divendres, 10 de gener de 2014

Del País Valencia a l’Orània (Rafa Arnal)


http://www.brigadamixta.com/?p=1920


mural
(Eugènia, expatriada valenciana a l’Orania)
El passat dilluns, dia 5 d’abril, el diari “LEVANTE “El mercantil Valenciano” publicava a les pàgines de “Comunitat Valenciana” un reportatge meu sobre l’Orania d’Algèria. Sorprenent aquesta Algèria, tan lluny però tan prop, o a l’inrevés que tant li fa…
A sota teniu l’enllaç per llegir la versió en castellà del “LEVANTE” així com la versió del BM en valencià.
LEVANTE publicat en castellà:  PUNXEU ACÍ)
Edició del BM
L’Algèria, l’Orania… Tan prop però tan lluny, tan lluny però tan prop.
Poc abans de la mitja nit del 28 al 29 de març de 1939, eixia del port d’Alacant amb destí a Orà, a l’Algèria francesa i sota el comandament del capità Archibald Dickson, el Stambrook, un vell vaixell de càrrega anglés dedicat majoritàriament al transport de carbó i que eixa nit, va evacuar en dramàtiques condicions als darrers republicans espanyols que aconseguiren embarcar cap a l’exili…Justo Arcos Sanchez, de 30 anys obria la llista oficial d’embarcament amb el número 1, i el llistat el tancava Nemesio Rico Rico, de 42 anys, que era el “passatger” nº 2638 ( “Anales de la Història Contemporànea” Universidad de Múrcia. 1983, d’acord amb l’estudi que Juan Bautista Vilar fa sobre els “Arxius nacionals francesos d’Ultramar”
Aquesta xifra de persones que omplien de gom a gom el vaixell com queda immortalitzat a la foto d’arribada, i que l’escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara es ampliada a gairebé tres mil viatgers segons altres fonts.
desde-la-otra(Helia és la xiqueta de l’esquerra, Alicia a la dreta)
En eixir el barco, encara hi ha gent que es tira a l’aigua —conta Hèlia González— «Nadan con rabia. Solo dos llegan a ganar el barco. Otros , muchos, impotentes, mezclan sus lágrimas con el agua helada.»
I encara més, l’aviació feixista encara bombardeja gairebé a cegues la bocana del port per impedir la sortida però al Stambrook sols arriba algun ruixat d’aigua, esguits d’aquelles explosions. Arribats al mar obert, el capità canvia el rumb inicial i despista als avions franquistes… vint-i-dues hores després arribaven al port de Merz-el -Kebir, un port militar a uns pocs kms d’Orà.
Helia Gonzalez, la passatgera nº 2277, tenia sis anys quan embarcà i al seu llibre “Desde la otra orilla. Memòrias del exilio”” conta els moments de l’arribada…
« A las mujeres mayores, a las madres con sus hijos nos hicieron bajar a tierra. Nos quedamos sin papà. En mi cuerpo agotado, mis ojos unicamente seguian vivos para fijar-se en las gentes, en las cosas.
Estaba tan cansada que pronto cedí a la separación.
Algo me hizo reaccionar. Era un aroma olvidado. Un olor reconfortante. Tuve que verlo para recordar. En improvisadas mesas hechas con largos tableros sobre trípode, abundantes rebanadas de pan recién horneado y leche con azucar dispuestas para sernos distribuidas. Hasta allí nos condujeron. El ánimo del triste cortejo se trocó en sorpresa, luego en incertidumbre, y, al ver que todos esos manjares nos estaban destinados, en explosión de alegria.»
Han passat anys, molts anys, han passat coses, moltes coses, com diria l’Estellés. I tant, setanta-un anys, i mira per on per motius familiars he anat a l’Algerie, a l’Orania, a Mostaganem… i m’he trobat amb la petjada immensa dels espanyols, però sobre tot dels valencians sobre aquella terra, tan prop però tan lluny, o a l’inrevés. D’Alacant a Orà hi ha més o manco la mateixa distancia que de València A Palma de Mallorca, per això mateix, el port d’Alacant i l’aeroport de l’Altet, són de fet la gran porta que uneix l’Algèria amb Europa, i això no és casual, aixina ha sigut, per a bé i per a mal, des de temps immemorial.
helia-isabel
(a l’esquerra Isabel Rodrigo, editora de l’Eixam; a la dreta Helia, la xiqueta del Stambrook en l’actualitat)
La relació valenciana amb l’Algèria, i sobre tot amb l’Orania, ve de lluny. Deixant a banda —si és que això es pot fer— la colonització àrab i la seua permanència al llarg de gairebé 700 anys al nostre país, és al principis del segle XVI quan els espanyols comencen l’ocupació d’aquest territori nord-africà, amb l’objectiu d’eliminar el refugi dels corsaris musulmans que assolen les costes peninsulars. En 1509, una expedició sota el comandament del Cardenal Cisneros i Pedro Navarro, ocupa Orà i inicien la fortificació militar de la zona, amb la construcció del Castell de Santa Cruz que domina estratègicament l’accés per la mar. Amb la guerra de Successió, l’Orania passa a domini dels turcs encara que, Felip V, en 1732 recupera militarment els territoris que finalment, Carles IV, en la seua deriva, barata part del “Imperio” en hores baixes i acaba venent a finals del segle XVIII l’Orania als turcs.
rafa-passeigora-i-santa-cruz(Rafa Arnal al passeim marítim d’Ora ;  a la dreta el port i al fons el castell de Santa Cruz)
Els Francesos entren a Orà en 1831, amb els seu procés de colonització nord-africana que donarà acta de naixement a l’Algèria moderna, la qual s’emanciparà de la metròpoli i obtindrà la seua independència després d’una cruenta guerra d’alliberament iniciada als anys 50 del segle XX i que es perllonga fins a març de 1962, mira per on, i concretament, al 19 de març de 1962, dia de Sant Josep, quan es signen els anomenats Acords d’Evian, i la fi de les hostilitats al territori Algerí. Coses del destí.
El següent pas és la independència, i amb ella l’expulsió de gairebé tots els europeus. Milers de famílies valencianes, retornen a Alacant majoritàriament, o a França, després d’haver-ho perdut tot a l’abandonar l’Algèria independent per por, ben fonamentada, a perdre també la vida.
Els valencians havíem anat a l’Orania, majoritàriament, a onades. Podem dir que els primers emigrants, van anar a mitjans del segle XVIII, per treballar en la recollida i tractament de l’espart i les vinyes. És una emigració de jornalers del camp, que fugen de la fam i la misèria del camp alacantí. Àngela Rosa Menagés, i Joan Lluís Monjo, al seu llibre “Els valencians d’Algèria (Edicions del Bullent) parlen dels estereotips i malnoms aplicats pels terratinents francesos als espanyols als que anomenen despectivament “escargots” , perquè portaven tota la seua fortuna a l’esquena, com els caragols, o bé « etournaux:
estornells, que són uns ocells de color fosc que fan molt de soroll. Són de passada, migradors».
A principis del segle XX, hi ha una altra onada migratòria, on ja participen moltes dones joves, per a servir de fadrines domèstiques a les cases riques dels francesos. Als anys 20 ja hi ha un gran tràfec migratori cap l’Algèria, bé jornalers homes i dones, temporers, que van a la verema i després a fer els treballs de poda, així com de diversos oficis molts dels quals s’estableixen pel seu compte: neulers, gelaters, forners, pastissers, carnissers, ramaders que venien llet fresca, cantiners… En aquells moments, a l’Algèria un jornaler arriba a guanyar cinc vegades més pel seu treball del que pot guanyar a les comarques d’Alacant, amb la qual cosa el fluid migratori s’intensifica.
Fins i tot, la forta presència valenciana crea un modisme local de llenguatge conegut com “el patuet valencià”.
« És la denominació que rep la manera de parlar valencià dels emigrants a Alger. Al marge de ser un sistema lingüístic, el patuet valencià és el resultat d’un moment de la història en que hi ha hagut un contacte entre diverses llengües, sobretot valencià-francés, que ha ocasionat uns canvis lingüístics, quant al lèxic, quant a la gramàtica, quant a la semàntica i quant a la fonètica: esporàdicament apareixen nasalitzacions, ús de la r uvular, o de pronunciació fricativa francesa de la g de congé, per exemple…» *(del llibre “Els valencians d’Algèria”)
Al principi dels anys trenta, torna a haver-hi una onada important. Serà la darrera abans de la guerra d’Espanya que en produeix una altra, dramàtica, i en uns mals moments, quan ja s’albira la guerra a Europa, el desastre econòmic i la fam que això comporta.
Al llarg de febrer i març de 1939 es calcula que per mitjans marítims i aeròdroms vam entrar al voltant de 10000 refugiats espanyols en Algèria, en tot tipus d’embarcacions eixides de Gandia, Alacant, València, Xàbia, Dénia… o en diversos tipus d’aeroplans eixits des de qualsevol aeròdrom del que queda d’aquella Espanya republicana: València, Alacant, Elda, Requena, Xiva…
Dissortadament al moll d’Alacant encara queden 15000 persones, potser 20000… que no poden eixir i espérem un final tràgic.
I encara queda una altra i trista gleva d’emigrats. A partir dels anys 42, 43, 44, 45, 46… van eixint de les presons franquistes milers de republicans represaliats, que endemés són desterrats dels seus pobles, molts d’ells, i d’altres que acudeixen a les places dels pobles per llogar-se com a jornalers, i no són acceptats per patrons i forces vives pel seu passat republicà, per rojos. Dels pobles de la Ribera Baixa de València, emigraren famílies senceres per treballar l’arròs als aiguamolls de l’Orania. Sembla que les darreres colles de podadors de vinya dels pobles de la Marina deixaren d’anar després de les campanyes del 57 i 58. La cruenta guerra d’alliberament, feu impossible la continuïtat. Finalment l’any 1962, buidà l’Algèria d’europeus, grangers, llauradors, jornalers, botiguers, restauradors, artistes, exiliats econòmics o polítics… Tots, absolutament tots ho van perdre tot i van eixir d’Algèria cames ajudeu-me fugint d’una venjança certa motivada per les atrocitats d’una guerra tan llarga i tan bruta. La metròpoli francesa encara els hi va batejar despectivament amb el nom de Pieds-Noirs, i amb eixe estigma van tindre que començar una nova vida majoritàriament al Midi francés, i a les comarques d’Alacant on tants i tants tenien els seus ancestres.
A Mostaganem hi ha un “Cementerio Español”, tancat pràcticament des del 62, on campes les tortugues mediterrànies entre la brossa de les làpides i panteons, tortugues com les d’ací del Barranc del Carraixet que jo vaig conèixer de xiquet, un cementeri ple de cognoms espanyols, sobre tot valencians…
Hi ha un barri espanyol, de pescadors, que mira a la mar, on els edificis són com els del Cabanyal —eixos que volen tirar— o com els de molts pobles de la Marina…
barri-pescadors-de-mostaganem
(Barri de pescadors de Mostaganem)
Setanta-un any després, acabe de fer el meu viatge a l’Algèria, aquella Algèria que teníem mitificada des que vam vore al cinema “La Batalla d’Alger”, la mítica pel·licula del Pontecorvo que tant ens va impressionar als joves valencianistes dels anys 60.
Des de l’Altet a Orà, en un vol de 45 minuts, vaig arribar a un país sorprenent, de platges verges protegides per dunes naturals com les que jo vaig conèixer des de Puçol a València en la meua infantesa, amb aiguamolls de senill, boves i canyars a les motes.
L’Algèria que jo he vist, és un país molt jove, és el país àrab amb l’estratificació social més anivellada de tots els que he visitat. Tots els xiquets van a escola i és general i factible l’accés a la sanitat i a les universitats, mira per on, farcides de dones joves amb un fort interés per instruir-se i formar-se professionalment que de segur canviaran la fesomia i l’estructura de l’estat algerí. Al temps. La passió nacional és el futbol, i a tots els carrers i solars hi xiquets i joves jugant partits inacabables… Quan juga la selecció es paralitza la vida. La gent, es d’una amabilitat desbordant i la gran obsessió nacional és la seguretat que tot ho condiciona. Venen d’una experiència terrible i sembla que això ho justifica tot. Com a exemple gràfic val a dir que entre Mostaganem i Orà, en un trajecte de 80 Km, allò ben normal serà passar entre quatre o cinc controls militars. Poca broma. De dia, ho trobes un tant anòmal, però bé, és aixina. De nit impressiona, perquè sense adonar-te’n et veus ja dins del control, on els xofers apaguen les llums exteriors del cotxe, que circula lentament a les fosques, però amb els llums interiors encesos, amb la qual cosa, tu no veus el que hi ha a fora, encara que ho intueixes, però ells et veuen a tu perfectament, i aixina fins superar el darrer caballó de punxos de ferro… i a continuar com si res. Ells ho tenen normalitzat.
És el feixuc preu de la seguretat. Per cert, per l’autovia mateix passà el Meridià de Grenwich, el mateix que passa per Castelló. Estem al mateix eix. A l’Algèria actual no hi ha turisme tal com nosaltres ho vivim i ho entenem ací, Hi ha milers de xinesos, però no estan en botigues i restaurants, estan en la construcció. A l’Orania sembla que treballen en aquest moment més de mil espanyols, bàsicament obrers de vila especialistes: llisaires, alicatadors, entaulelladors, llumeners, llanterners… Algèria sencera està en obres. Diuen que el govern té en marxa en aquest moment un pla d’un milió de vivendes socials… El cel de l’Orania està farcit de grues. Però això seria ja per un altre reportatge. L’Algerie, l’Orania, tan lluny però tan prop, o a l’inrevés que tant li fa. Jo també dic allò que diuen els murals: Viva l’Algerie! On espere tornar més prompte que tard i com diu el meu amic Abdelkader:
Au revoir et à bientôt.
Rafa Arnal 30 de març de 2010

Cap comentari: