diumenge, 1 de novembre del 2015

Cazarabet conversa con Jordi Rubió Coromina, autor de "L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus" (Gregal).


http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/exode.htm


La Librería de El Sueño Igualitario

L_EXODE_CATALA.jpg


Jordi Rubió Coromina trau un excel-lent treball d´investigació, amb Gregal, que ens apropa a l´èxode català dels que ben pocs estudis han profunditzat com el de Rubió Coromina, el de l´any 1936…el dels primers dis
No per això menys trist i menys dramàtic perquè dir adéu a la teva terra, sempre, és dur, trist I dramàtic…
Tot i això les circunstàncies que van envoltar l´èxode de les acaballes de la guerra encara fou molt pitjor per les circunstàncies, les pors, les massificacions…
De tota manera el llibre que tracta un tema de manera inèdita aporta una montonada d´informació, estudis, reflexions e investigacions que , estem segurs, serán tiguts molt en compte en l´estudi de qualsevol procés d´èxode, de guerra i, en concret de la guerra i les conseqüències de la Guerra Civil española a Catalunya.

Allò que ens diu Gregal del llibre:
Aquest llibre ens apropa a l'èxode a través dels Pirineus que es produeix a Catalunya durant l'inici de la Guerra Civil i, alhora, a les bases de la construcció del poder local durant el primer franquisme; dos elements entrelligats. La guerra i la revolució que es van desencadenar l'estiu de 1936, fruit del cop d'estat d'un sector de l'exèrcit, van provocar la fugida de milers de persones. Els Pirineus esdevenen aleshores un territori de trànsit per a tots els fugitius que escapen en solitari o amb l'ajuda de guies que, en cordades més o menys nombroses, els encaminen per les muntanyes cap a França o Andorra. Els recorreguts i les motivacions d'aquests refugiats, gent de dretes, desertors de l'exèrcit o republicans desencantats, centren l'atenció d'aquest treball. Tres etapes diferents marquen els espais d'aquest desplaçament de població: la fugida a través dels Pirineus, el sojorn en camps d'acollida a França i l'entrada a l'Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les tropes franquistes, la major part dels refugiats catalans en edat militar engruixiran els batallons de voluntaris o de regulars i seran destinats a la primera línia del front de guerra. El fet d'haver lluitat voluntàriament al costat de l'exèrcit franquista els conferirà –acabada la guerra– una situació de privilegi dins dels estaments de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya, molts d'ells assumiran càrrecs de responsabilitat en el nou establishment franquista.

L´autor, en Jordi Rubió:
Jordi Rubió va néixer el 1983 a Olot. És doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona (2011), màster en arxivística per la Universitat Jean Moulin de Lió (2012) i membre del Grup de Recerca i anàlisi del Món Actual (GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Professionalment exerceix d'arxiver a França, tasca que complementa amb la recerca en dos temes: el franquisme (1939-1975) i els desplaçaments de població durant el segle XX (1914-1989). Ha publicat diversos articles científics en revistes com Ayer i Diacronie, ha realitzat una estada de recerca a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París (2010) i ha participat en seminaris i congressos internacionals d'entre els quals destaquen La dictadura franquista: La institucionalització d'un règim (Universitat de Barcelona, 2010), El asociacionismo de la emigración española en el exterior: significación y vinculaciones (UNED, 2012) Desplaçaments forçosos i exilis a l'Europa dels segles XX i XXI, (Universitat de Perpinyà, 2013). És autor, junt amb Jordi Pujiula, de la monografia El franquisme publicada dins de la col·lecció dels Quaderns d'Història d'Olot (2014).


Cazarabet conversa amb Jordi Rubió Coromina:
Jordi_Rubio.jpg-Jordi, per què un llibre dedicat a l ´ èxode català vinculat al 36?; què et fa triar aquest any per a la teva tesi i després per a editar aquesta síntesi que és el llibre de Gregal que tenim entre les nostres mans?
-La Retirada de 1939 ha captat l’atenció de bona part dels historiadors durant els darrers 40 anys, des dels treballs de José Luís Abellán i Javier Rubio als tot recents de Pelai Pagès. En canvi, l’estudi de l’èxode català de 1936 ha evolucionat molt poc des que Albert Manent reclamava a finals de la dècada de 1980 profunditzar en el tema. L’any 2003 es publica la primera monografia específica, Els “catalans de Gènova”, de Rubèn Doll-Petit, que aborda la fugida marítima a través del port de Barcelona però l’èxode a través dels Pirineus és un tema que quedava pendent.
Qualsevol que esculli un tema d’investigació ha de fer-ho amb un interès especial, una curiositat que ha d’impulsar el treball. Jo vaig escollir l’èxode català de 1936 perquè volia entendre el perquè d’aquest desplaçament de població; perquè milers de catalans decideixen fugir de Catalunya clandestinament per lluitar amb les tropes franquistes i quines conseqüències té aquesta presa de posicions en la conformació de les estructures polítiques i socials del primer franquisme.
-Ho anomenes “èxode”, perquè no exili?
-No defujo el terme “exili” però vull marcar certes diferències. Al 1939 la població es veu forçada a marxar fora del seu país per motius polítics i a residir a l’estranger mentre la situació no canviï; per tant, s’exilia. Al 1936, en canvi, es produeix un desplaçament de desenes de milers de catalans cap a França i Itàlia però en la seva majoria ho fan per entrar de nou a Espanya pel territori ocupat per les tropes franquistes. Una part d’aquests catalans decideix exiliar-se mentre duri la guerra però emprar el terme “exili” pel conjunt no em sembla del tot apropiat mentre que l’èxode, com a emigració sense més adjectius, pot convenir al conjunt de desplaçats.
-No tots els que van marxar amb aquest èxode eren o van formar part dels vençuts al cap de tres anys(ni molt menys)…Comenta, per favor....
-Ben al contrari, els que integren aquest èxode són, seran, els vencedors. Els motius de la fugida són diversos però la gran majoria acabarà la guerra al costat dels nacionals i això els hi valdrà el respecte de la Dictadura, que els hi atribuirà nombrosos beneficis dins de la societat. El règim franquisme reconeix a excombatents i excaptius el dret preferent a les places de concurs públic de l’administració i de l’empresa privada, l’accés als comandaments dels òrgans de Falange i de l’administració local i provincial, a més de l’exercici del poder moral damunt d’una societat esberlada entre vencedors i vençuts.
Els vençuts els troben en alguns grups minoritaris que he pogut identificar dins d’aquest desplaçament de població. Entremig dels homes en edat militar que escapen a la mobilització i dels catalans d’ordre i dels religiosos que fugen de la repressió republicana hi ha, per exemple, membres del POUM o membres del govern de la Generalitat amenaçats dins mateix de l’ordre republicà. Els vençuts són també aquells grups a qui les males condicions de vida que ocasiona la guerra fan marxar cercant més una millora de la seva situació econòmica que no pas cap altra cosa. Aquest fenomen afecta a diversos grups de gitanos.
-Hi havien , no pocs, que no volien saber res de les guerres, de les confortacions…fins i tot entre la família, els amics…Molts degueren pensar, dels que van marxar al 36, que estarien fora de les fronteres només un breu temps i així fou en alguns casos, no?…
-Efectivament, no tothom es posiciona clarament a favor d’uns o altres. Existeix un refus a l’esforç militar, ja sigui al costat dels republicans o dels nacionals. Fugir per esquivar la mobilització al front és una reacció humana que trobem en totes les guerres. Ara bé, els pròfugs que fugen durant la Guerra Civil acabaran gairebé tots, de grat o per força, lluitant en un dels dos bàndols. Un grapat dels refugiats de 1936 tornarà a Catalunya per acollir-se a les amnisties del govern de la República i la gran majoria anirà a l’Espanya de Burgos engruixint les tropes franquistes. Als que aconsegueixen evitar la mobilització militar, de retorn a Espanya acabada la guerra, Franco els hi imposarà 3 anys de servei militar obligatori.
Molts dels refugiats de 1936 es dirigeixen a França amb la única intensió de retornar a Espanya per Irún, porta d’entrada al territori ocupat pels rebels. Per aquests, la fugida, el sojorn a l’estranger no és més que un tràmit d’uns pocs dies. Tot i així, aquests homes no se senten tant a casa com lluitant per arribar-hi. Per ells l’objectiu és l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, que representa el moment en què podran tornar als seus pobles i ciutats d’origen i retrobar-se amb els seus familiars.
-Però gent de la ciència, intel·lectuals que fins i tot signaven documents a favor de la República també van marxar-hi, per què?
-Sí, entre els refugiats de 1936 hi ha reconeguts científics i intel·lectuals. Potser el cas més significatiu és el de José Ortega i Gasset, que tot i haver signat un document de suport al règim republicà va prendre el camí de l’exili l’any 1936. Segurament aquí hauríem de saber dissociar l’adhesió a un govern o fins i tot el refús al cop d’estat davant dels actes revolucionaris perpetrats dins del territori republicà. La violència revolucionaria exercida dins de l’Espanya republicana té una incidència clara en l’actitud dels republicans més moderats i, per suposat, entre els sectors més conservadors.
De Catalunya marxa gent tant important com Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, Josep Maria Espanya, conseller de Governació, Ventura Gassol, conseller de Cultura, Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya o Santiago Gubern, president del Tribunal de Cassació. Estaven amenaçats i corrien risc de mort per haver facilitat la sortida de Catalunya a molts perseguits.
CQP7q-xWwAEnMwK.jpg-Havia gent que va marxar cap a l´ èxode i que ho van fer per por a certes repercussions i van marxar a terra neutra per a intentar buscar una  entrada, altra vegada a l´ Estat Espanyol, i en territori conquistat pels rebels franquistes…Com ho feien escapant des de Catalunya i el Pirineu….?
-La fugida a través del Pirineu és una fugida clandestina, que es fa de nit i per passos fronterers poc concorreguts. Senders de muls, colls i ports de muntanya són els indrets preferits pels guies que condueixen les expedicions de fugitius. Un cop a França, tots els refugiats són identificats per les autoritats gales, que els ofereixen la possibilitat de residir a França, en centres o camps d’acollida o bé el trànsit cap a Irún. Naturalment, també poden refer el camí cap a Catalunya encara que són ben pocs els que ho fan (o que declaren voler fer-ho). A partir de l’octubre de 1937 França no deixarà elecció als refugiats, als quals se’ls donarà 48 hores perquè surtin de França cap a una de les dues Espanyes en guerra.
-Què ens pots dir, breument, dels altres èxodes:el de la frontera portuguesa, el del Pirineu Navarrès i les Bascongades, el marítim…
-Portugal és la via de fugida de diversos generals, militars i civils involucrats amb el cop d’estat del 18 de juliol. Al Pirineu de Navarra hi conflueixen diferents desplaçaments de població, el dels republicans que fugen d’un territori dominat des del juliol de 1936 per les forces rebels i el dels catalans que han sortit de Catalunya entre finals de juliol i primers de setembre de 1936. És per la frontera navarresa que arriba a Pamplona Josep Maria Conill Postius, el cap del requetè català.
La frontera basca viu diferents onades de l’exili republicà, primer amb la caiguda d’Irún al setembre de 1936 i després amb la presa de Bilbao a l’estiu de 1937.
L’exili marítim, tal i com l’ha demostrat Rubèn Doll-Petit, és molt quantiós i alhora constitueix l’exili més genuïnament burgès dels que s’esdevenen durant la Guerra Civil.
-Por a les represàlies o, com dèiem, gent que escapava del conflicte..tant d´ aquestes columnes un xic descontrolades com d´ altres…però ja n´ havien que van escapar del conflicte perquè tenien verdadera por al conflicte en sí, a la guerra i a tot el que comporta i perquè, tot i ésser de tarannà republicà i d´ esquerres veien que allò estava perdut perquè els rebels, des d´ un principi, contaven amb el suports del poder monetari, del món burgés, de la “gent d’ordre”, de l’església, de la majoria dels militars i, fins i tot, de la gent que ,com ells, fugen del conflicte i no poden plantar cara(fixa’t que no dic covardia)…però sí necessitat de fugir…d’escapar del conflicte per l’angoixa que tot  això  els podia aportar…
-L’arbitrarietat i l’aprofitament de la guerra per arranjar querelles personals van existir dins de les dues Espanyes. Així, la por a represàlies només toca a la gent que senten un perill per la seva vida car fugir implicava, de facto, la imposició de represàlies als familiars que es quedaven. Per tant, si es feia, havia de ser per una bona raó.
-Molts que van iniciar aquest èxode eren gent de molt de dreta i d´esglèsia que, després, van reiniciar el viatge de tornada…què ens podeu dir?
-Sí, és clar, els homes d’església i d’ideologia dretana ocupen un espai important entre els refugiats catalans de 1936 i la seva tornada a Catalunya la viuen com a conqueridors de la pàtria. Molts d’ells tornen tant bon punt els seus pobles són ocupats pels rebels i alguns causen estralls denunciant a tots aquells que havien tingut simpaties amb els republicans.
-Quins trets fonamentals compartien els que van emprendre l´ èxode del 36?
-El catolicisme, la fe cristiana, sembla l’element més transversal entre els refugiats de 1936 encara que no sigui del tot generalitzable. Més enllà d’aquest element cal dir que es tracta significativament d’una migració de gent d’ordre i de “quintos”, d’homes en edat militar.
-De quins llocs del territori i de la terra de Catalunya venien aquests primers homes, dones que van iniciar l’èxode i , passant pels Pirineus, cap on anàven?
-Hi ha refugiats de totes les comarques catalanes però les comarques frontereres de Lleida i Girona estan especialment ben representades així com les àrees més poblades al voltat de Barcelona. A la Catalunya nova els percentatges de població que fuig pels Pirineus són molt inferiors.
-Poden equiparar alguns trets o factors que van desencadenar l´ èxode del 36… comparant-ho  amb tot allò que es va desencadenar quan es va proclamar la II República al 31?
-Quan es proclama la II República el 14 de juliol de 1931 pràcticament l’únic que marxa és el Rei. Més tard, algunes accions violentes contra l’Església causen el desplaçament de religiosos a França però aquests fenòmens són constants en la història contemporània d’Espanya i es fa difícil de comparar-los amb els esdeveniments de 1936, quan la repressió contra sacerdots i religiosos és brutal i sistemàtica.
-Ostres , sempre m’ha quidrat l’atenció, però en aquest llibre tot  agafa més forma quan veig que documentes que no poques gents de dretes,vinculades o simpatitzants als rebels. ja havien agafat l´ èxode com a prevenció…..a molts, el Colp d´ Estat,   els va agafar a la frontera o a l´ altra banda….Sembla que tot estava més que dibuixat?
-No sé si podem dir que tot estigués dibuixat però el cert és que hi ha coses que poden semblar casuals i que no ho són. Desencadenar un cop d’estat en ple període estival pot afavorir que les classes benestants estiguin fora del país i també que els membres del govern estiguin disgregats, la qual cosa pot jugar l’èxit de la revolta.
-Com va ésser el procés de documentació, amic Jordi, per aquest llibre i la metodologia de treball?  Treballar , tenint a l´ arrere a Àngel Duarte Montserrat i a Jordi Canal Morell, té que ésser tot un estímul i, a la vegada, un repte… I la col·laboració amb Gregal com ha anat?
-Documentar la fugida de tants catalans entre 1936 i 1938 ha estat la tasca més difícil ja que en els arxius catalans hi ha molt poques traces d’aquest desplaçament de població. És gràcies als arxius francesos i als arxius de l’espionatge franquista que he pogut identificar i quantificar aquest èxode.
El treball amb els meus directors de tesi ha estat molt gratificant. El més important per mi ha estat que hagin cregut i defensat l’interès històric de la meva recerca doctoral.
Per a mi ha estat un goig poder treballar amb una editorial jove i independent com Gregal, que inverteix en l’edició de llibres de difusió histórica.
-En què estàs treballant ara?
-Ara mateix no treballo en cap recerca específica. La situació de crisi permanent que viuen les Humanitats des de fa anys no ajuda gens a les persones que, com jo, procurem fer recerca als llims del sistema universitari català. La producció científica haurà de passar per altres viaranys o no passarà.



L_EXODE_CATALA.jpg21266L'èxode català de 1936 a través dels Pirineus. Jordi Rubió Coromina
388 páginas       15 x 21 cms.
22,00 euros
Gregal



Aquest llibre ens apropa a l'èxode a través dels Pirineus que es produeix a Catalunya durant l'inici de la Guerra Civil i, alhora, a les bases de la construcció del poder local durant el primer franquisme; dos elements entrelligats. La guerra i la revolució que es van desencadenar l'estiu de 1936, fruit del cop d'estat d'un sector de l'exèrcit, van provocar la fugida de milers de persones. Els Pirineus esdevenen aleshores un territori de trànsit per a tots els fugitius que escapen en solitari o amb l'ajuda de guies que, en cordades més o menys nombroses, els encaminen per les muntanyes cap a França o Andorra. Els recorreguts i les motivacions d'aquests refugiats, gent de dretes, desertors de l'exèrcit o republicans desencantats, centren l'atenció d'aquest treball. Tres etapes diferents marquen els espais d'aquest desplaçament de població: la fugida a través dels Pirineus, el sojorn en camps d'acollida a França i l'entrada a l'Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les tropes franquistes, la major part dels refugiats catalans en edat militar engruixiran els batallons de voluntaris o de regulars i seran destinats a la primera línia del front de guerra. El fet d'haver lluitat voluntàriament al costat de l'exèrcit franquista els conferirà –acabada la guerra– una situació de privilegi dins dels estaments de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya, molts d'ells assumiran càrrecs de responsabilitat en el nou establishment franquista.

Jordi Rubió va néixer el 1983 a Olot. És doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona (2011), màster en arxivística per la Universitat Jean Moulin de Lió (2012) i membre del Grup de Recerca i anàlisi del Món Actual (GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Professionalment exerceix d'arxiver a França, tasca que complementa amb la recerca en dos temes: el franquisme (1939-1975) i els desplaçaments de població durant el segle XX (1914-1989).

Ha publicat diversos articles científics en revistes com Ayer i Diacronie, ha realitzat una estada de recerca a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París (2010) i ha participat en seminaris i congressos internacionals d'entre els quals destaquen La dictadura franquista: La institucionalització d'un règim (Universitat de Barcelona, 2010), El asociacionismo de la emigración española en el exterior: significación y vinculaciones (UNED, 2012) Desplaçaments forçosos i exilis a l'Europa dels segles XX i XXI, (Universitat de Perpinyà, 2013).

És autor, junt amb Jordi Pujiula, de la monografia El franquisme publicada dins de la col·lecció dels Quaderns d'Història d'Olot (2014).


_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069