Dimecres, 15 de gener de 2025 - 12:54h
Amb l’arribada de la democràcia l’activitat sardanista es regula, però pateix una forta davallada pel que fa a la participació
Segons un anterior article d’opinió, des del punt de vista del procés de patrimonialització de la sardana s’aposta per emmarcar-la en una manifestació del folklore: on s’articula un discurs sobre l’Estat nació homogeni al voltant de la identitat i el territori. Aquest discurs, emperò, considero que és de caràcter contemporani i amb diferents veus arreu del territori català, fins i tot desvirtualitzat durant un dels períodes de més repressió de la cultura catalana com va ser la Guerra Civil i dictadura franquista. Amb el cas de l’origen de les sardanes a Lleida n’exposaré el perquè.
A Lleida ciutat les sardanes s’ensenyaven al carrer fins que l’any 1919 s’inaugura el Casal de Joventut Republicana. A partir de la Segona República és quan es troben referències, amb més continuïtat, sobre les sardanes i les revistes de les entitats amb articles sobre història local, costums tradicionals i notícies de l’actualitat política del moment. És el cas de la revista Centre Sardanístic de Lleida. Missatger oficial, que recull a les seves pàgines les diferències sobre el dret a l’esbarjo i l’oci en temps de guerra que tenien els revolucionaris versus els sardanistes, fins al punt que els diaris L’Ideal i Acracia esmenten una batussa entre joves que interrompen una ballada de sardanes l’any 1937: «Per a L’Ideal va ser una prova dels abusos comesos pels sectors més radicals, per Acracia era la resposta d’un grup de persones ofeses per una celebració pública», escriu Sagués (2001; pàg. 600).
Durant la Guerra Civil es frena l’activitat sardanista, tot i que s’arriben a organitzar audicions solidàries amb el poble d’Euskadi l’any 1937. No hem de pensar que va ser amb la mort de Franco que es tornen a ballar sardanes amb continuïtat. Un motiu és la creació des de Falange, l’any 1939 —a iniciativa de Pilar Primo de Rivera—, de la secció Coros y Danzas amb dos objectius: potenciar la cultura popular, de caràcter regionalista i el folklore —com un instrument de propaganda del Règim i de la unitat nacional— per difondre una imatge internacional de règim obert (CLOTET, 2023; pàg. 67). Qualsevol nova entitat folklòrica que es volgués fundar havia de rebre el consentiment de Educación y Descanso. Aquest va ser el cas del Centro Sardanista de Lérida (1946), on s’aplegaven diverses colles de la ciutat. Una altra estratègia era disfressar la sardana d’activitat esportiva dins la secció d’un club esportiu, com el Club Esportiu Huracans (1941-1991) i el Sícoris Club (1971), influïts políticament pel Front Nacional de Catalunya (FNC) (JARNE, 1998; pàg. 119). Per tant, la sardana passava de ser un símbol catalanista a ser una dansa popular, una expressió de folklore.
Malgrat les dificultats que la Guerra Civil havia deixat al pas, el moviment sardanista s’anava ajudant mútuament per tornar a renéixer, aquest cop amb més força que mai. En la segona meitat dels seixanta i principi dels setanta, els Huracans van tenir una importància fonamental en l’oposició al franquisme a la ciutat a través de la creació d’organitzacions de masses, que van fer renéixer la seva secció cultural, impulsades gràcies a Ventura Margó i Vives, màxim representant del PSUC a Lleida. En el cas de la secció dels Huracans, es van dur a terme diverses accions amb un rerefons polític: el recital de «La nova cançó catalana» amb actuacions dels Setge Jutges l’any 1966 o el «I Festival de la Cançó Lleidatana».
La postura antifranquista del club va començar a fer fallida quan els ingressos també ho van fer. L’any 1972 la junta dimitia amb una carta que, de cop, era escrita en castellà. Aquells que s’adheriren al club únicament i exclusivament per radicalitzar-lo, més tard es posarien al capdavant de la nova delegació a Lleida d’Òmnium Cultural, el PSUC, Unió Democràtica de Catalunya o el FNC. La dècada dels setanta marca un abans i un després en el tarannà polític dels Huracans, que s’encarregava d’organitzar tots els concursos, ballades i aplecs de la comarca de Lleida, tot i que les colles que hi participaven mostraven certes desavinences amb el club. L’any 1975 les colles van decidir agrupar-se entre elles en l’Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes (ACSTLl) per organitzar els aplecs i els concursos i desvincular-se dels Huracans per sempre.
Amb l’arribada de la democràcia l’activitat sardanista es regula, però pateix una forta davallada pel que fa a la participació i, sobretot, al relleu generacional. El motiu principal és, precisament, que les noves alcaldies democràtiques les assumeixen sardanistes que en primera instància actuen com agitadors polítics —més que balladors polititzats—, tal com hem anat veient, durant un període històric en què la línia entre la cultura oficial i la cultura clandestina era, necessàriament, molt subtil i indefinida.
BIBLIOGRAFIA
CLOTET, Josep (2023). Músics de trinxera. Música i societat a la Lleida de la preguerra i la postguerra. Edicions de la Universitat de Lleida.
JARNE, Antonieta (1998). L’oposició al franquisme a Lleida. Pagès Editors: Lleida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada