dimecres, 30 de desembre de 2015

Indignitats de la República francesa i misèria moral del règim de Vichy.


http://www.xavierfebres.com/2015/12/indignitats-de-la-republica-francesa-i.html?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook


30 DES. 2015


El govern socialista francès acaba de decidir avançar de cinc anys sobre els 75 previstos la desclassificació i lliure consulta dels documents judicials i policials relacionats amb el règim de Vichy, col.laboracionista amb l’ocupant alemany, que va governar França del 1940 al 1945. Es tracta d’un gest sobretot simbòlic sobre un dels episodis més vergonyosos de la història del país, més estudiat que no pas assumit. La indignitat de la III República francesa va començar de fet quatre anys abans que el règim col.laboracionista de Vichy del mariscal Pétain, quan el 1936 el govern d’esquerres del
Front Popular encapçalat per Léon Blum va aplicar una duríssima i ominosa política de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola per no contrariar els seus aliats conservadors anglesos, amb qui necessitava mantenir l’entesa davant l’ascens d’una Alemanya ja dirigida per Hitler. La política franco-britànica de no intervenció va sentenciar des del primer moment el destí del govern legal espanyol, la seva amarga soledat en el front internacional, en comparació amb l’ajuda massiva brindada per Alemanya i Itàlia als sublevats franquistes.

En comptes d’enfrontar-se a l’expansionisme hitlerià, els dos principals governs democràtics d’Europa occidental van preferir "apaivagar-lo" amb concessions contínues. No hauria calgut ni tan sols un gest de fraternitat del govern francès del Front Popular, simplement el respecte del dret internacional que reconeixia al govern legal espanyol la llibertat de comerç (inclòs d’armament) amb els seus aliats veïns. 

La segona indignitat de la República francesa, des d’abans de caure en la misèria moral del règim de Vichy, va ser la rebuda reservada al mig milió de refugiats republicans espanyols el gener del 1939, un naufragi massiu davant del qual res no va voler ser previst per les autoritats franceses, advertides amb anticipació sobre la possible magnitud de l’allau. La República francesa va oferir una rebuda militar gèlida, degradant, carregada de menyspreu moral i material. Els republicans espanyols creien entrar en territori amic i es van veure tractats com a bestiar, malgrat ser ciutadans civils o bé soldats regulars d’un govern democràtic en exercici, reconegut per la comunitat internacional.
 
Uns 260.000 milicians van ser amuntegats els primers mesos per la República francesa veïna als camps de concentració de les platges rosselloneses d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès sense cap instal.lació d’aixopluc. Quasi la mateixa xifra de refugiats civils (dones, infants, ancians) van ser dispersats a l’interior de França mitjançant combois ferroviaris formats tot sovint amb vagons de mercaderies. Tres quartes parts de tots plegats ja havien retornat a Espanya a finals del 1939, on la sort que els esperava no era més afalagadora, com tampoc la d’aquells que es van quedar a França en vigílies de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya. 

León Blum havia dimitit de la presidència del govern francès el 23 de juny del 1937, substituït pel radical-socialista Camille Chautemps. Retornaria al càrrec el 13 de març del 1938, per cessar definitivament un mes després i cedir el lloc al dirigent radical-socialista Édouard Daladier, el qual es va aliar amb la dreta i va posar fi al govern de Front Popular. El nou govern Daladier de centre-dreta es mantindria entre el 10 d’abril del 1938 i la seva dimissió el 3 de setembre del 1939. 

L’exèrcit més nombrós del continent europeu, el qual s’havia beneficiat durant els anys anteriors de pressupostos extraordinaris davant del rearmament germano-italià, no va posar a disposició dels refugiats espanyols durant el primer mes de l’operatiu cap dels seus mitjans més indispensables, com tendes de lona, lliteres, estufes, cuines o latrines de campanya. "Ni una sola manta de les seves reserves", va escriure el periòdic Le Midi Socialiste el 15 de febrer. 

Les autoritats franceses no van considerar ni per un instant la proposta del cap de l’Estat Major republicà, el general Vicente Rojo, per tal que les unitats poguessin ser repatriades de forma organitzada als fronts de combat que restaven oberts a les zones Centre-Sud i Llevant. El govern francès va ordenar desarmar-les damunt mateix de la ratlla fronterera, desmembrar-les dels seus comandaments i tancar-les a camps de concentració improvisats sobre l’arenal batut pel fred i el vent o als prats nevats de les zones de muntanya, mentre l’emissari del govern de París negociava a Burgos amb el general Franco la seva repatriació com a vençuts. 

Les relacions diplomàtiques amb Franco es van anunciar oficialment el 27 de febrer de forma conjunta per part de França i Gran Bretanya, quan el govern legal espanyol encara resistia a Madrid i al Llevant. Totes dues potències democràtiques avalaven d’aquella manera la derrota de la República espanyola, abans de la caiguda de Madrid i de la fi dels combats. 

Un any després de l’èxode espanyol, França n’encaixava un altre de més elevat encara a la frontera del nord, arran de la fugida cap el centre i el sud del país de 10 a 12 milions de civils holandesos, belgues i francesos que escapaven de la invasió alemanya i els seus bombardeigs sobre les carreteres infestades de fugitius. La majoria van tornar a casa al cap d’unes setmanes o de pocs mesos. A ningú no se li va acudir tancar-los a cap camp de concentració, com havien fet amb els refugiats espanyols uns mesos abans. 

Arran de l’ocupació alemanya del 1940, pràcticament totes les autoritats franceses van jugar un paper de col.laboració més o menys directa amb l’ocupant. Édouard Daladier encara presidia el govern que va veure com l’exèrcit francès s’esfondrava en pocs dies, en plena inoperància davant l’ocupant alemany. 

El comportament general dels francesos durant els anys d’ocupació alemanya i el paper heroic atribuït a la Resistència van ser un tema tabú les dècades següents. El documental de Marcel Ophüls Le chagrin et la pitié l’any 1971 i la pel.lícula del realitzador Louis Malle Lacombe Lucien el 1974 van iniciar el desgel de les consciències, reblat per l’impacte del llibre La France de Vichy, de l’historiador nord-americà Robert O. Paxton. Venia a esmenar la plana a les tesis molt més conciliadores de Raymond Aron, que des del 1954 assentava càtedra amb la sevaHistoire de Vichy

L’exèrcit francès es va veure escombrat pels alemanys en sis setmanes sobre el propi territori el juny del 1940. Els 45 milions de francesos van quedar noquejats, inerts, al mateix moment que l’exaltació popular dels processos totalitaris regnava a Alemanya, a Itàlia i una part d’Espanya. La dreta francesa considerava més perillosa “l’amenaça bolxevic” de la Unió Soviètica –la por de la revolució suscitada a França pel tímid reformisme del govern de Front Popular— que no la cursa bel.licista del nacionalsocialisme a Alemanya, vista com un paraxoc enfront de Stalin. 

L’últim govern democràtic de la III República es va formar a Bordeus la nit del 16 al 17 de juny. El president de la República, Albert Lebrun, va acceptar la dimissió del primer ministre Paul Reynaud i va encarregar al mariscal Philippe Pétain, de 84 anys, la formació del nou govern. L’ancià militar no va arribar al poder per cap via il.legal, com tampoc Hitler a Alemanya ni Mussolini a Itàlia. No es tractava d’un relleu a la presidència de República ni d’una remodelació ministerial, sinó d’un canvi de règim, d’un cop d’Estat efectuat a través dels mecanismes parlamentaris. 
Pétain va fer abolir la constitució republicana per l’Assemblea Nacional, reunida al casino de Vichy, per 569 vots contra 80 i 17 abstencions. La votació donava plens poders legislatius i executius a Pétain com a president de la República i li encarregava l’elaboració d’una nova constitució. El president de la República, Albert Lebrun, va ser destituït. 

El 17 de juny del 1940 el mariscal Pétain anunciava en una al.locució radiofònica als francesos: “Amb el cor encongit us dic avui que cal aturar el combat”. L’endemà es produïa des de la BBC de Londres el cèlebre Appel du 18 Juin del general De Gaulle, sots-secretari d’estat de Guerra al govern que acabava abandonar per oposar-se a la col.laboració amb l’ocupant: “Passi el que passi, la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà”. 
De Gaulle era a Londres un home completament sol, abraçat a la grandeur que altres no van demostrar. Hitler va ocupar França amb una mínima inversió de tropes, gràcies al fet que el govern francès de col.laboració va assumir les tasques d’administració sota autoritat alemanya. Inclús després de l’ocupació de la “zona lliure”, fins aleshores sota competència de Vichy, Alemanya no va necessitar sumar més de 40.000 soldats de la Wehrmacht a un país de 45 milions d’habitants. La submissió francesa va ser general. 

Els primers tímids brots de resistència només es produirien a partir del 1942. Ni tan sols els comunistes no van participar-hi abans de la ruptura del pacte germano-soviètic i de la invasió alemanya de la URSS el juny del 1941. L’historiador Paxton xifra en un 2% la població francesa implicada en la resistència. 

El prestigi de l’ancià mariscal Philippe Pétain, heroi francès de la Primera Guerra Mundial (va dirigir a Verdun la batalla més costosa en vides humanes: 163.000 soldats francesos i 143.000 soldats alemanys morts), va ser utilitzat pels alemanys i la dreta francesa. Pétain havia estat ministre de la Guerra el 1934 i primer ambaixador francès a l’Espanya de Franco el 1939. El seu govern col.laboracionista de Vichy es va poder basar en l’estructura de l’Estat preexistent: cap prefecte de cap departament no va dimitir després de l’ocupació alemanya.

El govern de Vichy no es va acontentar de fer la feina de l’ocupant, inclosa la deportació de jueus. Va ser l’únic país ocupat que intentaria aprofitar l’ocasió per dur a terme una “revolució nacional” interna, un nou ordre polític reaccionari al marge del sufragi electoral, una revenja sectària contra el Front Popular del 1936-38 i contra la III República, extinta de facto després de l’ocupació alemanya, igual com s’havia extingit el II Imperi francès arran de la desfeta a la guerra franco-prussiana i la consegüent ocupació alemanya menys d’un segle abans. 

Vichy no significava una gestió administrativa del país ocupat, en el marc de les normes imposades als vençuts per l’armistici, com va ser el cas a Bèlgica o a Holanda. Era un govern reconegut per l’ocupant alemany dintre d’una política acordada de col.laboració. El govern de Vichy no es va oposar als alemanys ni tan sols després del desembarcament aliat a Normandia. França no va estar mai oficialment en guerra contra Alemanya. 

Les tropes ocupants alemanyes van fugir de París, derrotades pels aliats, el 24 d’agost del 1944. A l’Ajuntament parisenc hi figura actualment la placa que dóna nom a un jardí del recinte en honor dels republicans espanyols de La Nueve, la companyia d’avantguarda de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc que va arribar primer que ningú per alliberar la casa consistorial de la capital francesa. La pràctica totalitat dels efectius d’aquella companyia (146 homes de 160) eren republicans espanyols exiliats a França que van continuar lluitant a la Segona Guerra Mundial, amb la convicció que la victòria de les potències democràtiques aliades no escombraria només del poder a Hitler i Mussolini. La seva esperança es va veure frustrada, els van enganyar. A canvi els van deixar entrar a la petita llegenda del republicanisme francès amb aquella placa que els recorda als jardins de l’Ajuntament parisenc. 

La Libération del 1944 i la depuració dels càrrecs de Vichy no va assolir cap clima de guerra civil entre resistents i col.laboradors. La majoria de servidors de la dictadura es van convertir en honorables càrrecs de la democràcia, inclòs el futur president socialista François Mitterrand: “Els grans cossos de l’Estat van sobreviure pràcticament intactes, un cop més, a un canvi de règim”, observa Paxton. 

La justícia ordinària va dictar 7.000 penes de mort per intel.ligència amb l’enemic, de les quals se’n van executar 800. Tres amnisties van ser aprovades el 1948, el 1951 i el 1953. L’autoritat del general De Gaulle i la política aliada de Guerra Freda van fer que no durés la coalició electoral de postguerra entre els tres principals partits de la nova situació: el centrista Moviment Republicà Popular, els radicals-socialistes i els comunistes. El maig del 1947 els comunistes van deixar de formar part del govern. La IV República gaullista començava a assemblar-se a l’anterior III República com dues gotes d’aigua.  

 La desclassificació avançada de documents de l’època que acaba de decidir el govern socialista de París pot aportar sens dubte molts detalls. Però no faran canviar l’enorme dificultat de digerir, encara avui, les indignitats de la República francesa.

Cap comentari: