http://lamentable.org/la-logica-del-camp-de-concentracio/
LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ
Josep Fontana
Historiador
Historiador
He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.
En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.
Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.
Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.
Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.
Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).
La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.
Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.
Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.
No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.
Traducción:
He leído últimamente una serie de nuevas investigaciones sobre el holocausto y los campos de concentración, entre las que destaca el gran libro de Nikolaus Wachsmann KL, y me he percatado de que, como la mayoría de la gente, era víctima del error de creer que esos campos eran un lugar de exterminio. No lo eran, sino organizaciones industriales gestionadas con criterios económicos peculiares, pero muy racionales para obtener los máximos beneficios.
En realidad, todo el sistema de
dominación nazi estaba pensado según esos principios. La ocupación de
territorios del Este, en Polonia y Rusia, se organizó para lograr la máxima
producción de alimentos que proveerían a los ejércitos alemanes. Del mismo
modo, los más de siete millones de prisioneros y trabajadores forzados
extranjeros que había en el Reich estaban dedicados a producir. Cuando los
polacos que trabajaban en los campos alemanes regresaron a su país, al fin de
la guerra, no quedaba nadie para cultivar la tierra, de modo que los aliados se
vieron forzados también a hacer trabajar a los prisioneros de guerra para
paliar el hambre.
Todo, hasta la propia aniquilación
de los judíos, se pensó con criterios de rentabilidad. El protocolo de la
conferencia de Wannsee de 20 de enero de 1942, que planeaba la eliminación
final de los judíos de Europa, preveía que once millones de judíos fueran
evacuados hacia un destino indefinido, en Rusia o más allá. Conducidos en
grandes columnas, separados por sexos, se les haría construir carreteras.
"No hay duda -añadía el protocolo- que se perderá una gran proporción de
ellos a consecuencia de la selección natural. Los que queden necesitarán un
tratamiento adecuado, porque sin duda representan la parte más resistente y se
podrían transformar en el germen de una resurrección judía (pruebas de ello hay
en la historia)".
Pero la mejor muestra de
racionalidad económica la tenemos en los grandes campos de concentración,
donde, según cálculos de Wachsmann, murieron 1.700.000 personas (menos de la
tercera parte de los seis millones de víctimas del holocausto). El secreto de
su rentabilidad era utilizar hasta el agotamiento unos trabajadores que
costaban muy poco de mantener y que eran exterminados cuando dejaban de ser
útiles, como lo eran también la mayor parte de los hijos de las trabajadoras en
las guarderías de las fábricas. Eliminar los costes improductivos garantizaba
una alta competitividad.
Auschwitz-Birkenau fue el ejemplo
más representativo del holocausto industrial. Constaba de tres unidades:
Auschwitz I era un centro de producción industrial con talleres de las SS e
industrias de armamento. Pero también era un centro de experimentos médicos,
donde profesores universitarios practicaban la vivisección. Auschwitz II
Birkenau era el gran campo de exterminio y Auschwitz III Monowitz,
proporcionaba trabajo a la gran fábrica de caucho sintético de las IG Farben.
Había además un sistema de una cincuentena de campos auxiliares extendidos por
Silesia, con granjas, minas de carbón, canteras, piscifactorías... La vida
activa de los trabajadores-esclavos de este sistema industrial era corta, pues
acababa cuando ya no rendían adecuadamente y eran enviados a Birkenau para ser
liquidados. De los 1.700.000 muertos del conjunto del sistema de campos de
concentración, Auschwitz en aportó 1.100.000.
Quizás alguien extrañe que haga
estas consideraciones en un espacio destinado a reflexionar sobre cuestiones
del mundo en que vivimos. Pero estas lecturas me han hecho pensar en las
semejanzas que hay entre la lógica de los campos de concentración y las
políticas de austeridad que se nos imponen. Los fundamentos son los mismos:
minimizar los costes del trabajo y eliminar el derroche de recursos que
significa mantener a quienes no están en condiciones de producir. La reducción
de costes salariales se ha conseguido con una medida genial, la
"flexibilización del empleo", que al dejar los trabajadores
indefensos ante el paro, ahorra a los empresarios las molestias que antes
causaban las disputas por el salario justo (¿qué sentido tiene hablar de
"salario mínimo" cuando hay contratos de 0 horas?).
Eliminar a los que ya no son
productivos se realiza discretamente con la rebaja de las pensiones. Es un
procedimiento más lento, que seguramente será más eficaz en el futuro (con el
copago de los medicamentos, por ejemplo), pero mucho más limpio que quemar en
un horno. Para acabar de parecerse al modelo original, comprobamos que a los
acreedores alemanes actuales no carecen, respecto a los europeos del sur, de la
misma convicción de superioridad racial que hacía decir a Goebbels que los
polacos "son más bien animales que humanos".
Me preocupa lo que pasa en el campo
de concentración en que se ha convertido Grecia, porque teniendo en
cuenta la situación de nuestro país, donde el volumen de deuda pública está en
torno al 99% del PIB (300.000 millones más de deuda que cuando Rajoy llegó al
poder), lo que puede suceder si suben los bajos tipos de interés actuales, que
permiten atenderlos sin demasiados problemas, sería sencillamente un
desastre.
Quizás es por eso que, en la misma
semana, el FMI y el señor Luis de Linde, gobernador del Banco de España, nos
han dado la misma clase de consejos. Donde el FMI pedía reducir salarios (con
despido más barato aún) y limitar nuestros costes de mantenimiento (subiendo el
IVA y reduciendo la aportación del estado en educación y sanidad), el señor
Luis de Linde, lleno de entusiasmo, ha ido aún más allá, pide una nueva reforma
laboral (¿que más derechos pueden quitar aún a los trabajadores?) y avisa de
que no nos hagamos ilusiones de mantenernos con las pensiones cuando seamos
viejos.
No es todavía exactamente como el
campo de concentración, pero a medida que aprenden se perece cada vez más.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada