlar. El seu homenatge silenciós, creiem, va ser portar a un míting els seus fills petits, els meus oncles, durant la Transició. Perquè estem convençuts que el pare del Pep, l'avi de la meva mare, el meu besavi, se'l van emportar i el van assassinar pel simple fet de deixar-se veure algun dia en un acte públic d'algun partit o sindicat d'esquerres. Havien d'igualar el nombre de morts que havien deixat els republicans al castell i qualsevol cosa els valia”.
Per a mi no va ser mai una història estranya: la meva mare, encara que naixés dotze anys després de l'afusellament de Bartomeu, sempre va tenir molt present a l'avi que mai va poder conèixer. El meu avi Pep Miquel mai va voler parlar d'ell. El seu homenatge silenciós, creiem, va ser portar a un míting als seus fills petits durant la Transició. Perquè estem convençuts que al pare de Pep se'l van emportar i el van assassinar pel simple fet de deixar-se veure algun dia en un acte públic d'algun partit o sindicat d'esquerres
Per a Pepita Costa i el seu fill Rafel va resultar reveladora la lectura de Els morts. Les víctimes de la Guerra Civil a Eivissa i Formentera 1936 – 1945 i 437/37 La causa general a les Pitiüses, dos llibres signats pel periodista José Miguel Romero, el segon en coautoria amb María José Vidal. En aquelles pàgines sobrevivia el nom de Bartomeu Miquel, van ser l'impuls per rescatar la seva memòria. Van començar pel capellà emèrit de Sant Rafel: Pep Negre, un religiós molt popular pel seu tracte proper i vocació de poeta. També era una enciclopèdia sobre el seu poble natal. Coetani de Tur Costa, en néixer el 1927 havia conegut de nen dels horrors de la guerra. Va atendre la neta i el besnet del represaliat i els va posar en contacte amb un altre home que també passava de llarg els vuitanta. “Simon Llinàs era el germà petit del líder del comitè antifeixista que es va constituir a Sant Rafel després del cop d'Estat. Recordava perfectament a Bartomeu Miquel. Ens va dir que tenia relació d'amistat amb la família: recordava haver-se assegut als genolls per escoltar les històries que explicava el meu besavi. Ens va dir que va ser una persona modesta i afectuosa”. Pel testimoni d'aquest ancià, amb qui van prendre cafè només dos anys abans de morir, els seus descendents van saber que Bartomeu Miquel va ser un home fort i de grans dimensions per a la seva època (havia nascut el 1873). No conserven cap foto seva. D'aquí uns mesos, però, el Govern els lliurarà les restes.
“Hi ha famílies que cerquen i famílies a les quals buscaràs”
Des que els van trucar per corroborar la coincidència d'ADN, Pepita i Rafel han marcat el nombre de diversos parents llunyans per donar-los la notícia -“ells són tan família com nosaltres”, diu el besnet– i algun oncle carnal, que no es va entusiasmar gaire quan va saber l'afany de la seva germana i el nebot per trobar l'ancestre, ara ho viu d'una altra manera i està intentant reconstruir l'arbre genealògic de la saga Miquel. Quan rebin els ossos de Bartomeu, Pepita i Rafel estan valorant la possibilitat d'enterrar-los al mateix Cementeri Vell, sota el memorial que va erigir el 2019 l'Ajuntament d'Eivissa: cent cinquanta plaques on apareix el nom del paleta represaliat al costat de la resta de persones, militants o no, que van morir, als paredons del cementiri o en altres llocs, a conseqüència de les bales o bombes feixistes.
Quan rebin els ossos de Bartomeu, Pepita i Rafel estan valorant la possibilitat d'enterrar-los en el propi Cementeri Vell, sota el memorial que va erigir en 2019 l'Ajuntament d'Eivissa: cent cinquanta plaques on apareix el nom del paleta represaliat al costat de la resta de persones, militants o no, que van morir, als paredons del cementiri o en altres llocs, a conseqüència de les bales o bombes feixistes
Sota el memorial conversen Luis Ruiz i Almudena García-Rubio, no gaire lluny del passadís on es va trobar la fossa comuna a l'ombra del mur del darrere d'uns panteons en què, fixant-se bé, encara s'aprecien unes esquerdes: les bales van perforar també la paret llisa i emblanquinada. “Hi ha famílies que cerquen i famílies a les quals buscaràs. El que ha passat entre els descendents de Bartomeu Miquel és molt comú, especialment a Eivissa, perquè a Formentera ens va ser més fàcil entrevistar els nets dels represaliats. Aquí, uns necessiten recordar, a uns altres els causa massa dolor, alguns prefereixen enganyar-se. Quan investigues t'adones que molts dels afusellats estaven més polititzats del que la família creu. Però si formar part d'un sindicat o ser regidor d'un ajuntament republicà no hauria de ser motiu per patir la represàlia de morir en una paret, imagina't en cas d'haver assistit únicament a un míting o haver expressat una opinió política a un bar o a la plaça del poble. Les troballes, curiosament, acaben despertant l'interès, que està adormit: això crec que és la reparació de la memòria democràtica: no es busca la venjança sinó la reparació i el descans. La reconciliació”, diu l'historiador.
Aquí, uns necessiten recordar, a uns altres els causa massa dolor, alguns prefereixen enganyar-se. Quan investigues t'adones que molts dels afusellats estaven més polititzats del que la família creu
Per a l'arqueòloga-forense, aquestes tres identificacions és més un punt de partida que un segell per a liquidar la cerca: “Demostren que el mètode funciona i que val la pena intentar-lo. Encara que anem tard, si comencem arribem fins al final. És el discurs que té la Secretaria d'Estat i ha tingut durant molt de temps el Govern. La sort ens ha somrigut: teníem restes de tretze individus, un nombre semblant de mostres familiars per a acarar l'ADN i aconseguim, de moment, tres identificacions. Queda molt per fer en aquest cementiri. Encara falta identificar a seixanta-dues persones. La conclusió que sac és que cal continuar buscant-los”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada