El esperantista Jaume Grau Casas.

http://coordinadoravictimas.blogspot.com.es/2011/11/intervencion-en-el-xxxve-congres-catala.html

miércoles, 23 de noviembre de 2011

intervención en el XXXVè Congrés Català d’Esperanto

Bon dia a tothom.

Sóc el nét gran d’En Jaume Grau Casas i fill del seu fill Jordi.

Encara que això és un congrés d’esperanto no us parlaré de la faceta esperantista  del meu avi -“Gramàtica” i “Kataluna Antologio” (http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/2008/2/18/kataluna-antologio-18-02-2008-), entre moltes altres obres- perquè no sóc esperantista ni sé esperanto. I probablement molts de vosaltres sabeu d’aquesta faceta de l’avi molt més que no jo i no es tracta de recitar-ne els títols. Si teniu curiositat vaig fer-ne una entrada a la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grau_Casas)

Les meves paraules aniran dedicades a la desfeta de la meva família paterna, bàsicament des del 1934 al 1950, desfeta que explica que ningú no hagi seguit amb l’esperanto. Amb poques paraules l’avi se n’anà a l’exili durant 9 anys i tornà a Espanya per morir-se, a València el 8 de novembre del 1950.

Els avis es van casar el 23 d’abril del 1929 i precisament la meva iaia Angelina era filla de l’esperantista Artur Domènech i l’avi el germà vuit anys més menut que el Josep Grau.

Era secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona i també duia comptabilitats i correspondència amb l’estranger per a una fàbrica de sabates.

Van tenir, els anys 30 i 34, dos fills, Jordi i Montserrat.

Home d’esquerres I catalanista militant va ser detingut en ple Bienni Negre el 1934 arran d’un míting que donà des de l’Ajuntament de Terrassa. Desconec quantes setmanes o mesos va passar a la Model. El 1935 es va repetir la història i l’estada a la Model. Fruit en són sengles “Records de la presó” publicats a diaris de l’època.

Havent guanyat el Front popular el febrer del 1936, els militars traïdors comencen la guerra el 17 de juliol a Ceuta i Melilla. L’avi participa activament a la lluita a la reraguarda a Barcelona (anava a fer 40 anys).

Ja sabem com ens agrada de barallar-nos entre nosaltres a l’esquerra. Suposo que l’enfrontament entre el PCE i part del PSOE amb CNT i POUM el va tornar a dur a la presó el 1938. Neixen uns altres “Records de la presó: 1938”.

Bombardejos i caiguda de Barcelona el gener del 39. Dies abans l’avi se separa de la familia (no sabrem mai si s’equivocà fugint) i passa el Pirineu a finals del gener del 39.

No sé si va vagar gaire per la muntanya (és conegut que mentre negociava el que quedava de Govern de la República a Figueres unes 150.000 persones sobrevivien al Pirineu).

Quan entra a Argelers comença el calvari de 5 anys en camps de concentració (1939-1944) i 4 anys a Tolosa de Llenguadoc (1944-1948). El 1948 torna a Barcelona. Conta mon pare que quan es van retrobar el pare (Jaume) li parlava de vostè al seu fill Jordi de 18 anys.

Què havia passat mentrestant a Barcelona i al Sud de França?

Deixàvem l’avi creuant la frontera i la iaia i els dos nens (9 i 5 anys encara no fets) a Barcelona. La iaia va haver de treure endavant la família mentre els nens estudiaven i abans que no es posessin a treballar (mon pare als 14 anys). De primer van viure tots junts a casa de la germana gran de l’avi, la tieta Montserrat, que cosia i cosia,  i anys més tard se separaren: mon pare es quedà amb la seva tieta Montserrat i la iaia i la meva tieta Montserrat anaren a casa de la meva besàvia Rosa. Als papers dipositats a Sabadell –després en parlaré- hi ha correspondencia, enviada o no i rebuda, de la família.

Tornem a l’avi, que és de qui hem vingut a parlar. Creua la frontera en allò que els francesos en diuen “Retirada” i rau temporalment a Argelers, després d’haver parat al primer poble francés de Port Bou (Cervère). Com que, tot i tenir 42 anys, no està bé físicament el destinen a feines més intel·lectuals o d’intendència. Al seu llibre de poemes “Ulisses en el fang. 1939-1944” en dóna testimoniatge (http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/posts). Crec que és un llibre literàriament prescindible però com a testimoni d’aquells anys malviscuts, impagable.

D’Argelers el traslladen a Bram. I aquí em detinc uns segons perquè hi vaig estar l’estiu del 2009 amb la historiadora francesa Marie-Hélène Meléndez.

Desolador pensar que allí, en el que en deien “baraques” hi van arribar a viure 40.000 persones enmig del no-res. Avui no queda més que un tríptic dedicat als morts i les restes d’una via de tren on els uns arribaven per quedar-s’hi i els altres, els jueus, camí d’Auschwitz, ja tots sabem a què. On ara hi ha un formós camp de gira-sols aleshores hi havia el cementiri (ara traslladat al veí poble de Mont-Réal). (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampsConcentracioFrancaBram).

Aquell mateix 1939 el van traslladar al Camp d’Intéllectuels de Montolieu. No hi queda més que una plaqueta. (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampPerAIntelLectualsDeMontolieu)

I després altra vegada a Bram.

Al llarg del cinc anys va estar, que ens consti, als següents camps:

§  Argelers,

§  Bram,

§  Montolieu,

§  Bram,

§  Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42.

§  Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.

§  Camp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21IX-43.

§  Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44.

I, per fi, en llibertat, Tolosa de Llenguadoc, des de finals del 1944 al 1948.

Durant tot el temps va seguir escrivint obres inèdites, que están dipositades a l’Associació Catalana d’Esperanto amb seu a Sabadell.

Hi cabria destacar els diaris del camps: un memorial de les seves estades de valor inestimable. Les obres escrites i inèdites de l’època coincideixen els títols amb els del camps. A part de reflexions, teatre, esperanto.

Un fet que a mi m’ha tocat endins. En havent publicat a internet el llibre “Ulisses en el fang” (inèdit excepte el primer poema), el nét d’un dels retratats es va posar en contacte amb Marie-Hélène i amb mi: per fi havia sabut on, quan i com va morir el seu avi desaparegut (14.- A la memòria de JOSEP ARIAS BRINGOLA, mort de tuberculosi a la seva barraca la nit del 10 de març del 1939.).

Doncs per fi, lliure però malalt del cor, arriba l’avi a Barcelona el 1948 i es reuneix tota la família més de nou anys més tard. La germana de la iaia s’havia casat amb un home de Caudete de las Fuentes (València) amb certs contactes al Règim i li va oferir a la cunyada Angelina (la iaia) una porteria amb dret a habitatge. Així doncs el matrimoni es trasllada el 1949 a València i viu en un pis fins que els donen la porteria, ironia del destí a la Avenida de José Antonio. Els fills, Jordi i Montserrat, ja treballant tots dos romangueren a Barcelona.

I ara ve la incògnita. L’avi traballava a la “Hispano Anbtologio”. Es passava hores traduint del castellà a l’esperanto. Aquella obra o esborrany més o menys parcial va ser a la porteria i ningú no sap què se n’ha fet.

El 8 de novembre del 1950 l’avi rebé una visita i una mala noticia sobre l’esperanto i se sentí malament. A la tarda moria: li faltaven 24 dies per a fer el 54 anys d’edat.

Immediatament els seus dos fills es traslladaren a València i hi viuen des d’aleshores.

Aquí podría acabar la història d’una desfeta familiar, d’una de tantes històries de postguerra, mort, exili, repressió o presó.

Però no. La tardor del 1960 o l’hivern del 1961 una delegació arribada de Tolosa de Llenguadoc va venir a València i va tornar l’obra inèdita de l’avi, que és a Sabadell, dins d’una maleteta (que jo guardo), una cistella de vímet, i unes quantes caixes. Considero que bona cosa d’aquesta obra seria avui publicable i és avui consultable: hi ha bona part de la història del camps francesos de concentració a Catalunya, Aude (Carcassona) i rodalies de Tolosa.

Aquesta és la història d’un intel·lectual espertantista, catalanista i d’esquerres que va néixer en una porteria al Carrer Pau Claris de Barcelona i va morir en una porteria a la Avenida de José Antonio 76 de València.

Res més. Gràcies.