http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/converses.htm
La Librería de El Sueño Igualitario
Un llibre que ens aproparà a lla cultura que bategà en temps de la República, però també, i a la vegada al llegat delsvalors republicans que van molt més enllà d´un “No a la Monarquía!!!”
Aquest llibre és un aplec de reflexions entorn al llegat cultural de la República que reuneix la Societat Coral El Micalet.
Aqestes plomes són: Ricard Camil Torres Fabra, Gabriel Benavides Escrivà, Cristina Escrivà Moscardó, Rosario E. Fernández Terán, Vicent Gabarda Cebellán, Francisco A. González Redondo, Jose Vicente Martí Boscá, Vicent Sampedro Ramo
Alló que ens diu la Societat Coral El Micalet:
A la Societat Coral el Micalet, l'any 2014, es van iniciar unes Converses sobre el llegat cultural de la República, amb la idea d'instituir anualment, durant el mes d'abril, una jornada de debat amb visió integradora des de la individualitatdels seus participants, a la col•lectivitat social, humanista i de progrés.
El contingut d'aquest llibre ajuda a comprendre millor els anys trenta del segle XX i apreciar, descobrir, recordar i dignificar la importància dels valors republicans i democràtics de llibertat, igualtat i fraternitat.
Alló que ens diu la Societat Coral El Micalet:
A la Societat Coral el Micalet, l'any 2014, es van iniciar unes Converses sobre el llegat cultural de la República, amb la idea d'instituir anualment, durant el mes d'abril, una jornada de debat amb visió integradora des de la individualitatdels seus participants, a la col•lectivitat social, humanista i de progrés.
El contingut d'aquest llibre ajuda a comprendre millor els anys trenta del segle XX i apreciar, descobrir, recordar i dignificar la importància dels valors republicans i democràtics de llibertat, igualtat i fraternitat.
Què és la Societat Coral El Micalet?, tot un univers de seccions de neguit cukltural, de llibertat, d´expressions ireflexions amb més de cent anys d´història : http://elmicalet.cat/
SUMARI O ÍNDEXLa presentación és de Tonetxo Pardiñas i Vidal
• De quina República parlem? Ricard Camil Torres Fabra
• Escolars educats en igualtat, en temps de guerra. Cristina Escrivà Moscardó i Gabriel Benavides Escrivà
• Les cendres científiques de la República: de la JAE al CSIC. Rosario E. Fernández Terán
• El cost humà de la reforma educacional. Vicent Gabarda Cebellán
• Cultura i Ciència durant la República: de la Generació del 76 a la Generaciódel 27. Francisco A. González Redondo
• Aportacions llibertàries a la sanitat republicana. Jose Vicente Martí Boscá
• Maçoneria i Segona República. Vicent Sampedro Ramo
Cazarabet conversa amb els autors:
Cazarabet conversa, avui, amb set investigadors sobre les seves converses sobre la República, que van tenir lloc a la Societat Coral el Micalet, de València. Una conversa/entrevista coral...
Ricard Camil Torres Fabra, Cristina Escrivà Moscardó, Gabriel Benavides Escrivà, Francisco A. González Redondo, Rosario E. Fernández Terán, Vicent Gabarda Cebellán i José Vicente Martí Boscá.
RICARD CAMIL TORRES FABRA
-Amics, en aquest llibre no es parla només del llegat cultural que va deixar la II República a València i més enllà…, també es parla i es fiquen els fonaments d´ allò que, en realitat, és la República i dels valors que d´ ella es desprenen i ens hem d´ impregnar. Què ens hi podeu dir?
–Cada llibre és un món, tot i que el tema d’arrencada del que tractem siga allò que en el camp cultural ens ha arribat de la Segona República de manera succinta. I justament els valors que ens ha transmès la cultura republicana, en la vessant classista o no, responen al dilema de la igualtat social i al desenvolupament humà sota paràmetres igualitaris.
-I és que la gent, sovint, quasi automàticament, només veu amb la República la “mort” de la Monarquia… i cal una educació amb la qual retornen els valors republicans…
–En efecte, per què no podem trobar una monarquia amb valors de tot tipus de qualitats? El problema no rau en escollir entre un rei i un president estatal llurs atribucions vénen a estar versemblants. La qüestió rau en la concepció de la cosa pública, de quina manera s’enfoca el concepte de societat. Si entenem la societat com un conjunt d’individus llurs interessos són homogenis, una república és el marc ideal de relacions. Donada la seua estructura, vindria a ésser estable respecte a afrontar problemes sense necessitat de diferències socials. Ans al contrari, una societat desestructuradaper definició és inestable, i aleshores els valors de convivència, solidaritat, etc., es fan indefugibles i per tant fan imprescindible cert marc polític que canalitze el procés d’igualtat, llibertat i fraternitat. Difícil si és dirigit per privilegiats.
-La gent hem de canviar d´ hàbits i obrir més la ment per emprendre el camí ferm e irreversible cap a la República?
–No només que per dirigir-nos cap a un sistema republicà. També per als nostre desenvolupament humà.
-Demanem una República com cal, una tercera República… personalment veig avui a més gent preparada per treballar per ella... perquè una República, i d´ això diu molt el llegat que ens va deixar la II República, s´ ha de treballar des del primer minut, no?
–I des del primer segon. Ara bé, l’enfocament no ha d’estar una repetició de la Segona República, el mateix que aquella no va estar de la primera. Allò positiu és arreplegar uns valors concrets i certs exemples al temps d’aprendre dels seus errors. El mimetisme sempre és perillós però cal reprendre la via republicana com a construcció d’una societat millor.
-De totes maneres, sempre he dit que, tot i ficant-se al dia, una III República té que recuperar, heretar i mirar-se molt amb els llegats de les dues Repúbliques que, en diferents moments, van sorgir en la historia de l´ Estat… Què ens hi podeu dir?
–La política, la concepció social no és genètica. Els problemes de la primera o segona república no tenen res a veure amb els problemes actuals. Cert és que el model social és el mateix –capitalisme– però les urgències han canviat com és normal.
-Què hem de recuperar d´aquella Primera República tan llunyana? I de la Segona?
–La concepció del món i per tant de la societat. Assimilar que tots vivim junts, el que obliga a construir una societat igualitària, solidària i amb un referent comú de futur.
CRISTINA ESCRIVÀ MOSCARDÓ I GABRIEL BENAVIDES ESCRIVÀ
-El llibre em sorprèn per la seva força, quan hi mira als nens i nenes que aprenien sota les bombes: tot i la guerra, tot i les bombes, la por i les amenaces o allò que molts temien, la derrota i les represàlies… s’ensenyava amb igualtat. Això és entranyable… Creieu que els xiquets i xiquetes que van rebre aquell ensenyament són com llums que mai s’han apagat?
–La veritat és que a través dels relats de vida de la majoria de la infància que van viure aquest temps, es desprèn el que dius. La formació que van rebre, al costat de la llibertat d'aprendre i els valors transmesos, els van deixar una empremta evident fins i tot els que, després de la guerra van conviure amb la dictadura, recorden la gran tasca que la Segona República en guerra -i anteriorment sense ella- va fer per la seva educació.
-Ja ha aparegut la paraula “educació”. I és que, si no hi ha una educació ferma i com cal: pública, laica i oberta a tothom i a tots… sense oblidar-nos de que tenen que canviar fins i tot els mètodes d’ensenyament i les maneres d’aprendre… res canvia en realitat, no?
–És evident, hi ha un refrany que diu que el que s'aprèn al bressol, sempre queda. El que s’ensenya el nen i la nena, en coeducació, des dels bons hàbits, al respecte que cal tenir cap als altres, és l'arrel d' on creixeran els fruits. L'educació no ha d'optar per la rigidesa, per la memorització de conceptes... cal conviure amb ells, aprenent fent, demostrant els valors humans, en els temes elementals de ciutadania i en els formatius al costat de l'acció, de l'activitat.
FRANCISCO A. GONZÁLEZ REDONDO I ROSARIO E. FERNÁNDEZ TERÁN
-Dins del llegat de la Segona República es troben persones que van de la generació del 76 a la del 27. Quan pensem sobre això i, especialment, en el que va passar després, trobem un ventall de pensaments, de persones, de situacions que podríem qualificar com, no sé, calidoscòpiques? Què ens podeu dir sobre això?
–Realment, aquesta realitat tan complexa que apuntes potser es podria resumir a l'inrevés, concloent que la Segona República va ser el resultat dels anhels, els compromisos i les actuacions de significatius representants de les generacions del 76, el 98, el 14 i el 27. Aquestes personalitats tenien uns orígens i van tenir uns posicionaments molt diversos (liberals, reformistes, republicans moderats, radicals, socialistes, etc.), tant abans de la Guerra, com durant i després de la contesa. Potser va ser el mateix Franquisme, en delimitar la depuració i repressió dels vençuts amb la que van entendre que s’havia d'iniciar la construcció del nou Estat Nacional-Catòlic, que va donar una identitat comuna a aquest llegat que es va pretendre eradicar el 1939... però que es va mantenir latent i va ressorgir orgullós a partir de 1976 per oferir un nou esperit amb el qual reconstruir la Democràcia perduda. Com deixem escrit, deu anys enrere, “Franco va guanyar les batalles entre 1936 i 1939, però el Franquisme aniria perdent la Guerra a partir de llavors per la seva decisió de retallar tot projecte de reconciliació nacional i condemnar-nos als espanyols a la divisió, separats entre vencedors i vençuts, nosaltres, que patim d'una més que demostrada predisposició caïnita a enfrontar els uns amb els altres”.
-La ciència també va créixer amb la Segona República i és que es mirava l'educació en unes dimensions tremendes ..., amb la Junta per a Ampliació d'Estudis i tot el que allà es va forjar deixant pòsit ... tot això van ser els fonaments de l'actual CSIC . Parli'ns de la Junta per a Ampliació d'Estudis i de com allà la gent treballava, de la il·lusió, de la força...
–Quan José Echegaray va llegir el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències en 1864, va clamar perquè arribessin aviat “els temps del treball alegre i l'alegria treballadora”. I, en efecte, després de tocar fons amb el "desastre de 1898", tota Espanya es va implicar en un procés il·lusionat de regeneració col·lectiva del país, situant la renovació educativa com a eix del procés. Primer des dels partits monàrquics alternant-se en el govern, amb la creació del propi Ministeri d'Instrucció Pública en 1900 (fins a aquest moment no existia!) per part dels conservadors i, sobretot, amb la posada en marxa en 1907 de la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques (JAE) per part dels liberals inspirats des de la Institució Lliure d'Ensenyament. La JAE, va ser una Universitat pública, dependent de l'Estat, però amb total autonomia per gestionar els seus fons i organitzar les seves activitats amb l'objectiu d'aconseguir la convergència científica amb Europa. Després d'uns anys de Dictadura primorriverista durant els quals la Junta es va beneficiar del “paternalisme” del règim, la II República va heretar i va completar la tasca regeneradora d'Espanya amb la creació d'una nova institució, la Fundació Nacional per a Investigacions Científiques i Assaigs de Reformes, que havia de cobrir aquells àmbits als quals la JAE no havia arribat: les ciències aplicades, la relació del mónacadèmic-universitari amb el teixit productiu, empresarial i industrial, la descentralització d'uns instituts situats només a Madrid, etc. I, en efecte, sobre les cendres de la Junta i de la Fundació es van edificar els fonaments del CSIC en acabar la Guerra.
-Creus que els científics es van veure afectats i condicionats per unes situacions polítiques tan canviants? Com es van materialitzar els seus compromisos?
–Sense cap dubte, entre 1898 i aproximadament 1910, davant la descomunal tasca de regeneració i convergència amb Europa que tots ells (conjuntament) van emprendre, els diferents posicionaments polítics dels científics van quedar en un segon pla, encara que durant les següents dècades començarien a sorgir fissures. D'una banda, els homes (i algunes dones, però comparativa i lamentablement poques) elegits pels que hem anomenat “mentors”, per protagonitzar aquesta nova etapa cultural i científica, els “tutelats”, van constituir una elit burgesa de tarannà progressista que va poder dur a terme la seva tasca, sense discontinuïtats, al llarg de les diferents formes de govern: Monarquia parlamentària, Dictadura de Primo de Rivera i Segona República. Com és natural, es van despertar no poques enveges entre els que van quedar al marge de les beques a l'estranger (“pensions d'estudis” es van denominar) i de les places a les universitats i als centres de recerca de la JAE. I, sobretot, es van generar odis larvats en les classes conservadores que van arribar a identificar la intel·lectualitat del primer terç del segle XX amb la Institució Lliure d'Ensenyament, i, a uns i a una altra, pràcticament, com els culpables de la situació que va portar a Espanya a la Guerra Civil. Però si el compromís dels nostres científics amb la modernització d'Espanya es va mantenir inamovible fins 1936, l'ambient revolucionari a l'Espanya republicana a l'inici de la contesa va fer que, exceptuant el col·lectiu traslladat a la Casa de la Cultura de València quan el Govern va abandonar Madrid , una part molt significativa dels nostres científics, encara que no arribessin a identificar-se amb l'Espanya colpista, sí fos caient en la desafecció amb la República, mantenint-se al marge de l'esforç bèl·lic de defensa de la legalitat republicana i, fins i tot, abandonant el país. Però aquesta és una altra història...
VICENT GABARDA CEBELLÁN
-Quin cost humà va tindre tot aquest esforç de la II República cap a l'educació, cap a la ciència, cap a mimar escriptors, pensadors, artistes…?
–Sens dubte, enorme, perquè hem de tindre en compte que entre els plans de la reforma educativa de Marcelino Domingo, es va plantejar la creació de 27.000 noves escoles que, clar, haurien de ser ocupades per alumnes i per mestres, i si dels primers hi havia en potència molts, perquè gran part de la població espanyola dels anys 30 era pràcticament analfabeta, dels segons es necessitaven molts, i de qualitat, d'ací la creació de les Escoles Normals de Magisteri; després del fi de la guerra, a banda del nombre de mestres, professors, escriptors, pensadors, artistes, que van morir durant o després de la mateixa, executats o morts de malaltia en una presó, penal, camp de treball… estan tots aquells que van haver d'agafar la ruta de l'exili a Europa, América o nord d'Àfrica, i que van deixar allí l'empremta del seu pas i la mostra del que havia perdut Espanya amb la seva marxa; però també estan els que van optar per l'exili interior, deixant de pensar, de treballar, de pintar, d'escriure, perquè el que feien estava prohibit i podia costar-los molt car.
Només lloant el Cabdill i la seua obra podia un dir-se escriptor, pensador, filòsof o artista.
-Però parem-nos a pensar i a reflexionar en els responsables directes de l’educació i en els mestres, professors… perquè aquests van ésser un col·lectiu que va pagar molt car la manera de fer, la filosofia de la II República, no?
–Sens dubte; la figura del mestre nacional es repeteix entre els afusellats de molts dels pobles de la Comunitat valenciana, grans i xicotets, perquè no hem d'oblidar que en els xicotets, el mestre, junt amb el metge i el sacerdot, i com no, el cap de la guàrdia civil, eren les vertaderes forces vives del poble, independentment del seu caire polític, perquè eixe ja jugaria el seu paper més tard. I això feia que les seues tendències polítiques foren conegudes per tots. No hi havia escapatòria.
Almenys 21 mestres nacionals van ser executats després del fi de la guerra civil, sense cap dubte pel paper revolucionari que havia significat la seua actuació en els col·legis de cara als seus alumnes, i en els carrers de cara als seus veïns; sense oblidar que molts d'ells jugarien un paper rellevant en política local o provincial.
De la mateixa manera, durant la guerra civil, la figura del mestre també va ser molt castigada per les forces revolucionàries, almenys 66 casos localitzats (sense comptar els religiosos que exercien com a mestres en els col·legis religiosos), havent de suposar que la causa de la seua mort va ser la seua implicació en la societat i en la vida política de la mateixa, més que la seua actuació en el col·legi.
Tant en un grup com en l'altre, ens trobem amb mestres joves, de les últimes fornades de l'acabada de crear Escola de Magisteri i de les seues idees “revolucionàries” en educació.
JOSÉ VICENTE MARTÍ BOSCÁ
-Vosaltres us fixeu en les aportacions llibertàries en matèria de sanitat... però el pensament llibertari té molt més a dir en el llegat de la República, no?
–Sí, certament, molt més, per exemple, i ben treballat per diversos grups d'historiadors, l'educació, que enllaça amb les idees de Ferrer i Guàrdia i, fins i tot anteriors, de Paul Robin i la Primera Internacional. També a la literatura (poesia, teatre, novel·la i, sobre tot, el potent periodisme llibertari) sense oblidar el cinema o la pintura, el dibuix i l'escultura; i fins i tot la sociabilitat en ateneus i col·lectius de diferents continguts (naturistes, lliurepensadors, esperantistes... tots ells es podien combinar amb el moviment àcrata a Espanya). De tot això hi ha interessants articles i monografies. Però alguns, molt limitats, sabem alguna cosa de la història de la sanitat en relació amb el moviment llibertari espanyol, per això treballem aquests temes, encara que la seva importància pot ser menor que la d’altres aspectes comentats.
-També en el llibre s'expliquen les idees llibertàries envers la sanitat. Què pot aportar de novetat als lectors?
–En el fons, el treball presentat és una revisió dels estudis publicats en l'última dècada, incloent els nostres, com potobservar-se en l'àmplia bibliografia. S'han pogut concretar algunes idees esbossades en el capítol similar i del mateix autor, del llibre La Rosa Il·lustrada (Universitat d`Alacant, 2006), incloent nombrosos aspectes innovadors, que proporcionen noves conclusions millor fonamentades i una més potent classificació dels principals protagonistes d'aquest fenomen, de manera singular, dels professionals sanitaris no mèdics. La importància creixent en el tema és paral·lela a la dificultat en la seva investigació, en comparació amb els estudis sobre metges, temes tots ells que fa una dècada només s'esbossaven.
20935Converses sobre el llegat cultural de la República. Ricard Camil Torres Fabra, Gabriel Benavides Escrivà, Cristina Escrivà Moscardó, Rosario E. Fernández Terán, Vicent GabardaCebellán, Francisco A. González Redondo, Jose Vicente Martí Boscá, Vicent Sampedro Ramo168 páginas
12,00 euros
Societat Coral El Micalet
A la Societat Coral el Micalet, l'any 2014, es van iniciar unes Converses sobre el llegat cultural de la República, amb la idea d'instituir anualment, durant el mes d'abril, una jornada de debat amb visió integradora des de la individualitatdels seus participants, a la col·lectivitat social, humanista i de progrés.
El contingut d'aquest llibre ajuda a comprendre millor els anys trenta del segle XX i apreciar, descobrir, recordar i dignificar la importància dels valors republicans i democràtics de llibertat, igualtat i fraternitat.
SUMARI
Presentació. Tonetxo Pardiñas i Vidal
• De quina República parlem? Ricard Camil Torres Fabra
• Escolars educats en igualtat, en temps de guerra. Cristina Escrivà Moscardó i Gabriel Benavides Escrivà
• Les cendres científiques de la República: de la JAE al CSIC. Rosario E. Fernández Terán
• El cost humà de la reforma educacional. Vicent Gabarda Cebellán
• Cultura i Ciència durant la República: de la Generació del 76 a la Generació del 27. Francisco A. González Redondo
• Aportacions llibertàries a la sanitat republicana. Jose Vicente Martí Boscá
• Maçoneria i Segona República. Vicent Sampedro Ramo
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada