Parlem amb el periodista, que publica 'La veritat del cas Comorera', on descobreix la història que hi ha darrere de la detenció de l'històric dirigent comunista català
Barcelona -
El 6 de maig de 1958 Joan Comorera moria a la presó de Burgos. Tenia 63 anys i s'havia passat gairebé els últims quatre tancat, primer a la Model de Barcelona i posteriorment al penal de la ciutat castellana. Detingut el juny de 1954 per la policia franquista a la capital catalana, va morir sol i pràcticament sense suports polítics, després de patir una doble persecució, tant per part de la dictadura franquista com per part de l'estalinisme.
Comorera no era una figura menor. Conseller de la Generalitat en tots els governs encapçalats per Lluís Companys i considerat el número dos a l'executiu del president, va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la gran formació comunista del país que lideraria fins que el febrer de 1949 va ser-ne expulsat. Enfrontat a un Partit Comunista d'Espanya (PCE), que no acceptava la independència del PSUC, el polític passaria 42 dies detingut a la Prefectura Superior de la Via Laietana de Barcelona, on seria interrogat per Antonio Juan Creix, que arrossegava una merescuda fama de torturador. A Comorera, però, no el tocaria i el tractaria amb respecte.
El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952) publica La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres), on revela detalls fins ara inèdits de la detenció del fundador del PSUC i dels interrogatoris que li va fer Creix a la Via Laietana. Autor d'una àmplia bibliografia, on abunden les obres sobre el conflicte basc, l'antifranquisme o la Brigada Social de la policia durant la dictadura, l'entrevistem sobre el seu nou llibre, que es llegeix com un thriller polític.
La veritat del cas Comorera es presentarà el proper dijous, dia 20, a les 18h., al Col·legi de Periodistes de Catalunya, en un acte amb la participació de l'autor del pròleg, el catedràtic emèrit d'Història Contemporània i exconseller Joaquim Nadal; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i la catedràtica d'Història del Periodisme Amparo Moreno Sardà.
En algun passatge del llibre, assenyales Joan Comorera com un dels polítics catalans més importants del segle XX. Va morir fa gairebé 70 anys, a la presó de Burgos, i segurament és desconegut per a molta gent. Què el converteix en un dirigent tan destacat?
Va estar a la primera línia política d'uns moments històrics molt importants per a Catalunya i en va ser protagonista. En la dècada de la Generalitat republicana va ser conseller de tots els governs del president Companys, que a més a més era amic seu. En aquest temps, fan l'autonomia, proclamen la República i van a la presó el 1934, viuen la guerra, i Comorera va fundar el PSUC, que és un dels partits més importants de la resistència antifranquista. Amb aquests ítems situem la importància del personatge. Tan important és que per a la policia franquista és l'home més buscat després de l'afusellament del president Companys i hi esmercen moltes hores, agents i molta feina per detenir-lo.
Una persecució a fons que es detalla a l'obra.
Implica els serveis d'intel·ligència del govern franquista, que contràriament al que la gent pugui pensar no eren uns indocumentats, sinó que hi havia gent molt professional, mobilitzen tota la policia, el segueixen i fins que el detenen hi ha anys de feina i molts rapports d'investigació. Abans no el troben, el persegueixen molt.
Després de l'afusellament de Companys, Comorera és l'home més buscat per la policia franquista
Com arriben finalment a Comorera? Algú el delata?
A Comorera el detenen perquè tenen un agent infiltrat a la direcció ortodoxa del PCE-PSUC, és a dir, que això vol dir que no necessàriament el delaten, sinó que l'agent infiltrat escolta alguna cosa. També tenen un agent infiltrat en el seu primer cercle, el dels seus amics i companys. I, finalment, tenen un espia connectat directament amb el seu nebot a la Unió Soviètica. Amb aquestes tres fonts és que com si tinguessin altaveus posats a les cases, evidentment escolten coses i de la suma dels tres factors el localitzen.
Aquesta tercera font és un personatge que va utilitzar el nom d'Amable Díaz García, del qual no se'n va saber res més.
No, no se n'ha sabut absolutament res més. He estirat del fil i en un buscador de memòria del Govern espanyol em surt un Amable Díaz García i resulta que és un senyor que el van afusellar els franquistes. En l'espionatge una tècnica que es feia servir molt era utilitzar el nom d'un mort o d'una persona desapareguda per donar-li una identitat nova, que en aquest cas era d'esquerres i per a un agent franquista. Però no sabrem mai qui havia realment darrere d'aquest Amable Díaz.
Tot i que pugui semblar contradictori, la detenció li suposa una pròrroga vital a Comorera, tenint en compte que temia que ser assassinat pels estalinistes?
Ell estava convençut de dues coses que, per fortuna, no van passar. Una és que el matarien els estalinistes. A ell l'expulsen acusant-lo de nacionalista, petitburgès, traïdor a la classe obrera o de titista. Això darrer en referència al mariscal Tito, l'heroi de la resistència contra els nazis que proclama un comunisme nacional [a Iugoslàvia, que serà un estat federal integrat per sis repúbliques] front a l'internacionalisme proletari que aplicava Moscou. Els que proclamaven comunismes nacionals, que en el cas del Comorera era català, eren acusats de titistes i a alguns l'estalinisme els eliminava físicament. Tenia por que el matessin els comunistes estalinistes i també tenia por que la policia el detingués, el torturés i acabés malament i l'afusellessin com li va passar a Companys.
Estava convençut que el matarien els estalinistes
És una persona que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sempre reivindica la independència del PSUC respecte al PCE. Aquesta voluntat de mantenir un partit sobirà és un element clau de la seva persecució per part del Partit Comunista Espanyol?
Totalment. Aquest potser és un dels únics factors que podem interpretar fent presentisme. Fins i tot avui mateix als catalans ni tan sols institucionalment se'ns permet tenir representacions a l'exterior, encara estem depenent dels ambaixadors espanyols. En aquell moment ja passava i, per tant, Comorera aconsegueix una fita absolutament històrica en l'actual context i en el passat, que és que un partit comunista català, el PSUC, tingui representació al màxim organisme del comunisme internacional, que és la Internacional Comunista, la Komintern. Això el Partit Comunista d'Espanya ho viu pèssimament.
L'animadversió del PCE cap al PSUC i Comorera quan arrenca?
El PCE viu pèssimament que el PSUC tingui representació a la Komintern
A partir que Comorera s'aferma com un líder internacional, és una persona que despatxa amb l'Stalin, com feia la Pasionaria o el José Díaz [secretaris generals del PCE]. A més, veuen que el comunisme català té força internacional i que el PSUC mobilitza moltíssim la lluita antifranquista a Catalunya. També veuen, lògicament, que la situació socioeconòmica de Catalunya és diferent de la d'Espanya, amb un context industrial i econòmic més desenvolupat que pot potenciar aquest protagonisme del PSUC independent del PCE, i el Comorera es creix davant d'aquesta situació. A partir de la suma d'anàlisis polítiques que fan pel protagonisme creixent del PSUC i de les crisis nacionalistes internacionals com la de Iugoslàvia és quan decideixen expulsar-lo.
Havia estat un dirigent important a nivell internacional i estava ben connectat amb Moscou. Confiava que tindria el suport dels dirigents de la Unió Soviètica?
Crec que ell estava convençut que tindria el suport de la Internacional Comunista, no només de l'Stalin, sinó també dels que havien estat agents aquí durant la Guerra Civil. Estava convençut que la Unió Soviètica el respectaria i li reconeixerien el paper independent que ja tenia el PSUC i això es veu a les cartes que he vist del Comorera a l'Stalin i els dirigents de la Komintern.
Ell estava convençut que tindria el suport de la Internacional Comunista
Un cop és expulsat com a secretari general de PSUC, afrontarà l'últim capítol de la seva vida política, que és el retorn a Barcelona, en un viatge que fa entre finals de 1950 i principis de 1951. El retorn no hauria estat possible sense la connexió basca i, també, la participació de l'MI6, la intel·ligència britànica. És una de les grans revelacions del llibre. Com funciona?
El primer que hem d'explicar és que el Govern basc a l'exili tenia un servei d'intel·ligència a tot el món molt desenvolupat i molt ben dotat econòmicament. Hi ha una novel·la del Vázquez Montalbán, Galíndez, que ho explica molt bé. El Comorera està absolutament sol, perseguit pels estalinistes i pels franquistes, però té molt bona relació amb els bascos. En l'època de la guerra, quan cau Bilbao el 1937, venen 100.000 bascos a Catalunya i ell és dels interlocutors i dels que acull el govern basc del lehendakari Aguirre. I el que li queda és això, l'eventual suport dels bascos. L'ajuden per qüestions afectives, per aquesta amistat personal que hi ha entre ells, i per l'afinitat ancestral basco-catalana, però també perquè li convé estratègicament al PNB. És un partit demòcrata-cristià, anticomunista i connectat amb els serveis secrets anglesos i amb els americans i la CIA... I que hi hagi una crisi al PCE ja els va bé. I que ajudin la persona que és el desencadenant de la crisi té una lògica política a més de la lògica afectiva.
Té una lògica política que el PNB ajudi Comorera
Un cop detingut, passarà 42 dies tancat a la Prefectura de Via Laietana, on serà interrogat per Antonio Juan Creix, que arrossegava una justificada fama de torturador. Però a Comorera no el toca i el tractarà amb respecte. Per què?
Sobretot a partir del Comorera, el Creix té problemes de consciència amb la tortura i també ho demostra amb la seva biblioteca, on té tractats de deontologia. Es replanteja el tema i el cas del Comorera li va molt bé perquè no era un comunista qualsevol, era una persona que havia estat conseller de la Generalitat. Ell havia sigut policia de la Generalitat i d'aquí que li mantingui el tracte de "conseller". El Creix era un home català, que parla català a casa... Però, a banda, com que l'estan perseguint els comunistes, que són els dolents segons el Creix, si el govern franquista li ofereix un tracte i li salva la vida perquè els comunistes el volen assassinar, que és el que venen a la premsa, hi ha també una instrumentalització política que els va bé. I aleshores el tracten amb una cura extraordinària.
En certa manera, Creix va acabar fascinat per Comorera?
Sí, no sé si tots dos, l'un de l'altre, perquè Comorera està preparat perquè el torturin i resulta que es troba amb una persona que resulta que ha llegit i li pot plantejar qüestions de tipus ideològic. Però sí, tenim clar que Creix es fascina per en Comorera i en parlarà al llarg de la seva vida a la seva família i els seus amics com una persona honrada amb ella mateixa i de conviccions, que això és molt dit per un franquista.
Precisament tenir la versió d'en Creix de la detenció i els interrogatoris a Comorera és l'altra gran novetat del llibre. La reculls a partir de les notes que ell mateix va deixar escrites. Com hi accedeixes, perquè fins ara eren inèdites?
Jo vaig fer un llibre que es diu La carta. Història d'un comissari franquista, on ja havia tingut accés a documents del comissari Creix. Vaig ser la primera persona que va accedir als arxius de la Brigada Social de tot l'Estat i vaig estar un any consultant-los, tant el del Govern Civil com el de la Via Laietana. Em vaig fotocopiar moltes coses i vaig trobar tant material del comissari Creix que vaig poder fer un llibre. En el llibre es veia clar que la detenció més important i que el va impactar més va ser la del Comorera, però no hi havia res sobre això en els arxius. Vaig contactar amb la família del comissari Creix per saber si tenien aquesta documentació i em van dir que no. La documentació es donava per morta, però en tancar la casa i deixar el que havia sigut el domicili del Creix a Barcelona, al carrer Villarroel, un dels seus fills descobreix tot l'arxiu Comorera i com que sap que hi vaig darrere me'l deixen veure i a partir d'aquí puc fer el llibre.
Cap al final del llibre també abordes les rehabilitacions. El comissari Creix busca una rehabilitació civil, que no aconsegueix, mentre que a poc a poc després dels anys de l'estalinisme hi haurà una certa rehabilitació política de Comorera, que culminarà el 1985 amb el trasllat de les seves restes del cementiri de Burgos al de Sant Andreu, a Barcelona, i el funeral civil que se li fa al Palau de la Generalitat. Malgrat això, no sé si tens la sensació que, a diferència de Companys, és una figura que ha quedat molt oblidada?
Quan el PSUC rehabilita Comorera i traslladen les seves restes, sempre parlo de l'amistat entre el Pujol i el Guti [Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC en aquell moment] com el Compromís Històric a la catalana, perquè a més es tenien confiança perquè eren amics d'infància. Entre ells dos traslladen les restes, li fan rehabilitació com cal, li fan quasi un funeral d'estat, encapçalat pel president de la Generalitat, que no és un comunista, i el reivindiquen com es mereix. Però des de llavors fins ara hi ha hagut una segona aturada del tema Comorera, no se n'ha tornat a parlar a més. I crec que sí, que l'hauríem de posar al lloc que la història li va donar i que es mereix.
A Comorera l'hauríem de posar al lloc que la història li va donar i que es mereix
No sé si coneixes algun altre cas d'una persona que estigui sotmesa a una doble persecució i a un doble judici, com li passa a ell, per part de la dictadura franquista i el Partit Comunista?
La veritat és que no se me n'acut cap altre. Un cas com el de Comorera, de persecució de forces polítiques que es persegueixen entre elles, no l'havia trobat i em sembla inèdit. I sobretot el drama personal d'una persona que ha de fugir de dos enemics, que té la guerra en dos fronts, no s'ha d'escapar només de la policia franquista, sinó també dels estalinistes, que té por que el matin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada