Els dissidents ortodoxos del PCE: ni engendres dels serveis secrets de l’Est ni prosoviètics purs
La complexa història del moviment comunista espanyol tenia un buit sense cobrir per part de la historiografia: els partits escindits arran del distanciament de la Unió Soviètica per part del Partit Comunista d’Espanya (PCE). L’historiador Eduardo Abad (Gijón, 1987), investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la militància comunista, la memòria col·lectiva i la violència política, ha fet llum sobre les formacions a l’esquerra del PCE en A contracorriente. Las disidencias ortodoxas en el comunismo español (1968-1989), editat per Publicacions de la Universitat de València. Una sopa de sigles la trajectòria de les quals reconstrueix l’obra escrita per l’historiador asturià, exmilitant de les joventuts del Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE), que observava que “ningú recopilava els testimoniatges dels veterans”, segons explica a elDiario.es. “Si que hi ha una historiografia cada vegada més rigorosa sobre el PCE i de l’esquerra radical, però aquest corrent situat entremig no havia sigut recollit”, afig Abad.
L’investigador ha consultat arxius a Rússia, la República Txeca i Alemanya i ha conclòs que els serveis secrets del camp socialista poc o res van tindre a veure amb el sorgiment de la dissidència ortodoxa, tal com sostenia el PCE. “La hipòtesi de partida d’aquest llibre és que els múltiples conflictes interns produïts en el si del PCE no van estar manipulats per la intervenció exògena d’algun servei secret d’un país socialista”, escriu l’autor del llibre. “Ans al contrari”, continua Abad, “es va tractar d’un procés fonamentalment endogen, l’origen del qual cal buscar-ho en les conseqüències de la mutació progressiva de la política i la imatge del PCE entre sectors de la seua militància”.
L’investigador distingeix tres fases en la dissidència ortodoxa de la fèrria disciplina dels comunistes espanyols, principal nucli d’oposició a la dictadura franquista. Així doncs, el distanciament del partit de la identificació amb la Unió Soviètica i les conseqüències de la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia van propiciar el sorgiment, el 1971, del PCE (VIII Congrés); a més del Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE), molt marcat per la figura del seu líder, el general Enrique Líster, i d’una altra formació liderada per Eduardo García. “Molts d’aquests focus dissidents es basen en l’exercici de lideratges carismàtics i d’experiències concretes en determinats nuclis amb la militància de base, i no necessàriament vinculats a les ambaixades dels països socialistes”, assegura l’historiador.
Amb la segona onada dissident, que aglutina joves professionals i universitaris descontents amb la falta de democràcia interna del PCE, sorgeix una nova sopa de lletres: el Partit Comunista dels Treballadors (PCT) naix de les cendres de l’Oposició d’Esquerres (OPE) i, al seu torn, propicia el naixement de les Cèl·lules Comunistes i del Partit Comunista Unificat. “Els nous sectors, formats per estudiants i moltes dones, veuen la contradicció en la seua militància en les associacions de veïns o en les assemblees universitàries, amb estructures horitzontals i molta participació, que xoquen amb les cèl·lules del partit i amb la disciplina interna”, explica Abad. L’OPE, que pretenia “exclusivament influir” en les dinàmiques internes del PCE, “xoca amb el concepte de centralisme democràtic i els seus militants són expulsats”, postil·la l’investigador.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, la tercera onada pretenia reivindicar la identitat comunista davant del gir de Santiago Carrillo cap a l’eurocomunisme. “Comença una senda perillosa per a la seua militància, amb conceptes com pacte social o austeritat, que d’alguna manera busquen convertir el PCE en un partit de Govern”, argumenta Abad. La nova estratègia “causa estralls” pel fet d’abandonar “puntals bàsics com la identitat republicana o l’ideari col·lectiu de la història del moviment comunista”, afig l’autor.
Catalunya va ser l’“escenari del fenomen de dissidència més gran contra l’eurocomunisme”, escriu l’historiador. El Partit dels Comunistes de Catalunya va arribar a comptar amb una forta implantació (“més de 6.000 militants en el context dels anys 80 de crisi de l’esquerra revolucionària”) i el suport de països del camp socialista, “una cosa llargament anhelada”. El conclave del 1984 va suposar el naixement del PCPE, bona part de la militància del qual acabaria integrant-se més tard en la naixent Esquerra Unida, al caliu de les mobilitzacions contra l’OTAN.
Malgrat recordar a la famosa escena de la pel·lícula La vida de Brian dels Monty Python –el Front Popular de la Judea contra el Front Judaic Popular– l’experiència dels anomenats prosoviètics, un apel·latiu del qual Abad renega pel fet de no assumir la complexitat del fenomen, les experiències dissidents ortodoxes del PCE reflecteixen “sectors i corrents ignorats per la seua posició perdedora de la història, amb tesis a contra corrent, minoritàries i que xocaven amb l’oficialisme”.
“El corrent mateix és molt complex i resulta molt difícil de mapar”, reconeix Eduardo Abad, que destaca el paper de teòrics com Manolo Monereo o de dirigents com Enrique Santiago, actual secretari d’Estat per a l’Agenda 2030 i líder del PCE.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada